W1709 : ROCAFORT. DOBLE77E ROSA

Doncs avui arribava la marxa de casa, la Racons de la Conca. Més de 400 inscrits, una organització genial, que hi posa el 200%, un recorregut trencacames i amagat, tot a punt per una gran jornada cicloturista. La marea rosa tenia inscrits 18 participants...fins que ha arribat Monsieur Meteo per engegar-ho tot a pendre pel sac. Només avui, només al matí, pluja a fondo.

Doncs no 1, ni 2, ni 3, sinó algun centenar de persons han optat per la sensata decisió d'agafar el cotxe...però no he sigut jo un d'ells, ni en Gubi, ni en JR2, 3 AC77's entre els friki-valents-guanyadors d'aquesta marxa, no més de 30, on alguns hem demostrat com ens arribem a estimar aquest esport.

Tota la sortida, la pujada a Prades, la baixada...fins camí de Senan, la pluja ha estat intensa. He provat un primer pal camí de Prades, i el grup ha quedat en 8 unitats, que hem fet la marxa junts fins la part final. Menys mal que la temperatura no era baixa, sinó, amb boira i pluja, la baixada hagués sigut horrorosa (hi havia algo de neu¿?)

Tot el camí cap a Senan, Omells, Belltall...s'ha fet en grup, fins que a la pujada a Forés, he decidit provar, per veure com anava la gent, ja que amb en Gubi al grupet, els rosa érem majoria. Allí m'he quedat amb en Bernat de Tarragona, que ha punxat baixant, i he decidit retornar al grupet, ja que la distància era poca i el vent bufava incòmode.

De camí a l'emboscada de les Piles, en Gubi m'ha fet un treball descomunal, i m'ha guiat, ja que ha preparat el terreny posant una marxeta incòmode pels previ fals pla...i a la primera rampa, que era molt dura, ha fet una sèrie de ciclocross a full, que ha trencat a les 6 unitats que quedàvem. Per sort, he pogut donar una certa continuitat a l'atac, i en acabar la rampa i suavitzar, he pogut posar plat gran i no girar el cap fins al sortir de Conesa, on acabava la pujada. Amb tot el que podia moure, sempre movent pinyons i no clavant-me, he aconseguit uns 20" amb en Gubi, i en Cesar de Salou, no apareixia. Genial!!! Això estava fet!!!

A la baixada final, he esperat en Miquel, que avui m'ha ajudat una barbaritat (gràcies Culito!) i ens hem pogut donar un homenatge que qui sap si podrem mai més repetir, entrant a l'arribada tots junts. En Jordi Rubio2, ha aconseguit una molt molt molt meritòria 11º plaça. De fet, el meritori avui ha sigut tenir els nassos d'agafar la bici i sortir...així que aquesta entrada va per tots vosaltres, perquè avui heu guanyat tots!!!

Després, dutxa, picapica, massatges, dinar... GRÀCIES ROCAFORT ENS HEU TRACTAT COM UNS REIS, COM SEMPRE!!!

W1609 : AMSTEL GOLD RACE

Doncs amb una grandíssima il.lusió afrontàvem en JoseLuisJuanes i jo aquest viatge, de marcat caràcter ciclo-turista. La Amstel Gold Race, i excursió prèvia per les Ardenes, per una banda, i la visita a Liege, Amsterdam i Anwerpen, per l'altra, han apretat l'agenda, però és el que toca i ens agrada.

La part ciclista, marcada pel mal temps i la pluja, es va poder superar gràcies a les ganes de rodar per aquests temples, una moral sense dubte forjada la setmana abans en terres castellanes enmig del fred i la neu.

Divendres despertava amb una pluja gens violenta, però constant. La visita ciclista tenia un nom, REDOUTE. La més famosa cota de la Lieja-Bastogne-Lieja, la més clàssica de totes. Després d'un començament caòtic per Lieja, assumim la pluja com part del paisatge i anem a trobar la Redoute a l'inrevés que els pros. A Remouchamps se'ns van posar els pels de punta. Una cota que començava sosa i acabava espectacular, com podreu veure aquest diumenge a la LBL pro. Un racó MÍTIC, un temple ciclista, conquerida també per la marea rosa. Aquàtica tornada a Lieja, amb uns 80km al sac, i a buscar els dorsals de la Amstel!!!

Dissabte, Amstel Gold Race. Evidentment, la de 250km. Comença el dia tapat i es va obrint. El recorregut als primers 150 és bastant trencacames, pujadetes suaus, frenades i arrencades pel mig dels camps. Cicloturisme total, on es mesclen Wiliers Cento1 amb mares que surten amb la bici de passeig, però tots amb ganes de divertir-se. Cap al 170, apareix de nou la pluja, quan comença la part dura. i ens destempla. Loorberg, Camerig, i Drielandenpunt, frontera belga, són racons espectaculars, cal menjar molt i pedalar amb convicció tot i el fred, anem amb un grup d'anglesos tan picons com nosaltres!!! La part final, enllaça el que es veu a la tele, i es molt dur. Kruisberg, Eyserbosqeg, Fromberg, Keutenberg i Cauberg, i algun altre, fan dels 50 darrers km una carniceria. Afortunadament, les reserves de menjar existeixen i treballen, i les cames ens funcionen bé tot i les 9h30' de marxa. Gran dia i experiència, nou triomf rosa, i la bici a la maleta que ara anem de visita.

Divendres mullat a Lieja, visitant a la part alta, un carrer adoquinat espectacular, i a baix, la plaça St.Lambert i la Catedral.

Diumenge, Amsterdam total. VanGogh, AnnaFrank, plaça Dam, barri vermell, coffee shops, la Amstel dels pros, i algun raconet més.

Dilluns, museu Rijks, pedalada per Amsterdam, la millor manera de viure la ciutat, i tornada per Ambers, Antwerpen, terra flamenca, debilitat personal. Brutal catedral i brutal GroteMarkt. Jo l'any que ve hi torno!!!

Grans caps de setmana, tots aquests..amb l'AC77 escampat per tot arreu. Amstel, BTT Flix, Marxa Cervera aqest cop, però al que ve Degollaos, i Racons...i vingaaaaa!!!

W1509 : COMANDO MORCILLA

Ni les previsions més pessimistes ens podien fer pensar en una setmana blanca a l'abril...però tampoc ens aturarien en les nostres intencions de conquerir nous cims. Per fi ciclo-turisme del bo, per fi un viatget.

Dijous marxàvem de Reus amb en Jose i en JR2, per trobar-nos ja a Logronyo amb els Xavis i en Ruben, i també amb l'Albert i família. Després d'uns montaditos veient el Barça passar a la Final Four, arribava el divendres, amb previsions aquàtiques.

Després d'un començament trencacames, i d'una autèntica remullada que ens va deixar freds, decidíem atacar Moncalvillo, el port dur del dia...i quasi bé del viatge. Un port duríssim, molta pendent i molt constant. Els núvols donaven pas a l'aigua, l'aigua-neu, nevada suau, i finalment nevada radical. Empapats i gelats, decidíem retornar a Logronyo, amb menys km, i amb una baixada inoblidable i criminal, però amb els deures fets. A la tarda, cami a Santo Domingo de la Calzada, visita per un poble que respira de ple el camí de Santiago.

Dissabte les previsions no eren optimistes. La cota de neu baixava, però nostre Senyor ens regalava un gran dia, molt tapat però sense precipitar, de moment. Això ens va permetre disfrutar de ple la pujada a la Cruz de la Demanda, amb unes vistes que han sigut el millor del viatge. Indescriptible pujada totalment nevada des de baix. Només el darrer km va ser de trekking.

Per rematar el dia, un petit xàfec de camí a Valdezcaray, pujada bastant sosa i suau, però que també sumava en una jornada de 115km molt complets. Després tocava camí, i mai millor dit, cap a Quintanar de la Sierra, per atacar l'altre gran objectiu, las Lagunas de Neila.

Diumenge s'aixecava amb 'sol y sombra', però amb moltíssim fred. Decidíem retallar l'etapa i anar directes a Lagunas de Neila. Primer es coronava el Puerto del Collado, on s'agafava l'accés a las Lagunas. Dels 6km, només en vam poder fer un parell, ja que la neu, que ja ens acompanyava feia estona, anul.lava el camí. Dos pams de pols només ens van donar l'opció de caminar...i així v a ser Una pujada que considero pendent encara, un final realment duríssim i espectacular, que m'ha fet obrir els ulls d'una zona sense desperdici, i que penso conquerir algun dia a la marxa de Neila.

Per acabar el viatge, dinar de germanor amb tota la patrulla, amb la Paris-Roubaix de fons, i tornada a casa.

Genial cap de setmana, tot i el fred, que ens ha permès en molt bona companyia seguir disfrutant d'Espanya, un país que poc a poc anem descobrint després de tantes sortides a l'estranger.

CAPÍTOLS APART III : VALLMOLLBERG

De molts és coneguda la meva passió pel món flamenc (no la part llatina, sinó per la de Flandes). Els murs, els trams adoquinats, les rampes descomunals mesclades amb plans infinits enimig de camp i més camp. Camins de cabres asfaltats d'aquella manera, per gaudir rodant. Ciutats històriques i caràcters molt diferents als nostres, però francament adictius.

Doncs tot aquell sabor transportat al Camp de Tarragona, just al costat del treball, és possible. El que ja he batejat com Vallmollberg, un tram de camí asfaltat mig fet pols, al que últimament estic traient molt suc. 2'5km de sabor flamenc per totes les bandes. Un tram que em recorda al vell Kwaremont, el meu favorit, ja que va de més a menys.

El meu tontòdrom particular, d'uns 11km sortint de Valls direcció Vallmoll, trenca a l'esquerra després d'un tram en lleugera baixada. Aquí comença un tram per mi, mític.

L'entrada al mur és un homenatge al Molenberg, abandonant la nacional de forma violenta per encarar un ciment irregular. Una a esquerra, una a dreta, i el mur de cop. Uns 400m que en certs moments superen el 15%. Passar-los a com un flandrien sense aixecar-se amb 39x23 no és fàcil.

Com tot bon mur, s'acaba amb una corba tancada, canvi d'asfalt, i fals pla on no es pot descansar. Com quan corones el Leberg, amb una paella a dreta...però encara segueix picant. No és fins superat 1km, que l'asfalt, irregular, planeja i es pot posar plat, encara que costa moure'l. Superada l'urbanització, una miqueta de bosc, on ja es roda millor, i sortida a la carretera de Nulles. 3km més tard, arribarem a la plaça on hem començat, i ja hi podem tornar.

Visca Flandes! Visca el Vallmollberg!