Blog de Jordi Rubio

W1047 : STAGE DENIA

2010-11-21T19:23:00.008+01:00

Ja feia temps que em voltava pel cap un stage on l'excusa no fos un port, una marxa, una zona. Un stage on l'excusa fos el sol i el bon temps. Bon temps fora de dates estivals, bon temps quan el que toca és fred i misèria. Això volia dir anar cap al sud. Per exemple, anar cap a la zona d'Alacant, per exemple anar a Dènia.

Denia es troba a La Marina, en una zona privilegiada pel ciclisme fora de temporada. Molts equips realitzen concentracions per la zona, i més d'un pro dels que ve del fred, hi té residència. És una zona típicament mediterrània, amb cotes que van entre els 500 i els 1000m, i amb un interior molt poc turístic i bastant interessant per entrenar. L'excusa per anar-hi, tot i tenir un perfil similar al nostre, doncs una mica més de calor...i poder fugir sense miraments d'horaris convencionals, per aprofitar la part central del dia, quan el matí ja queda enrera i el sol llueix.

Així doncs, 3 etapes durant la setmana de Tots Sants, els darrers dies de festa de l'any. Fugim amb l'Oscar cap avall el dimarts. Apartament amb gimnàs i zona de piscina, complement perfecte per relaxar la jornada ciclista. Tot impecable. Bones previsions de temps.

Etapa 1. La més potent amb 125km circulant per l'Alt d'Ebo, cap a la vall d'Alcalà de Jovada, amb algunes emboscades valencianes, com Tollos (bufff), tornant per Castell de Castells i remuntant el Rates per darrera.

Etapa 2. Anem a buscar el Coll de Rates tradicional, i mitja volta cap a Calp, d'on remuntarem per la costa cap a Moraira-Jávea i entrant a Denia per l'Alt de les Planes. Màniga curta a 5 de novembre.

Etapa 3. Sector més curt des de Pego, cap a la Vall de la Gallinera, i remuntant cap a Alcalà i la Vall d'Ebo, a l'invers del primer dia.

L'informe del viatge és prou bo, amb un clima lleugerament millor al nostre (algo és algo), pujades agraïdes per la banda de costa i més espesses a l'interior. Hi tornarem per Nadal o setmana santa, de ben segur!

CAPITOLS APART VIII : PASSO SAN GOTTARDO

2010-10-11T19:18:00.005+02:00

D’entre totes les etapes suïsses, aquest darrer agost, una brillava especialment. Era l’etapa que enllaçava alguns dels ports més famosos de la ronda helvètica. Nufenen-SanGottardo-Furka-Grimsel. Reunir en una jornada tot això era una delícia, i d’entre tots ells, el Passo San Gottardo lluïa de manera especial.Sense ser el més dur dels 4, ni molt menys, el San Gottardo té una característica especial: els diversos trams adoquinats al llarg dels 13km de pujada. Dit d’una altra manera, reunia els dos ingredients que fan que em mobilitzi: adoquí + port.Poc després de sortir d’Airolo, fregant la franja italiana de Suïssa, tenim els primers trams, d’uns 200-300m...per derivar llavors cap a la carretera turística., i deixar la nacional que ens evitar les llambordes.Trams suaus, que no superen el 8%. Estem en una zona del port no pas espectacular, ni dura...però sí diferent. El cel amenaça pluja, i els trams estil Flandes (un Flandes suau, no tenim un adoquí sever mai) es succeeixen...fins arribar al rètol de 6km al cim. En aquest moment, l’asfalt convencional s’acaba, i tot el que queda ja serà boti-boti. A més, el Déu Neptú, omnipresent durant el viatge, decideix aparèixer amb caràcter definitiu fins al final. Lleuger vent de cara. Què més podem demanar...si tenim adoquins, pluja i vent? Doncs una pujada sense descans fins dalt.San Gottardo és una obra d’enginyeria, quasi bé un monument nacional. És habitual veure treballs per reformar contínuament els adoquins malmesos. A falta d’uns 5km, la pujada deriva en un seguit de revoltes, agraïdes i espectaculars. L’absència de pendents cruels fan que l’esforç sigui agraït. Estem coronant el port suís que més il.lusió em causava.I arribem al darrer km. I és aquí on les corbes desapareixen, i queda davant nostre una recta triomfal per arribar al final del port, disfressant amb herències clarament germàniques. Diguéssim que el cim marca el final de l’àrea italiana...i també justifica en gran part el viatge al que em vaig apuntar mesos enrera

W1040 : MIRADA DE MELIC 2010

2010-10-02T01:00:00.008+02:00

De nou per aquí, aprofitant uns dies de relax, o de baixada severa i voluntària de volum, per escriure la mirada oficial de melic d’aquest 2010. I és que en les meves intencions fa uns mesos, hi figurava estar per aquestes dates preparant un objectiu complicat com el que més, els Campionats d’Europa de Master-30 a Mallorca. La realitat, però, ha sigut una desastrosa participació a la Volta a Tarragona, fet pel qual he decidit tancar el 2010.

Un any de molts canvis biciclistes, potser masses, però ferms. Començant pel club, aquest cop en un rol bastant més secundari i transitori. Continuant pels esdeveniments en els que he près part, moltes més carreres i menys marxes. Qui ho hagués dit de mi! Seguint amb un allargament de la temporada, fet pel qual he hagut d’introduir períodes de menys intensitat. I acabant amb la creació d’un nou club, el Club Ciclista Camp, parit amb molta de la gent de sempre, amb la il.lusió de sempre, i amb tota la prudència que les nostres experiències ens poden aportar.

Organitzacions apart, hem continuat lluitant i descobrint món aquí i allà. Des de gener, amb les ja clàssiques socials de Tarragona, i alguna incursió gironina. Per fi em vaig veure aguantant amb dignitat en alguna cursa. Recordo però, especialment, la 3º Canonja, enmig d’un diluvi universal, que va acabar en punxada al peu de la Teixeta i DNQ final. Tot allò em va emprenyar, però també motivar. Per fi vaig veure que patint molt i molt, podia aguantar algun dia…i la veritat és que el campionat de master-30 apareixia ja com algo a seguir.

Planificava una sèrie de marxes que finalitzarien amb la Marató dels Monegros, i allí canviaríem xip. Durant les marxes em vaig ratllar una mica. Molta, bé massa gent, moltes caigudes, molta agonia…i a les curses 70 gats, i quins gats! Vam anar a Flandes, amb en Jose, en Robert, Xavi i Miquel, i va estar genial. Flandes sempre és genial. Tot i la pluja, tot i el fred i el vent. I van arribar els Monegros, on puc dir que em vaig entregar, i on un merescut top-100 em garanteix un box pel 2011.

Entràvem al segon bloc de l’any, que desembocaria en la Marmotte. Una Marmotte a la que no em vaig poder apuntar com a esdeveniment únic…però sí encerclada dins el Trophée de l’Oisans, un seguit de 4 proves en 1 setmana. De casualitat vaig descobrir un esdeveniment motivador 100%. La setmana als Alps seria un dels plats forts del 2010. Ja amb intencions de fer coses al setembre, vaig decidir apartar-me de les marxes durant el maig, durant el qual els entrenaments en pujada van ser una constant, però sense participar enlloc. Passat maig, m’apuntaria a 3 marxes que em servirien de test pre-Marmotte: Puertos Ribagorza, Bonaigua i Pyreneenne. Les sensacions de força van ser existir, sobretot si sabia reservar una mica al principi. Recordo un bon Fadas-Espina, i també un bon Aspin-Ancizan… Sols em quedava participar en el Campionat de Catalunya de Master-30 a Cervera, la cursa de la que estic més content d’aquest any, finalment el 40 i pico, però aguantant fins al penúltim ‘repetxó’, molt més del que m’esperava. Ja teníem els Alps davant.

Amb en Jose, i la Natalia, amb en Robert, en Miquel, en JosepEnric i en Jordi Riu…va ser una setmana esplèndida, mescla de marxes, sortides cicloturistes i piques de 60-120 minuts a fondo. Després d’allò, l’estiu. Carreretes de master per aquí i allà. A dies bé i a dies malament. Poc entreno i més aviat curses curtes. El que demana el cos a l’estiu, una baixada de volum. Tot i així, a l’agost ens vam decidir a fer un viatge pendent a Suïssa. Després de molts anys descobriríem indrets meravellosos amb la colla de Barna. Els Xavis, en Lluis, l’Aleix i la famiglia Ferreti. Tot i que Neptú, Déu de l’aigua, va decidir compartir vacances, no ens va privar de conquerir els SanGottardo, AbulaPass, FurkaPass o molts d’altres.

I amb això ens presentàvem a setembre, amb el circuit B de la marxa de Larrau, que era el darrer test seriós abans de la Volta a Tarragona Master-30, on pendríem part amb els amics andorrans. La Volta va resultar decepcionant. Primera etapa de pardillo, com feia abans, tallant-me constantment fins rebentar. Segona etapa digne, però res més. Dins de control i gràcies…tot i pujar la Mussara en el meu rècord personal. I la tercera etapa, tallat en una baixada al principi i punxant després… Per oblidar, i també per deixar estar la idea d’anar a Mallorca.

Aquest ha sigut un any amb una mica de tot, com ha de ser. Ara baixarem el ritme unes setmanes, i anirem arrencant de nou a finals de mes. Temps per papeleos, pel nou club, per nous reptes, i segurament per encarar amb una mica més d’experiència un 2011 que crec seguirà sent més corredoret de master i de fer rutes diferents que no pas de pendre part en marxes. Però alguna ja hi ha en ment, això que no falti.

W1028 : VOLTA GIRONA + LE TOUR

2010-07-20T23:51:00.007+02:00

La temporada ciclista dóna una treva. És hora de fer aquelles sortides diferents.I una d’elles consistia en reeditar d’alguna manera la genial Volta a Girona que tant ens va agradar l’any passat, amb l’Edu Ararà de mestre de ceremònies. Així que, en format d’1 dia aquest cop, anem amb en Lluis cap a Sant Feliu. I la volta aquesta vegada, amb un objectiu molt clar, l’Alt de Sant Grau que va quedar pendent l’any passat. Una sortida agradable, per Romanyà, Calonge-Bisbal i cap a Santa Pellaia, Caldes i Llagostera abans de Sant Grau. Tornada per ‘la carretera més bonica del món’, 110km a bon sac, bon dinar i sobretaula, aquesta vegada amb l’esperada presència de la més peque de totes, la Claudia, i a seguir la nostra particular Volta a Catalunya. A l’endemà el Tour arriba a Ax-3-Domaines, així que la pallissa de cotxe ja és per sí sola, com una etapa més. Sant Feliu-AxLesTherrmes, per Vic-Ripoll-Puigcerda-Puymorens. Seran les 11 de la nit quan arribem amb Lluis i Natalia a lloc, ple per cert. Acampada patillera a mig Port de Pailheres, mai hauria pogut triar un millor indret.

Diumenge despertem d’hora. Al Tour cal agafar lloc ben aviat. Ja que aquest cop vaig mig per lliure, decideixo anar a posar una creu a un port pendent, el Col de Chioula, i tornar cap a Ax pel Marmare. Començant el Plateau de Bonascre em trobo en Parrix, i més endavant en Lluis i Natalia. Coronem el curt i dur port, repostem i a agafar lloc per veure el Tour.

La resta, 4 riures, mitja ‘siesta’, sol a sac, pell cremada, friki-caravana, pas dels cracks i per fi el moment més esperat, acomiadar-me del ciclista que més odio del món i a qui espero no tornar a veure mai més. Darrera etapa tornada a Reus, amb un pit-stop a Sabadell per temes logístics, sopar amb Miquel-Teresa i gas cap a casa.

W1026 : TROPHEE DE L'OISANS

2010-07-09T00:42:00.006+02:00

El gran objectiu de l’any cicloturista ja ha passat. Mil records i anècdotes i millor companyia encara. Amb en Gubi i en JE com a integrants principals del comando Oisans, i amb en Robert, en Jose i en Jordi alguns dies, el Trophee de l’Oisans ha estat una bonica experiència, alternant 4 dies de cicloturisme pur i dur, 2 marxes descomunals, i 2 dies més inclassificables (a mig camí entre cursa de masters i una crono individual).

El pais ‘bleu’ ens rep amb un bat de sol potent, i en la primera prova del Trophee, la marxa Vaujany, aquest sol i una alimentació insuficient deriven en un globus total. 175km i 4000m de desnivell, pujant primer amb calma l’Alpe du Grand Serre i el Col d’Ornon, seguint després un triple cim VillardReculas – AlpeHuez – ColSarenne, on un excés de prepotència en l’inici em porta a les primeres males sensacions en les darreres rampes. La dura pujada final de 5km a Vaujany es convertirà en duríssima…fins al punt de fer una cosa que només he fet a la Marmotte i a Larrau, posar peu per estar hiper-marejat. En fi, 7h39’ i ganes de venjar-me de Vaujany. Uns dies de cicloturisme per la zona són la continuació del viatge, amb l’emboscada del Col du Luitel de camí cap a Chamrousse, i dimarts amb la preciosa etapa des de Briançon, pujant el Col d’Izoard i el Col du Granon. Sens dubte un gran dia!

Dimecres i segona prova del Trophee. Una prova singular i espectacular. 40km a full, des de Bourg d’Oisans. El Prix des Grandes Rousses puja l’Alpe d’Huez, baixa de nou fins a Huez, baixa cap a Villard Reculas i Allemont i puja a Vaujany. A més, se surt d’un en un, i això converteix la jornada en una crono individual tant bon punt, en 1’5km, tothom està al seu lloc. 2h1’ i sensacions molt millorades. I el gran moment del dia, en acabar, quan tothom torna de baixada, en Gubi i jo tirem amunt, ja que encara teníem 8km al 9% per arribat al Col du Sabot, o du Pajot. La calma i solitud quan puges un port d’aquests a la teva bola és una sensació irrepetible.

Dijous cicloturista, explotant la vall de Bourg. Just davant de l’Alpe d’Huez, una enigmàtica carretera ens porta a Villard Notre Dame, i després en un tramet de camí ciclable, al Col du Solude, baixem per Villard Reymond i completem el primer sector. Túnels foscos i sensacionals vistes volades. De tarda, pugem l’Alpe fins la Garde i allí entrem a la dreta dirección Auris, un altre balcó. Bon doble sector.

Divendres fent entreno de pro, el dia abans del dia D, o dia M. 30km per la presa d’Allemont i preparats per la Marmotte!

Dissabte, Marmotte, 3º prova. La por pel clima s’esvaeix. Tindrem sol tot el dia. Sortida a mil i el Glandon que el pujo amb calma. Molta, o massa. Però tant és. Cal guardar com en cap altre marxa, perquè els excessos aquí són letals. Corono amb 1h57’. Arribem a Saint Michel, i passo la mítica senyal ‘Col du Galibier 34’. El Telegraphe ja em permet apretar una mica, encara prudent. 3h14’. Descens a Valloire, refuel i cap al Galibier. Aquest cop, per fi, Plan Lachat no serà la meva mort. Vaig a bon ritme, encara guardant algo, però PER FI PUC AMB EL GALIBIER!!! 5h52’. 5minutets de refuel i cap avall a mort. En 1h6’ estic a Bourg, amb molta calor. 7h3’. No m’ho penso i cap amunt! Aconsegueixo mantenir uns 10-11 km/h tota la pujada, cosa que fa evident que he menjat bé, begut bé i reservat prou. Final 8h18’. Content més o menys, xq volia baixar les 8h, però sobre tot no morir, i no he mort. Els companys es surten!!! Entre 7h20 i 7h40, i en JE que fot 9h i pico!!! Felicitats!!!

Diumenge, darrer pique del Trophee. La Grimpee de l’Alpe. Amb la Affligem del sopar encara treballant, i les poques forces que queden, aconsegueixo mantenir els 13-14km/h, i puc pujar l’Alpe en 59’15, només a 3’ i pico del dimecres passat, quan estava amb força. Puc estar prou content!

Total, he fet el Trophee de l’Oisans en 18h10’ approx. Quin gran viatge ! Merci companys ! Allez les bleus ! Viva la grgrrgjjoja !

W1024 : ENFILANT LA MARMOTTE

2010-06-17T14:45:00.003+02:00

Per fi ha arribat el moment de la temporada. No, no és la QH qui em coneix ja sap que allà no m’esperen… Feia dies que no passava pel blog, què menys que posar-nos al dia de les coses fetes darrerament.
El Trophee de l’Oisans, un conjunt de 4 proves en 7 dies, rematat amb la Marmotte, objectiu principal de l’any, ja està aquí. Tota la preparació, i sobretot les pauses que m’he inventat per arribar fresc mentalment, espero hagin donat els seus fruits. De moment estic amb bastantes ganes, que altres anys en aquesta època, estava saturat de marxes.

Qui coneix la Marmotte, sap que el moment clau és el de la foto. El nom famós serà l’Alpe d’Huez, però superar el Galibier, amb els infernals darrers 8km a més de 2000m després de més de 25km pujant, és un repte. Ja veurem, esperem que la cosa surti bé. El paràmetre que m’està ajudant força i que el meu Garmin Edge500 em mostra en totes les pujades és la VAM, i m’està dient que si aixeco una mica el peu en la primera pujada, perdo grups, però guanyo en reserves per les pujades finals. La preparació des dels llunyans Monegros s’ha centrat en sortides en pujada, quasi sempre, alternant marxes i algun stage ‘amb desnivell’. Dos caps de setmana, per Ponts - Andorra, i pel BaixCamp - BaixEbre, van servir per començar a canviar el xip. Posteriorment, 3 marxes seguides: Graus, Bonaigua i la Pyreneenne. Aquesta setmana aniré a fer els Catalunya Championships de M-30, o sigui, a que em facin la pell en 10-15min al carrer…i cap als Alps! Les marxes han estat prou bé. Graus no l’havia feta. Molt i molt ben parida, ports no gaire complicats, dosificant a l’inici i amb molt bones cames al final. A la Bonaigua, per 2º any seguit, friki-escapada de pito, aquest cop amb en Jordi Riu i l’Eduard de Vic. Un gran globo al final, però gran. I finalment la Pyreneenne, test final. Una marxa amb Tourmalet-Aspin-Ancizan...doncs què us puc dir! Les cames funcionen si no em passo a l’inici. I amb això anirem cap allà. El Trophee de l’Oisans serà 1 setmana amb
- la Marxa Vaujany (4 ports incloent l’Alpe d’Huez per Villard-Reculas)
- Gran Prix des Rousses. Il.lusionant pique de 40km amb Alpe d’Huez-baixada-Vaujany
- Marmotte, no comments
- Grimpee de l’Alpe, traca final amb una cursa de 13km a les mítiques 21 corbes
Com faria el Joker, jajejijoju !

W1020 : 4 CASTELLS D'ESCORNALBOU

2010-05-24T20:49:00.006+02:00

No, no és que a dalt n'hi hagi 4...n'hi ha 1, però es pot pujar per 4 costats, i avui aprofitant el darrer dilluns de festa per entrenar, m'he decidit per aquesta ruta una mica freak.

5.3km des de Vilanova d'Escornalbou, 5.1km des de l'Argentera, 3.1km des de Duesaigües i 4.85km la tradicional (i la més dura) des de Riudecanyes.

Espero que aquesta aturada de marxes, que ara reprenc amb bastants metres de desnivell acumulats, m'hagi sentat bé. La veritat és que de ganes, n'hi ha. Aquest nou plantejament per allargar la temporada no ha sigut gaire traumàtic, cosa que em fa pensar per propers anys en seleccionar les proves que em vinguin realment de gust.

I a partir d'aquí, Déu dirà! De cap als esdeveniments top de l'any: Ribagorza, Bonaigua, La Pyreneenne, ¿?, Trophee de l'Oisans rematant amb la Marmotte.

W1019 : VOLTA A CATALUNYA . jpg

2010-05-21T11:42:00.006+02:00

Poques coses cal afegir de les mil estampes gravades a la retina en sols 3 dies. Més encara si una d'elles és el mirador que des de Tuixen La Vansa un pot tenir del Pedraforca nevat.

W1019 : VOLTA A CATALUNYA

2010-05-17T22:00:00.003+02:00

Ja queda enrera el primer bloc de temporada, amb Flandes i Monegros i molts bons records... Temps ara, per fi, per centrar-nos en el Trophee de l'Oisans. Canvi de xip total, i passem a fer muntanyes i pujades com a posseïts.

Acaba de passar el primer finde llarg d'entrenos intensos i amb desnivell, tres dies seguits voltant per Catalunya, pensant en pujar, només interromputs per cantar a casa, al Pilee, amb els meus, un nou títol culé.

Divendres vespre, lluny queda ja, ens trobem amb l'Anna i els companys de Ponts, i amb en Xavi Molons. Per davant el primer tappone.

Dissabte, sortint de Coll de Nargo, eterna carretera direcció Coll de Jou, baixant a Sant Llorenç de Morunys, cap al Coll de Port i Tuixent La Vansa, tornada pel Port del Compte i desfer per Cambrils. 135km, 3100m desnivell i 5h30 pedalant.

Diumenge, sortida cabra amb els amics de l'ACA. Andorra-NovesDeSegre-Miravall i tornada. Grandíssim pique en la sorprenent pujada a Miravall. 90km, 1200m desnivell, 3h i pico al sac.

Dilluns, homenatge a l'etapa del Priorat de la Volta a Catalunya. Gratallops-Margalef, passant les Crestes de la LLena, Cornudella, Muros, Alt de Porrera, remuntant l'emboscada de Bellmunt al Molar, ascensió a la Figuera i tornada a Gratallops. 120km, 2200m desnivell i 4h30 pedalant.

Són les fredes xifres d'un apassionant cap de setmana recorrent de dalt a baix el nostre país, que per qui no ho sàpiga (crec que tots els qui heu arribat aquí coneixeu el terreny), és la òstia.

CAPITOLS APART VII : ARENBERG

2010-04-11T19:02:00.005+02:00

Després de 3 Tours de Flandes, amb trams d’adoquí mítics, com el Muur o el Koppenberg, però també durs i més desconeguts, els plans, com Lede o el Mariaborresraat, em quedava el dubte de saber què era Arenberg, cèlebre pel seu mal estat. Després de jugar a l’escondite, vam trobar el bosc. Aproximar-se pel poble d’Arenberg, i veure al fons el pont del principi, i una recta mig amorfa que es perd enmig dels arbres, ho recordaré tota la vida, se’m va posar la pell de gallina. Anàvem de carrer, només vam desmuntar una bici. La que fos. Necessitava anar fins al final, travessar el bosc, estudiar-lo. Recordaré per sempre el silenci amb el que vam començar a passejar pel bosc. Érem 4 i no es sentia res. Respecte, història, mite. Estàvem amb la boca oberta. A cada pas, o bé et relliscava el peu, o bé se’t movia el turmell. Vam intentar entrar i fer uns metres a pedal. Fa molt mal. Però molt. Circular a 20 per hora és segur, però inviable. S’ha d’anar a més velocitat, però és dolorós. Vaig adonar-me que cap adoquí que he fet en la meva vida, cap, s’assembla a això. L’infern del nord, la darrera bogeria del ciclisme. La llei de l’adoquí no es va escriure a Flandes, és va escriure aquí, a Arenberg.
Sé que hi tornaré, sé que hi tornaré.

CAPITOLS APART VI : KAPELMUUR

2010-04-07T11:27:00.009+02:00

Diuen els entesos que a Bèlgica només hi ha dos murs, el d’Huy i el de Geraardsbergen. Realment n’hi ha més, i potser més durs…però aquests dos són els que decideixen dues curses, la Fletxa Valona i el Tour de Flandes. El Kapelmuur és aquell lloc on tota, tota la nostra vida, hem vist que les motos s’aparten. La covertura televisiva és amb càmeres fixes. No és ni mig kilòmetre, però és dur, al final, és decisiu. Aquest 2010 ho ha tornat a ser. Passar per allí després de tot el dia en bici, és emocionant. Passar per allí, que tota, tota la teva vida ho has vist per la tele, fa que circulis amb la pell de gallina. Resoldre allí la cursa al teu favor, ha de ser una sensació indescriptible, guanyant-se el respecte d’aquell poble a cada pedalada.

W1013 : RONDE VAN VLAANDEREN v3.0

2010-04-05T22:44:00.009+02:00

És difícil creure que una cursa ciclista faci que un país es quedi a casa un diumenge a veure la tele. Això qui no pot anar-hi in situ. És difícil pensar en un país on el ciclisme ompli les 5 primeres pàgines dels diaris esportius. Però alguna cosa té la Ronde que la fa especial. És Flandes, és la història del nostre esport favorit. El clima, el fred, l’aigua, el vent, el fang, el peu a terra…les coses que no havia viscut en les Rondes anteriors, i que per fi he viscut. Tot i que ha sigut el meu tercer Tour de Flandes, ara sí m’he guanyat el carnet de flandrien autèntic. Tal com mitja Catalunya i Espanya, sortíem dijous per arribar a Bruges, enquadrats en un grup de combat molt curtit, amb en Jose, en Robert, en Xavi i en Gubi. Visitar divendres Gant, recollir dorsals i una darrera passejada per la Venècia del Nord. Es respira la història, però també el respecte pel ciclista. Aquí, les coses són diferents, i pitjors. En el dia de la marxa s’acompleixen totes les previsions negatives. La pluja, tot i no constant, ens va deleitant de tant en tant. El vent hi és sempre, i el fred. Les estem passant putes, però ja ho sabíem. Comencen els primers murs, i just abans del Paterberg, mentre sembla que el temps ens respecta, punxo. Just a 70m de començar el 2º mur més dur, i mentre reparo, comença a ploure. Això ens fot el dia, ja que deixa tots els murs adoquinats mullats, enfangats, impracticables.Koppenberg em torna a guanyar, estic frustrat, però Steenbekdries i Taaienberg els passo en bici i m’animo. Anant a buscar el Molenberg, cap al 200, comencen els trams plans, llargs, adoquinats. Fan mal les mans, tot és moll, però si el de devant va recte i no cau, jo tampoc. Així la sang em circula ja en positiu, i disfruto del fang i la incertesa de ballar sobre els adoquins. Disfruto com un marrà. Les cames fucionen, estem als peus del Muur. Són les 18h i la gent ens anima. No hay dolor. Tot fins al final se’ns farà favorable. L’experiència diumenge, bé, ja l’he viscuda altres cops. Tothom qui hi va de nou queda impressionat. Perquè no hi vas l’any vinent? Sabeu, el centenari està a prop. Segurament sigui una edición molt especial. Tots els flandriens hi serem.

W1012 : MARXA DE TORTOSA

2010-03-30T18:13:00.006+02:00

De nou la motivant marxa de Tortosa, aquest cop amb final a l’Ermita de Mig Cami, on també acaba la social de febrer. Un final a la italiana igualment espectacular. 140km, sense ports durs però molt trencacames.
De sortida em poso davant i m’intento colar en algun intent de fuga, però hi ha ganes d'anar ràpid...així que cremant una mica més del que toca, em conformo en entrar a la primera pujada ben col.locat, direcció Prat del Compte-carretera dels miralls. Allí veig que no estem gaire bé, i em quedo-quedo. No sense esforç, aconsegueixo aguantar un segon grupet amb en Gubi i en Jose. I fins arribats a Villalba les cames no em comencen a funcionar. Ja llavors l’equip Tribus i els companys Marrasé-Vizcarro dominen el cotarro, i nosaltres a uns 2’. Baixant Fatarella comencem els relleus, i just entrant a Miravet aconseguim enllaçar. Hi ha fugats, però estem al primer grup. Se’m passa una mica la decepció. Aguantem direcció Pinell de Brai, però ja en plena pujada a Som, el ritme s’incrementa molt, intentant anar a pels escapats. Jo per moments crec poder aguantar, però a 1km de dalt foto un pet com un aglà. Tot el dia anant a la contra, m’ha acabat buidant completament. No sé què m’ha passat, potser la calçotada d’ahir (i és que també s’ha de viure una mica collons!), però al final no estàvem tant super com a Vilafranca.
Regust agre-dolç. No hem estat davant per falta de forces, però al final hi hem arribat per uns moments. Em quedo amb això, amb els paisatges de la Terra Alta, i amb la satisfacció d’haver donat tot el que tenia. I dissabte, amb elevat risc de pluges, cosa que fa molt i molt de pal, però que no em treurà la il.lusió de tornar-hi, RONDE VAN VLAANDEREN!!!

W1011 : ¿MARXA? DE VILAFRANCA

2010-03-21T18:57:00.003+01:00

Per fi han començat les ¿marxes?!!! De nou a Vilafranca. Per davant vagi el reconeixement a una marxa que ja s’ha consolidat al calendari. Ha costat, però ha crescut, i la criatura ja va sola. Això no treu un parell de consells: el primer una millor senyalització per arribar a la sortida, i el segon un crit per fer més selectiu el traçat (a Sant Jaume dels Domenys ens hem presentat ben bé 200 tios, amb enganxades, caigudes i moooolts nervis).
Acompanyats d’en Rafa, l’Olympia ha estat representat per en Jose Luis Juanes, Rosa Tena, Jordi Tardiu, Iñaki Martinez, Miquel Gubianas i jo mateix. He sortit molt i molt enrera, i poc a poc he pogut remuntar per pillar el grup principal a 2km del cim de Font-Rubí.
De camí als Domenys, el grup s’ha anat fent gran, amb moltíssims nervis. Començava la Talaia, on cada any he patit com un porc. Aquest cop, les cames han funcionat, i amb en Jose i uns 20 tios més he pogut coronar amb el primer grup. M’ha fet molta il.lusió, ja que sempre em quedava i em tocava remuntar. Aquest cop no, i les sensacions eren fins i tot bones. Des d’allí s’ha volat, sí sí, volat direcció Vilarodona i després cap a Santes Creus, amb atacs i ritme dur.
I ja érem al peu de la Torreta, port al que tradicionalment arribava de darrera però que m’acabava trencant. Comencem uns 30 makinots a un ritme coherent, i quan la cosa es tensa arribant a les Pobles, les cames em segueixen funcionant. En Jose es queda, però a mi em queda gasolina, o això sembla. Fins al km8 he aguantat. M’he arribat a creure que podia passar amb els de davant, però no he pogut. De totes maneres, estic molt content per haver aguantat més que mai. Quan he fet bluf no quedàvem més de 15 davant, quina passada!
El pet ha sigut potent, i les diferències per darrera eren grans. M’he quedat sol fins passada la Llacuna. Allí he perdut molt temps, fins que un grup amb en Pere Rovira i uns quants més m’han pillat al peu de Font-Rubí. Ritme alt, atacs i molta mala llet hi havia allí.
Ja a Guardiola, veient el percal, he decidit posar-me davant, per incitar als relleus i no als atacs. M’aparto esperant que algú passi, i em xupen roda. Em torno a apartar, i segueixen igual. M’ha agafat la primera rabieta. “Collons! Voleu parar de fer carreretes? Fem relleus i arribem tranquils que ja està tot fet! Si feu carreres, que sapigueu que heu perdut, els primers han passat fa 10 minuts!” Em miren estranyats, segurament per no parlar el mateix idioma. Me’n vaig darrera, despotricant. Al cap de 2 minuts, torno a davant esperant que algú hagi entrat en raó. Doncs no. Em passo del km6 a l’1 tirant jo solet. Sé el que passarà, però ho vull veure amb els meus ulls. Efectivament, al darrer km, es comencen a atacar, miserablement, inclús mirant-me a la cara, el dorsal 329, tot per ser els primers perdedors del dia, en la posició ¿11?. En Pere, de tots ells amb qui tinc una mica de relació, s’espera uns segons per veure si hi vaig. Potser per coneixe’m s’ha aguantat, igual que un company del Cariñena, l’únic que ha entrat amb mi. Impressionant veure els toros 5 metres enrera. A la darrera plaça, derrapades, frenades, apartant furgos i cotxes, i avançant a la italiana. Tan bon punt com surtin les classificacions, publicaré la llista dels corredors-corredors, dels qui no em toca dir res més que no sigui un ‘XAVALS, HEU PERDUT!!!’
Finalment, dir alguna cosa d’aquestes marxes. Cal mirar-se el melic, nosaltres sempre, sempre ens ho hem agafat en serio, això de les marxes. Les hem disputat a fons sempre. Per tant, criticar l’actitud de 300 ciclistes quan tu fa anys que fas algo semblant és perillós. Però una cosa és imprimir ritmes alts, exigents, seleccionar, atacar, i l’altre és traçar perillosament, tancar, i tenir comportaments de cursa. Avui en dia, en les baixades és molt possible que un tio et foti la roda per dins, i en obrir-te, en tinguis un en paral.lel per fora. 3 traçades en una corba, això és perillós. Nosaltres sempre hem tirat, i tirarem, però no ens la juguem. I el més greu, és que coses com la que he descrit a dalt, les he vist en gent que arribava en la posició 150-200. Preocupant.

W1010 : EL MEU PRIMER BREVET

2010-03-15T20:23:00.008+01:00

Amb la primavera que ja s'acosta, tornen totes aquelles rutines que ens donen gasolina per tot l'any: dissabte sortida super suau a fer la Cocacola al sol de Cambrils, dinar potent en family, preparar la bossa amb roba de fred, de calor i de carrer, bici impecable, cotxe i milles cap al punt de sortida amb uns bons putrums, retrobada amb tota la pandilla de les marxes i mil batalletes. Cada any ho dic, però se'm fa llarga l'espera fins que no arriba aquesta època.

Aquest cop l'excusa per començar el gruix de la temporada era el Brevet de 200 de Manresa. Doble motivació: per ser el primer brevet que feia i per servir de preparació pel primer autoregal de la temporada, el viatge a Flandes.

Diumenge, matí preocupant a Manresa, -4º m'avisen. Les meves sofertes mans les passaran, per dir-ho bé, molt i molt putes. Només els guants d'esquí em poden salvar, però això és bici, pulutant tocarà no salvar-se. I per davant un brevet, 200km. Brevet pel que m'havia informat ara algo així com excursió, anar fent, si plou plou, si neva neva. Brevet era fer grup fins a les darreres conseqüències, era disfrutar l'entorn i no intentar fulminar al del costat. Si les marxes no són curses, les brevets no són ni marxes. A més, una avaria inicial ha facilitat esborrar qualsevol engruna competitiva: hem sortit els últims.

De literatures dels companys de ruta n'hi haurà moltes, de ben segur. Avui puc dir que ja he fet un brevet, que m'ho he passat molt bé. Que he patit molt de fred a les mans, m'he parat i tot, però fred de veritat. Que ens hem patejat la Catalunya central en una sortida de 200km mig nevats o nevats del tot. I que crec haver entès a la primera què és això dels brevets. Doncs amb un agraïment final als companys de ruta, Xavis, Lluis, Carles, Aleix, Ruben i Miquel (felicitats tio, tu sí que tens mèrit) aparcarem aquesta incursió positiva i freda a les brevets. Ara toquen les marxes.

W1009 : A 4 SETMANES DE FLANDES

2010-03-03T14:21:00.003+01:00

Dissabte passat, mentre alguns ens pringàvem a la Teixeta, es donava el tret de sortida a la temporada de clàssiques belga amb la Omloop Het Volk, ara Omloop Het Nieuwsblad, segurament la més prestigiosa darrera la Ronde Van Vlaanderen. I aquest cop, per fi, l’etern especialista català Juan Antoni Flecha triomfava en el seu terreny. En un recorregut molt semblant al que partirà de Bruges dins d’un mes, en Flecha va aprofitar un dels darrers trams, el Lippenhovestraat, per deixar a en Gilbert i a la resta, i encaminar-se cap al triomf final. És especialment emocionant veure en Flecha triomfar...encara recordo quan a la sortida del Tour de Flandes al 2007, mentre un animador parlava amb els favorits de la cursa en plena plaça del Grote Markt de Bruges, en Flecha era cridat com a líder del Rabobank, el públic entès li donava un sonor aplaudiment, i en Juan Anton es deixava anar xerrant en flamenc, mostra de la seva implicació amb aquella terra. Diumenge es disputava la Kuurne-Brusel.les-Kuurne, una nova clàssica amb menys dificultat (la darrera, el Nokereberg a 50km de meta), i on sota un diluvi important, en Bobbie Traksel aprofitava una petita escapada i li donava al modest Vacansoleil una victòria de gran prestigi. Així doncs, queden 4 setmanes pel gran moment, pel Tour de Flandes, per disfrutar d’un viatge que ens portarà als adoquins de nou, a mi per tercer cop. Per disfrutar de la passió d’una prova única. Lede, Molenberg, Kwaremont, Koppenberg….ufff quantes ganes!!!

W1008 : RABIETES POST-CANONJA

2010-02-28T01:45:00.008+01:00

Avui podria començar fent una freda crònica del que ha passat, com de costum, però no ho faré. No ho faré perquè penso que avui a la Canonja hem sortit 79 malalts, però 79 herois, que es mereixerien estar dins de control.

És cert, començo pel final perquè avui he pringat jo...però em toca els collons, i molt, que la setmana passada la gent entrés a 17 minuts dins de cursa, i avui, en l'etapa reina i en condicions lamentables, el fora de control hagi estat entorn als 5 minuts. Em toca els collons perquè avui, la única motivació que tenia, era apareixer en la general d'una prova mítica i entranyable com la Challenge de la Canonja, perquè les generals premien l'esforç continuat, la regularitat, i la fidelitat a un seguit de proves, i això crec haver-ho complert tot.

Els fores de control ja ho tenen això, que vas a trànsit obert, però em sembla patètic que no tinguem ni un cartell, ni un auxiliar senyalant cruïlles, ni mossus ni res. Sort que m'ho coneixia, ja que del contrari, alguns Trujillos encara estarien buscant l'arribada. Penós perquè insisteixo que avui, 79 ens mereixíem un monument, ja que sense els 79, avui no hi hagués hagut cursa.

I de la cursa, doncs poc puc dir. El ritme fins a Botarell, on es decidien els 3 dies de cursa, ha sigut bastant bastant dur, crec degut a que el vent bufava menys que altres dies. I allí he punxat, i m'he quedat sol, i ja no m'he enterat de res. A full fins rebentar, i des de la Teixeta amb 2 Trujillos i l'Enrique com bonament hem pogut.

Em quedo amb el suport de l'Oscar-Natalia-Paco-Xavi-Roger...i és que tot i que jo no deia ni mu, perquè no podia, m'han animat moltíssim. I també amb la sèrie que m'he marcat jo solet...però en definitiva, amb un regust amarg.

W1007 : SOCIALS CANONJA + MONTROIG

2010-02-21T17:49:00.008+01:00

Per segon cap de setmana consecutiu, el meu panorama ciclista estava replet, un pel massa.

- Divendres tarda, spinning 2h 19-21

- Dissabte tarda, social Canonja

- Diumenge matí, social trencacames, ara Montroig

Els dubtes evidents. La Canonja era més dura i Montroig era semblant de dura. De moment em fan menys mal les cames que fa 1 setmana. Veurem demà. Per cert, demà tb spinning :-(

Dissabte. 2º Canonja. Per fi sol, però molt de vent. Se surt amb control del CJAM, fins que en Font s'escapa amb 5-6 makinots més. Ens porten 1'46 a La Selva. Al pilot no hi ha control i no es vol anar cara a l'aire. No m'extranya. La Batalla comença nerviosa, allà s'ha de fer tot. El meu objectiu és intentar no perdre el primer grup. No ho he aconseguit mai. Hi ha 2-3 caigudes, 2-3 sortides de cadena. Aquesta vegada, increíble, però no en pillo cap. A la rampa xunga, progresso fermament al pilot, i a dalt corono a prop d'un 3º grup, amb diferències mínimes, però diferències. Giro el cap, ningú. Toca remuntar o quedar-me.

Buff quin calentón! Persisteixo jo solet i davant s'aturen un moment. Puc arribar a ells, i en un no res els 3 grups s'ajunten. Per fi he aconseguit superar la Batalla i agafar el grup bo. Pot semblar un objectiu bastant estúpid. Per mi no ho era, i em fa il.lusió, per això ho dic. Cap a Alforja, es neutralitza la fuga, i de nou el CJAM col.loca algun component a la nova escapada, en Cervantes n'era un. Amb el líder tranquil al pilot, volarem fins a meta, arribant a mig minutet del guanyador Gabriel Hernandez.

Diumenge. Mont-roig. Previsió pluja (...i acabarà plovent). Un circuit de Mundial. Li faig la pilota al recorregut, però és molt guapo. Llàstima que avui la pluja a meitat de cursa l'ha convertit en bastant perillós. A la primera volta, l'Arnau, local hero, s'escapa amb en Victor Iturat i alguns corredors més. Sincerament he perdut la noció de cursa. Em conformava en estar al grup, perquè després d'ahir el tute era potent. Només se que en Victor ha caigut i crec s'ha fet mal. Tant de bo fos mentida.

Les rampes de Riudecanyes...aquest any no les he passat tan bé com l'any anterior. Però les he pogut aguantar al pilot. En Xavi Carnicer, que portava gravat al front anar a totes avui, no s'ha pogut col.locar en la fuga bona. A la 3º volta, caigudes per pluja, i a la darrera, molts palos intentant, al menys, un lloc de prestigi. En Jose ha fotut el pal més sòlid, i s'ha escapat en solitari. L'han pillat només alguns i ha fet un molt bon top-10, crec. Jo m'he acollonit bastant i he preferit anar demà a treballar. Hem entrat amb en Tardiu i l'Oscar lleugerament tallats del grup, 10-15", però estic sencer. L'Arnau acabarà guanyant la cursa de casa, com havia de ser.

I finalment agraïr a tots els que ens heu donat suport per la carretera aquest finde, per les carreteres de casa nostra. I en especial al Paco, en el present director d'equip per la patilla i d'aquí no gaire al mig del pilot.

W1006 : SOCIALS CANONJA + TORTOSA

2010-02-16T13:07:00.001+01:00

Sens dubte es presentava un cap de setmana mogudet. Enllaçar dues socials dissabte tarda-diumenge matí crea dubtes, al menys a matats com jo. Cert és, fent un salt en el post, que les dues curses les ha guanyades en Victor Iturat, i per tant, això de guardar forces, fer el remolón i tal, doncs queda en paper mullat davant de demostracions com les que ha fet el jove i valent corredor del CJAM.
Dissabte tocava el retorn de la Challenge de la Canonja, que substituia la clàssica dels tombs per l’anada a Picamoixons i tornada per Valls. Una cursa que no tenia dificultats de perfil, i on a priori altres elements podien decidir la cursa, com les carreteres estretes i el vent. Una fuga molt al principi de 6 amb bona entesa va resultar definitiva. A Picamoixons portaven uns 40”, i la diferència no va arribar al minut al final. En Victor Iturat marxava a 5 de meta sol i guanyaria. Al pilot es va anar bastant agrupat, i jo aquest cop no vaig patir gaire allà dins.
Diumenge matí cap a Tortosa amb en Jose, una cursa realment dura a aquestes alçades. Algun port, trams trampa i rampes durotes. I com sempre, el final a la italiana a l’Ermita de Mig Camí. De sortida molt de vent, i ben aviat un atac de l’amic Josep Ferrer, que s’emporta 4-5 corredors més. Molt poc a poc van fent forat. El nou tram cap a Prat del Compte trenca el pilot, quedant uns 30. A mi se’m fa dur per moments, ja que hi ha alguns canvis de ritme. En un d’ells en Font i Iturat se’n van i enllacen davant. A mi les cames em fan putrum putrum i tinc dubtes de superar el Coll de Som.
Aquest cop la pujada no és tan selectiva. El grup arriba molt reduit i no cal remuntar posicions. Amb bastanta feina aconsegueixo coronar Som en el grup, que per variar es trenca baixant, i on per variar em quedo darrera, i on per variar m’he de marcar una sèrie per enllaçar de nou en el pla, esperant que el pilot relaxi el ritme. Afortunadament tot això passa. El que sí és clar és que davant se la jugaran els 5-6 en el dur final. En Josep Ferrer, rodejat de gent que podrien ser nebots seus, jijijij, quedarà 5e. Chapeau crack! En Victor s’imposarà a l’Ermita. M’hagués agradat veure-ho. Aquest noi fa la pinta de pujar com un dimoni! Nosaltres darrera fem un sálvese quien pueda, i m’imagino arribem cap al 25 de cursa, imagino.
Tot i que dissabte la sensació era de no haver-nos cansat gaire, diumenge la cosa no estava molt brillant. Ahir vespre i avui matí, estic bastant cadáver, ara toca el cony d’spinning que m’està fonent. Entenc que la setmana vinent, amb una Canonja més dura, i Mont-roig bastant selectiu, encara se’m farà més dur. Però hi serem!

W1006 : PREVIA EUROLLIGA

2010-02-09T22:21:00.005+01:00

A poques hores d'un esdeveniment que em fa molta il.lusió, de nou. Per segon any consecutiu assistiré a un partit de Top-16 de l'Eurolliga. Si l'any passat el Barça-Maccabi ens va encantar, aquest cop ens visita el campió d'Europa, amb un planter en el que més de la meitat de l'equip és desequilibrant.

Tot i els darrers resultats, el Barça-Panathinaikos de dijous es presenta com un duel a vida o mort, sobretot pels grecs. Nosaltres tampoc ens podem despistar, amb 1-1 la victòria a casa és clau. Els d'Obradovic estan amb l'orgull ferit, i tot i considerar-nos favorits per mèrits propis, el rival segur que tard o aviat despertarà, com va fer l'any passat en una Final Four en la que no era favorit.

I paralelament, tant de bo tots els culés poguem disfrutar uns minuts veient jugar a un dels herois de l'Eurolliga'03, en Sarunas Jasickevicius, un dels estrangers que més ha connectat amb el Palau, i pel qui encara avui sento una gran admiració.

W1005 : SOCIAL DEL MORELL

2010-02-07T22:28:00.004+01:00

I per fi arranquen les socials de casa nostra. Són curses que no acostumen a tenir perfils quebrats, com a Girona. Són curses nervioses on sol passar una d'aquestes coses: o que els bons s'escapin per bons, o que facis el puta i esperis la teva oportunitat. Al Perelló va ser lo segon, avui ha sigut una peli de les primeres.

Ja a la primera volta, quasi tots els favorits se'n van abans que la resta posin els peus als pedals. L'Aitor, en Carni, en Font, Escobar, l'Enrique que està com un bou, uiuiuiiii... Només en Jordi Soler, que està demostrant una gran fortalesa física, però sobretot tàctica en aquestes primeres curses, es queda al pilot. Un pilot on molta gent intenta, però on falta entesa i sobretot continuitat. Així ràpidament els escapats agafen el minut i mig que conservaran fins al final, on en Joan Font imposarà aquest rush que tants triomfs li ha donat.

Per la nostra part, hem acudit a la cita amb en Tardiu, l'Oscar, en Lluis i en Rafa. Ens hem trobat amb alguns ja habituals i d'altres que teníem desubicats, hem provat algun cop de saltar, però si veieu la gràfica de velocitat, compto 14 vegades en 2h en que el ritme ha ratllat els 30 per hora. La resta a 40... Així, o ets un fuoriclassi, o na de na. Però en definitiva hem passat un bon matí.

W1004 : SOCIAL DE BESCANO

2010-02-01T23:06:00.006+01:00

Com als vells temps, cadascú amb el seu puto maillot. Això vaig dir ahir en acabar mentre la Natalia ens feia la foto. Un comentari i una foto, que mesclats en tot aquest conjunt d'històries de merda d'aquests darrers 6 mesos, em fan pensar, una bona estona, de cara al futur. Pensar en fer una cosa, perquè ens agrada, o totalment el contrari, perquè de fet ningú ens ho ha demanat. I és que tot era molt bonic també, quan no ens buscàvem follons. Just ride & travel & enjoy. Potser com hauria d'haver sigut sempre...

Ahir un regust trist d'inici. Sabeu? En la única social gironina que vaig fer al 2009, a Sant Joan les Fonts, va ser on vaig coneixer al masaai. Em va sorpendre que, apart de tenir un bloc divertidíssim, el tio era un guerrer en bici. Ahir hi faltava...però no el seu esperit, i és que de gent amb ganes de donar tant o més pel sac, n'estava ple.

Tope d'inscrits, i de nou un circuit trencacames. Jo, com de costum, no em poso on no em demanen, així que em quedo darrera, i quan arriba el primer port, avanço uns llocs, però no podem enllaçar davant. Clar, només pugem a 30 per hora! Formem just a baix un segon grup, d'uns 30-40, encara que ja veiem la cursa lluny, doncs el pilot d'uns 80 se n'ha anat. Llàstima em col.loqui tant malament, xq les cames m'agrada com van.

Les Encies, el tomb per l'Estanyol, com vam fer amb l'Edu Ararà en la Volta a Girona, completen un recorregut atractiu, com sempre que hem acudit a les cites gironines, un pel cares, per cert.

Ara comencen les socials per les nostres terres. Morell, Canonja, Tortosa, Mont-Roig... fa bona pinta oi?

W1003 : EL BARÇA DE LES 6 COPES

2010-01-22T22:40:00.005+01:00

'Nen, això no ho tornaré a veure mai mai més'. Aquesta frase l'hem sentida tots nosaltres algun cop, i la posem en general en boca d'algú amb una edat ben avançada. Però avui, jo, amb 32 anys, també ho he dit.

No ens enganyem, això és irrepetible. Ens hi podrem acostar algun cop, però arribar a una efectivitat total, dubto molt tornar-hi. I per tant, el moment, culé 100%, s'ha de viure, com si d'una peregrinació es tractés. Com anar a portar la carta als reis mags, sols que els nens som nosaltres, el rei és el bus i el regal són les copes.

I són només 15 segons, perquè els devots es compten a centenars, però s'ha de fer. I sents aquella gallina de piel que t'envaeix, i la gent que no coneixes de res s'apropa, i comenta que està tant emocionat com tu. Sobren les paraules, com quan les llàgrimes d'en Pep a Abu Dhabi.

I resulta que, al final, tot es resumeix en aquella frase que un francès futbolista, que l'any del triplet va exhibir amb la seva selecció una ma esquerra prodigiosa, va dir: 'Jo també sóc culé'. Sense cap més bandera que la blaugrana, sense polítiques pel mig, Visca el Barça!!!

W1001 : ATLANTIDA...EL MITE DE l'HIVERN

2010-01-06T20:27:00.005+01:00

Per segon any consecutiu, he aprofitat el dia de Reis i el dinar que fem amb els tiets a Roda de Barà, per sortir en bici des d'allí direcció l'Atlàntida, emblemàtic punt de trobada en temporada d'estiu de moltes persones del món mundial.

Una sortida lineal, possiblement absurda, però realment relaxada. No té preu una sortideta suau amb el sol present tot el dia i amb 10-13º, que no són molts però que ja els voldria força gent. Rodant la major part del temps paral.lels a la platja. Comaruga, Calafell, Cunit, Cubelles...novament he comprovat que el dia de Reis no hi ha ni Déu per allí, és genial.

Unes fotos al costat de la Main Dancefloor (qui diria que això a l'estiu es posa com es posa), i tornada desfent camí. Tant de bo aquesta sortida agafi solidesa...això voldrà dir 3 coses : que fa bon dia, que seguim pedalant i la més important, que la familia continua unida i amb salut.

W1001 : MALES IDEES 2010

2010-01-05T17:59:00.004+01:00

Encara que moltes més seran les cites durant l'any que acabem de començar, els objectius que a dia d'avui em plantejo amb especial il.lusió són 4. De tots ells, 3 sí que semblen més que segurs.

L'any començarà amb les curses socials. Sembla a Tarragona n'hi hauran un bon grapat. Això ens plantarà a les primeres marxes de l'any en un bon estat, espero, que tindrà un primer punt culminant el dissabte 3 d'abril, a Bruges. Serà el Tour de Flandes.

Apurant aquest estat en recorreguts trencacames, completarem l'abril del 2010 amb Racons i Monegros, abans de fer un petit boicot a les marxes de maig, per no saturar-nos, i començar així els recorreguts amb més pujades. Algun petit stage en muntanya, i clàssics com la Bonaigua o la Marxa dels amics andorrans serviran per provar, abans del segon gran test, la Marmotte, el dissabte 3 de juliol.

El més probable serà llavors agafar uns dies de descans i reposar de tant competir, però sense deixar caure la forma, i és que em fa especial il.lusió descobrir Suïssa i ports com el San Gotthard. Si no passa res, això serà l'agost.

Em deixo un objectiu més. La veritat és que alguna altra mala idea em ronda pel cap, i de ben segur alguna caurà. Aquí tenim un primer calendari de bons i mals propòsits...d'aquí uns mesos girarem el cap i revisarem quant d'això serà cert.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY7+8)

2009-12-31T12:30:00.005+01:00

Sí senyors, quasi no en falta cap!!! Abans d'estirar el coll i mirar el 2010 allà, al davant del pilot, girem el cap enrera, mirant la dècada que s'acaba, i allí està l'etern Deutsche Telekom, o T-Mobile, l'equip més mític d'aquests 10 anys, almenys per mi. Un desastre tàctic però amb els corredors més talentosos i que més passió m'han despertat, els únics que han intentat discutir l'hegemonia de l'odiós correu postal americà amb el robot yankee al capdavant.

Sempre hi haurà corredors espectaculars, potents, valents o resultadistes. Tots tindran els seus admiradors. Podran acabar com a llegendes,o ídols caiguts. A mi m'és igual, Pantani-Chava-Indurain-Delgado sempre els recordaré i apoiaré, però el meu ídol és i serà per sempre en JAN ULLRICH!!!

Heu vist quin grup d'entrenaments més potent? Déu meu, quasi no en falta cap (Ullrich, Kloden, Sevilla, Kessler, Mazzoleni) jijij, com han acabat!!! Però sempre en el record. Hi ajuntem en Vino, Aldag, Guerini i Klier i tenim una esquadra absolutament mítica.

I en un altre ordre de coses, més properes, hem acabat aquests dos darrers dies de l'any amb un parell de Teixetes, Paco-Roger ahir i amb l'Oscar avui a gas. 120km més en 2 dies per quasi finalitzar aquest continue-on, i deixar per segon any seguit el llistó de km acumulats molt alt (per mi), en més de 16200km.

Bon any nou a tothom, masaaiot et seguim tenint al pilot!!!

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY6)

2009-12-29T15:58:00.007+01:00

El continue-on segueix, encara no se com, però en 6 dies només m'he mullat dos moments. Avui volíem provar algo de pujada, hem optat per una mítica volta, Teixeta-Colldejou, amb l'Oscar. Aquesta volta és una referència ciclista, molt transitada en caps de setmana...i a l'estiu ja no et dic... La de guiris que es desestrssen per aquest racó...i la gent d'aquella del 'ningú entrena' que passa per aquí tard o aviat.

Des de Reus han sortit 80km, per fi amb una temperatura agradable, allargant per la costa. Però les cames comencen a fer figa, i s'intueix que necessiten algun dia de descans que no els penso donar. Bon ritme però poca fava. Ja assimilarem la setmana vinent.

Per cert, ja he passat dels 16000km, record personal!!! I això que no porto comptakm, imagina't com els compto ¿?¿?¿? Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY5)

2009-12-29T02:06:00.004+01:00

Mmmm...les festes Matinée, sempre entranyables! Sens dubte un magnífic lloc per escoltar música. Sí sí, millor la música. El dia 5 de Nadal començava a Barna, i portant els 135km del matí, ens podíem permetre no matinar i fer una sortida de recuperació.

Molt i molt suau fins a Montroig, Miami i cap a Cambrils, on l'espai-temps s'atura per culpa d'algun cafe-ole. Rodada tranquileta i amb bona companyia amb l'Oscar en Josep Enric i cap al final amb el David. 55km que segueixen sumant en l'operació que espero em porti a acabar alguna social en un lloc més o menys digne. I si no pot ser, sempre quedarà el bon puntet de forma...

Ja de tarda, i després d'un bon cop de cap al sofa, gym amb 1500m de piscina, per deixar l'esquena a lloc i un spinning d'alumne que m'ha buidat. Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY4)

2009-12-27T16:55:00.004+01:00

Primer pic dins del bloc de Nadal. Avui, ja alliberats dels dinars familiars 'obligatoris', i amb un dia per fi de sol, de vent però de sol, que ja és algo, era l'escenari ideal per una sortida llarga.

Amb l'Enrique, que aquest any a les socials ja veurem, en Valerio, Tardiu, Oscar, Iñaki, i el retorn sorprenent i positiu d'en Javi de Tarragona, hem fet el gruix de la sortida. 135km amb algo de muntanya, algo de pla, una miqueta de relleus en tornar, i un bon globo general a l'arribada.

Cansats de la ruta de sempre, hem optat per anar cap a Santes Creus, l'Alt de la Torreta i tornada pel Pla de Manlleu, reproduint en part l'entranyable marxa de Vilafranca, que no està tant lluny...

I aquesta és la meitat de l'etapa reina. Ara cap a Barna a desfugar-nos una mica. I demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY3)

2009-12-26T19:06:00.005+01:00

In the rain, in the dark...Mal dissabte, la puta pluja de nou. Una altra trucada de bon matí per rajar-nos de sortir. L'esperança és que el clima dissimuli lo bojos que estem. O sigui, que faci sol. Perquè si plou, llavors haurem de recórrer a la nostra part més freak i sortir tard o aviat en mullat.

Aprofitant la treva post-dinar, post-canelons, i amb moltíssima peresa, agafo la Wilier i a fer milles suaus per compensar l'esforç un pel passat de rosca d'ahir.

Cap als Pallaresos amb terra moll, amb la ràbia que fa això, i després tombant cap a l'altra ciutat important de la província que té un equip de futbol a 2º divisió, innombrable, tomb a Cambrils i cap amunt. Quan ja amenaçava el vespre em trobo un equip entrenant. Al coulotte hi posava Riga. Al Parc Sama ells tomben avall, jo aixeco el cap, i veig que són les 17.11, s'acaba la llum i tinc 15km fins a casa. Buff, quines presses, però un dia més.

Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY2)

2009-12-26T00:23:00.005+01:00

Ja que aquest any les socials sembla estaran d'oferta, cal no deixar escapar l'oportunitat de foguejar-se, de que els makinots t'exprimeixin al màxim. I amb aquesta premisa hem aprofitat amb en Lluis per anar a Sabadell a la Cursa del Gall d'Indi. I és que...no és aquesta una original manera de passar el dia de Nadal?

En un circuit d'anada i tornada d'uns 2km, amb lleugera pujada en un sentit i un ventet que emprenyava força, s'ha donat la sortida a les 11. I Déu n'hi do amb la participació, com diria aquell 'pocs i mal avinguts', 1hora a fondo per davant.

Sortida a full i a intentar trobar la teva posició, el més endavant possible. Als 10' tot era ja decidit. Uns 20 corredors full-equip al davant, primer separats però fusionats al final, i un grupet de 4, amb en Parraga i jo inclosos, intentant una connexió que era impossible sí o sí. En Gubi i en Lluís just al grup darrera nostre. I així ha estat fins al final.

Cursa guanyada per en Jordi Sole. Jo he acabat el 22e a 1'30" approx del guanyador...i n'estic força content. I ràpid cap a Reus que calia endrapar pel dinar de Nadal. I molt d'agrair també la Mariona, i és que sense ella aquests blogs no passarien de ser 'cuentos chinos', merci per les fotos!!! Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY1)

2009-12-24T22:59:00.005+01:00

Tot i que nostre senyor Meteo no ha parat d'enviat senyals, al final s'ha hagut de fotre i he sortit un rato amb la BTT. El Continue-On, mètode altament efectiu d'entrenament nadalenc creat per l'amic Lluís, ha viscut avui el seu primer dia.

A pesar de ploure de bon matí, i llavors intentar anar a nedar, i trobar-me el gym tancat, el cel ha donat treva passat dinar, i amb tot fet un patatal he agafat la bici de camí, que per això està, i he fet el Coll de Sant Joan, la primera pujada que un servidor va fer en la seva ja llarga història biciclista, i després una mica de gas per la Riera de Maspujols. La diferència aquest cop ha sigut que el xivato digital, el flamant Garmin Edge500 ha registrat aquesta mítica pujada.

El resum del dia és que la pluja no ha impedit una distreta sortida de 35km de BTT, i això ja està al sac. Demà, evidentment, més i millor.

W5109 : GARMIN EDGE500,EL MEU ALTRE JO

2009-12-20T19:01:00.008+01:00

I va resultar que va fer falta demanar al Ciclismo a Fondo el Polar CS100, cap cosa de l'altre món, per adonar-me del que realment volia. Mentre n'esperava l'arribada, remenant per la xarxa, vaig veure el Garmin Edge 500, un GPS que semblava un comptakm i no pas un telèfon mòbil, i que registrava per web totes les dades de les sortides.

Tot i estar a la venda a principis de 2010, per aquelles coses de la vida, ja l'he aconseguit, i la primera prova, avui, no m'ha decepcionat. Em treu totes les coses que vull, quina canya. A més, amb el mesurador de cadència i pulsòmetre, puc fer coses més pro's i no tant freaks. De moment, però, el pulsòmetre no l'he provat. Serà que la cabra tira al monte...

I finalment, poder treballar amb el Garmin Connect, una gegantina base de dades plena de recorreguts per tot el món. Ara ja puc planificar les excursions i viatges a partir de les dades que altres han deixat. Definitivament, l'aparell que anava buscant...

W5009 : THE RETURN - KLETTERER IS BACK?

2009-12-13T21:22:00.004+01:00

En una època de l'any on no passa res especial, sols que quasi tothom va fent, mig d'amagat, mig com pot...trobar sortides que tinguin quelcom d'especial, de diferent, costa força. La gent acumula milles sense pausa, i qui digui que no, menteix. La resposta és a les socials de gener i febrer, on tornarà a quedar en entredit allò de...'ningú entrena'.

Aprofitant la darrera setmana de bon temps, molt proablement, l'altre dia em va trucar el Carles, per nosaltres en Paco...i per molts altres Der Kletterer. I és que després d'anys i anys de desafiar els límits verticals, sembla que vol tornar a donar-li a la bici. En Paco sempre s'ha entregat a tot allò que li ha despertat curiositat. Va ser en la bici, va ser en la escalada...i a veure si torna a ser en la bici.

Així doncs, la sortida a la carta tenia un objectiu, desconegut per ell a cops de pedal, però segona residència en les seves escalades. Siurana.

Poble singular molt recomanable, i paradís mundial pels escaladors, en Paco s'hi va deixar l'ànima, i evidentment va fer cim. La il.lusió de conquerir el seu temple era patent, i justifica de sobres la sortida, perquè d'il.lusions i reptes vivim tots.

W4709: A 4 MESOS DE FLANDES

2009-11-21T19:54:00.007+01:00

Només 4 mesos ens separen d'un viatge il.lusionant, del Tour de Flandes 2010. Serà en Setmana Santa, serà el meu 3º Flandes. Alguna sèrie en adoquins ja entra dins les meves rutines més habituals. Segurament un esdeveniment únic i genuí com pocs en el món cicloturista, i també en l'àmbit més pro. No diguem Volta a Flandes, no sona bé, és De Ronde van Vlaanderen, és De Ronde.

De Ronde és adoquí, és fang, és pols, és pluja, potser sol, potser... De Ronde és fred, és una cosa del s.XIX en ple s.XXI. De Ronde és la història pura i dura del ciclisme, de l'esforç contra els elements, de la superació. De Ronde és passió, és el dia en què un país surt al carrer a fer esport, a animar, a cridar, a vibrar. De Ronde fa que un país respiri bicicletes.

La sortida és a Bruges, al Grote Markt, davant la Catedral, el millor escenari, el més majestuós. I llavors tot és pla, i ple de gegants que pedalen i fan una palanca que pocs llatins podem assolir. Km's i km's rodant a grans velocitats, fins que arriben els primers trams adoquinats, com Lede.

Les primeres sensacions en adoquí són horroroses, tothom et passa mig posseït. Lede o Mariaborrestraat són indrets que queden en memòria...i poc després arriben els murs. L'entrada al Molenberg és antològica, i en un no res et trobes avituallant a Oudenaarde. Portes 160km i et queda tot per fer.

Alguns dels murs més mítics arriben ara. L'Oude Kwaremont, per mi el més bonic de tots, i després el Koppenberg i el Paterberg, rampes-trampes adoquinades monstruoses, superant el 20%, el cor es dispara, però es tracta dels moments més il.lusionants. Les imatges dels millors a peu formen part de la memòria històrica d'aquest esport.

Llavors entrem en una fase de desgast, alternant molts murs enllaçats i trams estrets. Steenbeekdries-Taaienberg-Leberg-Berendries...estem rondant els 220km i això no té treva. És la part que més crema i on més cap cal tenir, ja que del contrari la part final pot ser una agonia.

I els darrers 30km es caracteritzen pels murs més separats, amb trams més llargs d'enllaç, amb molts km's a les cames, amb molta fatiga, amb molt ciclisme. Tenbosse-Eikenmolen...i arribem a Geraardsbergen.

Sens dubte el moment del dia, el moment pel que estem aquí. És escriure aquestes línees, i la pell se'm posa de gallina. Arribar a la plaça central, plena de gent, tots disposats a superar el mur més famós, el de la capella, el de la càmera fixa, aquell on les motos no passen. Grammont, Kapelmuur, és tot el mateix, i estem allí. És la història i la mística en la que tant es suporta aquest esport. És pedalar amb la pell de gallina.

I superat el millor moment del dia, queda el postre final, el Bosberg, on si queda alguna cosa per decidir, possiblement es decideixi. Des d'allí, tot és favorable, les persecucions i atacs són constants amb les poques forces que queden. I l'arribada a Ninove, on l'homenatge del públic és sincer i per tothom, perquè herois són tots, tots aquells qui aconsegueixen acabar aquesta aventura.

Serà d'aquí 4 mesos, però serà.

W4109: AUTOEVALUACIO I RESTART

2009-10-08T22:37:00.004+02:00

Doncs ara sí que la temporada està més que finalitzada, però com diu un company meu, això és un continue on...i el 2010 ja ha començat.

2009 el tanco amb un balanç prudentment positiu. Tenint en compte que un dels objectius principals és apuntar-se a un bombardeig, si cal, llavors és lògic imaginar que tard o aviat, l'estat de forma començarà una lenta però imparable davallada.

Aquest any he aconseguit un moment òptim, com només 1 o 2 cops en ma vida, però també l'he cremat molt aviat i la temporada se m'ha fet molt més llarga del que m'esperava. Puc dir que des de principis de juny, el volum intersetmanal l'he voluntàriament baixat perquè ja estava petat.

El meu molt bon punt de forma en acabar abril (doblette rosa que el seu mèrit té inclòs), degut a una sobredosis de km d'hivern, de vegades exigents(sobre tot pel clima), i a les socials, on he patit com poques vegades, van derivar en una lògica caiguda massa aviat, just després de Remences. Aquest any caldrà entrenar entre setmana un pel més suau.

A la vegada, m'he afincat massa a Valls, per comoditat, com a terreny d'entrenaments. M'ha enfortit en pla i pujades curtes...però he fet pocs ports llargs, i ho he pagat a les marxes dures (Andorra, Aigua, Cadí, Time, Maratona...), només a Bonaigua i Ariegeoise la gamba ha funcionat. Pel 2010, possiblement durant el maig faci un parèntesi en les marxes i faci algun mini-mini-stage en muntanya. Amb això espero arribar a la Marmotte amb dignitat. I tb baixar de pes, que aquest any no m'he estat de res, i a les pujades es nota.

I dit això disposat a acumular km, això sí aquest cop sense pujar gaire de pulsacions. Aquesta setmana ja he retornat als entrenaments d'hora i quart al migdia...i ben aviat alguna friki-etapa AC77, que és el que toca.

W3909 : REUS-ANDORRA

2009-09-30T14:59:00.003+02:00

Reus-Andorra, un clàssic de tota la vida al que no havia pogut assistir mai, es va plantejar en versió ‘otoño-invierno’. Tot i ser una ruta més aviat sosa, això de pedalar en recte (estil ForrestGump), i no en cercle (estil animal de circ), doncs tenia el seu què. Així que dissabte sortíem de Reus cap a les 7, com mussols en la foscor. El dia es va anar aclarint, i les comarques passant, i poc a poc tot allò que durant anys i anys he fet en cotxe, ho veia passar a cops de pedal. La recta de Tàrrega, l’esmorzar de Ponts, el tobogán del radar camí d’Oliana, el karting arribant a La Seu, el pas per l’aduana. Eren estampes de motor i no pas de bici. La veritat és que la pujada es va fer força amena, bona companyia, bon ritme, bon temps…

Per cert, injust seria no fer el reconeixement al Xaxo, que amb 40 i dinou anyets es va portar com un champion. Gat vell aquest! Però si una cosa tenia ben jurada, és que l’arribada a Andorra no seria com ‘les de tota la vida’. Per això estem al club on estem, i les coses diferents són les que ens distingeixen. Així que en arribar a Sant Julià, quan tothom pensava en dinar (jo també sóc tothom), vaig decidir atacar la pujada a Fontadeda, la última que em quedava al país dels Pirineus. Una maasaiada en la que, per sort meva, ningú em va veure. Mare meva quin globo! Però fet, i content! I passats uns dies, mil anècdotes i bons records d’aquest cap de setmana que segurament repetirem

W3909 : MAASAIS, FAVES I TRINXADES

2009-09-23T19:47:00.004+02:00

Segurament digui molt del seu carisma el que hagi pogut crear, en el aquest submón, certs mots, certes formes d'expressar-se.

Segurament digui encara més que, des de la xarxa, ens hagi esgarrapat a més d'un i de dos un bon grapat de somriures.

Segurament sigui fruit de la passió que posava en pujar a la burra.

En Xavi et deixava emprempta, sempre recordaré que va ser el primer blogger que vaig saludar en persona, i la il.lusió que em va fer. De ben segur, aquesta sigui l'emprempta que en Xavi deixava als companys de trinxades dia rera dia.

Dissabte els companys de Reus travessarem el seu país per arribar als Pirineus, a Andorra. Serà el nostre humil homenatge, una bona trinxada de patata, una d'aquelles travesses a les que segur no faltaria.

No és just això Xavi, merda no és just! Però agafarem el teu testimoni i seguirem fotent-li fava!

W3709 : CULITO SPECIAL

2009-09-17T23:42:00.005+02:00

...i de veres que comptava en anar a Andorra, a veure als meus amics pitufos en la darrera de les seves cronos...fins que un mail suplicant i una trucada amenaçadora em van alertar que, diumenge passat, en Miquel volia muntar la versió light de la seva especial vallesana.

Amb l'Oscar sortíem de bon matí, i a Sabadell ens trobàvem en Xavi, en Lluis i don Miquele. Més que una sortida, una trobada, feia força setmanes que no coincidíem i va valer prou la pena.

Una ruta que sortia per la part més densa del Vallès, per anar poc a poc oblidant-nos de l'estress de la capital, i acabant al Coll d'Estenalles, tot un clàssic de la zona, que encara no coneixia.

Descobrint Sant Feliu de Codines, Sant Miquel del Fai, la bonica i desolada carretera de Castellterçol (quin ajmurssar!!!) cap a Granera, i després cap al sifó. Una bon sortida, bon ritme i bona companyia. Cal alguna cosa més, ara que la temporada ja agonitza?

...o ja és 2010 i hem de començar el warm-up?

W3709 : UNA VUELTA DE MERDA

2009-09-11T18:08:00.004+02:00

Tot i que blogs més mediàtics critiquen sense fre la Vuelta, trobant-ho tot 'cagat i pixat', intento creure que tot forma part d'aquesta mentalitat que tots tant coneixem de valorar només el de fora. Però de vegades, per positiu que es vulgui ser, els fets t'aboquen a reflexions depriments com aquesta. I possiblement tot vingui influenciat pel fet que fa 1 mes, vaig estar a Almeria i vaig fer el mateix recorregut. Bé, el mateix menys la segona ascensió final a Velefique(la primera, sí.

La Vuelta té un líder, a dia d'avui, que es dedica a amagar-se darrera dels seus companys, algun dels quals crec inclús més fort que el propi Valverde, refugiant-se en el seu poderós sprint i en la mentida de les bonificacions, gràcies a les quals vesteix l'or.

L'altre aspirant nacional, es refugia en caigudes de fa uns dies, per aguantar com pot el ritme. Ni ell ni el seu equip, autoproclamats favorits abans de començar, han fet de moment res de res. I així possiblement serà.

Els demés aspirants a guanyar, Gesink apart, lluny de buscar tàctiques per desbancar-lo, es dediquen a anar a roda de l'equip que no ha de fer res per mantenir el liderat, siguent incapaços de governar la cursa ni que sigui per 2km. Diuen a la tele, que agafen responsabilitats. Bé, dels 9 corredors d'un equip, que un d'ells tiri 1 minut i mig, què vols que et digui. I més encara quan el seu cap ni tan sols ho prova.

Els recorreguts, sovint criticats per avorrits, no s'aprofiten. Ni tan sols avui, autèntica etapa reina, on us ben juro que hi havia terreny de sobres per guerra, amb 4 ports duríssims. Ni tan sols avui, amb 20º menys que nosaltres fa un mes, quan estàvem a 39º. Això és culpa dels corredors, segurament l'actiu més interessant de la Vuelta, diuen. Manats pels seus miserables directors, prefereixen guardar i guardar, i seguir guardant, per a que així el líder actual els retalli segons de 20 en 20 en sprints de 300m. Per això podrien donar un tomb pel barri i acabar ràpid.

Finalment, la retransmissió. L'estament públic, que es pensa que això és un país del tercer món, o directament de subnormals, planta pauses i pauses en els moments decisius. El poble, que en un 40-50% no sap d'això del tédété, seguirà fidel a la RTVE, que continuarà embutxacant-se diners per publicitat, i diners de nosaltres. Menys mal de Teledeporte, o Eurosport, o Al-Jazzera si fa falta. Internet a vegades fa miracles. Com a mostra de l'inutilitat, mentre Valverde feia avui el seu sprint de líder per esgarrapar 3 segons, la realització mostrava com Hesjedal intentava respirar en creuar l'arribada. No s'han vist els 15 segons més interessants de l'etapa.

De reflexions d'aquestes n'hi ha 1000, aquesta és la meva. Seguirem mirant ciclisme buscant valents que lluitin per l'espectacle. En aquesta Vuelta, tant de bo en Gesink, l'únic amb pebrots de fer algo tot i estar més sol que la una, aconsegueixi guanyar als cures i canguros cagats.

W3609 : LA VUELTA - DEPART TGN (II)

2009-09-09T23:45:00.006+02:00

I per acabar el bon repertori de corredors que em vaig trobar per Tarragona, aquí va la carta de foranis.

Sandi Casar

Manuel Quinziato

Andre GreipelTom Boonen Koos Moerenhout Stuart O'Grady Frank Schleck Andy SchleckKarsten KroonIvan Basso Kim KirchenPerrick FedrigoCadel Evans Tom Danielson Alekxander Vinokourov Alessandro Ballan Stijn Devolder Leonardo Duque Kurt Arle Arvesen

I després d'això tocaria Isaba, Larra-Larrau, amb clares intencions d'escaqueg de la llarga. Sempre l'he agafada fora de forma, i sempre he patit com un cuc. Aquesta vegada estic igualment petat, però faré cas del suposat seny català i faré el que el cos em demana, la curta.

W3609 : LA VUELTA - DEPART TGN (I)

2009-09-03T22:32:00.007+02:00

Avui m'he escapat, però no en cursa, m'he escapat del curro un ratet, per anar a veure els corredors a la sortida de Tarragona. I què passava? Doncs que tothom darrera dels corredors, i resulta que a aquestes dues noies ningú els deia res.¿?

Bromes apart, un matí molt distret, amb en Mario, en Fran i en Parrigs, i amb els corredors, molt accessibles. Tota aquesta patrulla ens hem trobat. Avui poso la dels nacionals, alguns dels quals m'han semblat força col.legues, sobretot els Fuji Cobo i De La Fuente.

Egoi Martinez, molt combatiu durant el Tour.

Bisonte Cobo, amb qui em petat la xerrada un momentet.

Chente. Mil vegades l'he vist i mil fotos m'he fet. Un crack.

Chechu. Quan era més jovenet, el primer corredor que em va dedicar una foto, ho recordaré sempre.

Iñigo Cuesta. 5000 Vueltas i encara donarà que parlar. Segur.

David de la Fuente. M'ha sorprès. Molt bon xaval. Fent conya amb en Parrigs a qui encara recordava, Tant de bo rasqui alguna coseta.

Fran Perez. Treballador Caisse d'Epargne.

Haimar. Li he desitjat sort encara que fa 2 mesos ajudava a un multimilionari americà que s'avorria mirant el Tour per la tele. Suposo ho feia sense voler, xq el millor dormia sol a l'habitació del costat.

Samuel Sanchez. Un dels favorits, però prefereixo en Xavi. Tondo.

W3609 : CORRATEC REVOLUTION

2009-09-02T20:12:00.005+02:00

Quan fa uns anys hi havia realment temps lliure, però molt, diversificar activitats era un plaer. Amb el temps, les hores van faltant...i les poques que tens les aprofites pel que realment t'agrada. El temps t'obliga a retallar i ser selectiu. Des d'aquells rústics pals per Pitch & Putt, he defugit entrar en nous hobbies, ja que jo ja tinc el meu, i no m'ha fet falta rebuscar-ne d'altres que em comportin despeses i espai.

Per això agafo aquesta nova adquisició amb prudència. Tornar a tastar camins, fàcils però camins, m'ha agradat molt aquest 2009, tant com per pillar una super Corratec Revolution, que traspassa abastament tot el que jo vull fer en BTT. De ben segur aquest hivern al migdia, la pujada a Miramar per camí sigui una segona casa...

Però clar, la prudència topa amb la il.lusió dels nous reptes...així que ja veurem què depara aquest cohet nou. De moment a disfrutrar-la!

W3509 : YOESTUVEALLI/CAPdeLONG

2009-08-30T19:15:00.006+02:00

Ni és la primera vegada, ni crec sigui la darrera, que m’agafa una venada, poso la bici al carro i me’n vaig amb la meva ombra a fer una excursió per conquerir algun cim pendent. Tampoc ho faig sovint, crec que només estic una mica com un llum, no molt. Crec. Aquesta vegada els escollits eren el Lac d’Aumar i el Lac de Cap de Long, molt aprop de la frontera i que ja tocava visitar-los. La vall de Saint Lary és propera, rica i temptadora, i els llacs estaven a la llista de pendents. Adormir-me una horeta i marxar a les 730 del matí, 10º a Fabian amb boira, i haver quedat a les 17 a Prades pel BTT de tarda d’espectador, no van ser impediment. Pujades comuns fins al Lac d’Oredon, des d’on quedaven 5km per cada llac. Aumar primer, més dur i més bonic, i Cap de Long un pel més turístic. Pujades dures però ni molt menys terribles. Bon asfalt i la sort de que s’obrís la boira en arribar al cim, bones notícies per acompanyar una excepcional excursió. I finalment remat a Prades, amb una entretinguda cursa i un millor sopar amb la patrulla bttera.

W3409 : TORNANT ALS INICIS

2009-08-28T09:53:00.005+02:00

Diuen que els retorns als orígens de vegades van bé. La veritat és que l’origen biciclista de molts de nosaltres data del BTT, de quan de tant jovenets, a casa no ens deixaven tastar l’asfalt. Anys després de definir la meva relació amb les pedres i les trialeres com ‘impossible’ o ‘odiosa’, aquest maig vaig fer una incursió a la Marató dels Monegres. De BTT tenia poc, era una marxa cicloturista amb alguna pedreta. Fins i tot un ‘seto’ declarat com sóc jo, m’hi vaig apuntar. I divertir! De les millors experiències d’aquest 2009. Ja d’estiu, en motiu de l’eterna crono del món mundial a l’Ermita de Sant Pere de la Selva, muntada per l’incombustible i perenne Xavi Carnicer, vaig poder recuperar, gràcies al company Uri i la seva Corratec, sensacions de camí. M’ho he passat fantàstic rodant per Sant Joan, per Sant Pere…pels camins que ens van veure amb motxila, xandall i bambes. I en aquest ordre de coses, el gran clàssic tarragoní, la pujada al Mont Caro, que vam muntar aquest darrer finde amb un bon feix d’AC77’s amb l’excusa de trincar-nos una paella o fideuà després. Una altra gran jornada de records, quan les sortides eren excursions i no pas entrenaments, un retorn als inicis. No serà que, ni que sigui per 5 dies l’any, que ja són 5 més que darrerament, les rodes de tacs volen tornar a entrar a casa?

W3209 : RUTA CHIPIRON EN IMATGES

2009-08-17T10:38:00.010+02:00

CAPITOLS APART V : VELETA

2009-08-09T12:45:00.011+02:00

La il.lusió de pujar, de pedalar cap amunt, de conquerir cims famosos, durs, desconeguts, alts, llargs, durs, ens ha portat (i que duri) a molts i molts indrets. La nostra estada a Andalusia, tenia bastants ingredients, però a nivell ciclista, un nom creixia sobre la resta, Pico Veleta, i un número també, 3398m d'alçada. I en bici!!!

La sortida des de Granada, a les 9 del matí, ja era força calurosa. Tot i això, la temperatura aquesta vegada no passaria factura prevista (...de pujada). L'aproximació a Sierra Nevada començava des de Monachil, on pujaríem un port dels recentment famosos, conegut a la zona com el Purche. Van resultar els més durs del dia. Sorprenents 13km amb desnivells irregulars, on freqüents eren els trams que arribaven al 13%, sobretot al principi, on falta l'aire. A més, la darrera rampa, era realment criminal, un 17% que et deixava buit.

Poc després un mínim descens per agafar aire i començar la llarga, ample i avorrida carretera que ens portaria a Pradollano. Uns eterns 11km, gens durs però lletjos. Ens vam passar per alt la cruïlla del Collado de las Sabinas, que hagués resultat més entretingut, però ara tant se val.

Al peu de Pradollano, girem esquerra per evitar el poble, i guanyem alçada mentre va apareixent l'element clau del dia, el vent. Just passat el darrer accés a Pradollano, per l'espectacular CARD i l'alberg, decidim fer una parada tècnica vital. Són les 11 i mitja, més de 2h i pico de pujada, estem a 2600m, el pic a vista. És l'hora d'un refresc i algo dolç que aporti vida ràpida.

La carretera ben aviat es descarna, res d'arbres, quasi res de vida, molta paella, asfalt molt maltractat però circulable. Corba-contracorba, i el vent o t'empenta o et llença. Més que una qüestió de falta d'oxigen, és qüestió d'equilibri. Per moments, l'asfalt amenaça en desapareixer, però sense saber com, continua.

Al pas pels 3000m, en màniga curta, el paisatge es torna molt i molt escarpat, molt pedregós, tenim l'imponent aleta de tauró just damunt nostre, sembla que li estem fent pessigolles al gran pic, que afortunadament segueix sense sorpendre'ns amb cap rampa dura, sempre 6-7%. Quan falta poc més d'1km, a 3290m (ho haveu vist!), el ferm es torna camí, però bastant ciclable. Adrenalina a 200% i cap amunt! Res ens impedirà aconseguir el cim, aprofitant una pausa en el vent. La darrera paella, al 15% en camí, ens obre definitivament la visió dels qui estan al cim, que al.lucinen en veure 3 bojos en bici de carretera. La vista des del cim, ja quedarà per sempre gravada dins nostre, amb el Mulhacén a tocar, tota l'Alpujarra als nostres peus, Granada al fons...

W3108 : ETAPA DE VUELTA

2009-08-09T12:13:00.013+02:00

Després de l’etapa murciana on vam poder conquerir el Collado Bermejo-Morrón de Espuña, ens disposàvem a afrontar el que personalment considerava l’etapa reina de l’stage andalús, en la que sortint de Velefique afrontaríem el Puerto de Velefique, seguiríem per Calar Alto, i tornaríem a la sortida per una carretera que desconeixia si estaria asfaltada. Els temors eren evidents: el calor, ja que l’etapa creuaria les hores de migdia, la possible falta d’aigua, i les més que probables ‘emboscades’ amb les que ningú compta quan planifica una etapa enmig del desert. Tot es va complir. Aquesta etapa reprodueix bastant fidelment el que serà l’etapa de la Vuelta, que sortirà d’Almeria, arribarà en 40km a Velefique, calcarà el nostre recorregut, i pujarà de nou el Puerto de Velefique. Una etapa que recomeno, probablement l'etapa més dura en una volta per etapes aquest 2009. Així doncs començàvem la ruta ja de ple al Puerto de Velefique, a 31º. Un port de 14km que començava constant al 10% i que cap a la meitat aniria progressivament afluixant, a mida que les paelles consecutives ens descobrien el desert de Tabernas, on els spaghetti western van donar a coneixer la zona. Ja al cim, ens donaríem el curiós plaer de conquerir la Tetica de Bacares, 3km extres que ens portaven a unes antenes que presidien la nostra aventura. La ruta seguiria, ja de camí cap a l’una del migdia, cap al poble de Bacares, on agafaríem forces.

L'ascensió a Calar Alto començava de manera duríssima, 5km a 10-11%, mentre el termometre no parava de pujar. Arribant a uns asfixiants 39º , la pujada continuava per una nova carretera, aquest cop molt més suau i avorrida, fins al Collado Venta Luisa, on ens falatrien 3km per trobar el famós observatori. La baixada direcció Gérgal, dura duríssima, i quasi baix, sense arribar al poble, la temuda 'emboscada', una carretera que s'estava asfaltant en motiu de la Vuelta, direcció Olula de Castro-Castro de Filabres.

Ja eren les 15-16 de la tarda, i començava un nou port no gaire dur, amb el que no comptàvem, d'uns 14km irregulars, molt i molt durs mentalment. Un tram on les circumstàncies demostren que el ciclisme és perseverància, és esforç i patiment, i tot i això seguir endavant. Un tram sense arbres, sense ombres, amb un aire que crema, on cap referència és vàlida, un tram que desmunta allò de que el ciclisme es cimenta exclusivament en el dopatge, un tram que defineix el mèrit del nostre esport, un tram que resultarà inexplicable per als qui, en un 3º o 4º grup, afrontin l'etapa de la Vuelta sense gaires aspiracions. Sigui com sigui, un tram que superaran, com tot ciclista.

Va resultar curiós circular-hi, mentre el tram s'acabava d'acondicionar. Faltaven tanques protectores, però allí estavem, possiblement els primers ciclistes en passar-hi. Es creien que érem de la Vuelta, entrenant per allí en aquelles hores. Ja de tornada al cotxe, un cop feta la baixada, vaig tenir temps de pillar globo en 5km plans que quedaven. Als corrredors, encara els faltarà un nou Velefique...

Aquí teniu alguns números de la sortida

110km, quasi 8 hores comptant paradetes ( de 10 a 18 ), no més de 20 cotxes ens van creuar en tot el dia, 4 pobles en tota la ruta, 18km/h de mitja, 31º de mínima i 39º de màxima. Us imagineu això a ritme de pro, amb 40km extres al principi i un nou port al final? Això és ciclisme.

W3108 : EL BUENO EL FEO Y EL MALO

2009-08-04T21:42:00.004+02:00

Tot i fer un simulacre d'etapa reina de la Vuelta a Almeria, on ha quedat clar que el bueno era Velefique, el feo CalarAlto i el malo Olula-CastroFilabres, encara hi ha hagut temps de visitar les terres de Tabernas, seu dels spaghetti western.

Gran etapa a 35º sense ombres, enmig del desert, les terres d'en Sergio Leone, dedicada a aquells qui diuen que el ciclisme és només dopatge. També és il.lusió, esforç, un esport duríssim on la voluntat mou muntanyes.

MISS TRENTINO ... & BONDONE!!!

2009-07-22T15:28:00.006+02:00

Sens dubte un esdeveniment imprevist, diferent i de bon record, el dia que vam pujar el Bondone. L’elecció de Miss Trentino, a la Piazza del Duomo de Trento. Ja començant el camí de tornada, ens aturaríem a Trento, per fer escala, amb dos bons motius. Pujar el mític Monte Bondone i visitar una interessant ciutat, aprofitant que ens venia de pas fer nit en una de relativament gran. A mig matí agafem les bicis i encarem un pla que ens porta a Aldeno, punt de partida del Bondone ocult. La vessant famosa la farem de baixada, però cal reconeixer que és igualment força atractiva. De fet, aquesta vessant oculta comença bastant sosa, però contundent. 3km al 10% que no semblen acabar fins ben passat un petit túnel. Després, aquesta primera meitat de port suavitza fins a Garniga, a mig port, fins on no sembla justificat haver escollit aquesta cara de pujada. Poc després, la carretera s’estreny, s’endinsa en un profund bosc, i es posa exigent. Recorda al Turo de l’Home, quasi dalt, o a la primera meitat del Finestre. Ara ja comença a valer la pena haver vingut. És un bloc de pujada que ens deix a uns 5km de Vason, punt final de l'ascensió. La carretera es tornarà a obrir, fins dalt, sempre amb les antenes presidint el nostre esforç.La tarda a Trento, ciutat amb bastanta vida al carrer, al Duomo, pels carrers amb les façanes pintades de dalt a baix, amb gelatos i compres per tothom, i amb el sempre interessant concurs de Miss Trentino, just al peu de la catedral, remataran aquest stage dolomític, just abans de la tornada a Andorra per contemplar el Tour.

W2809 : ACQUA DI SAN PELLEGRINO

2009-07-20T11:27:00.006+02:00

Dimarts de viatge dolo-mític, i la pluja de nou amenaçant. La previsió era la del dia anterior. O sigui, pillar tard o aviat. Així que calia aprofitar les finestres de temps per conquerir els objectius principals.

La Marmolada o Passo Fedaia, pel Serrai di Sottoguda era l’objectiu il.lusionant. Així que veient el cel vam decidir canviar l’ordre d’etapa, i aprofitar la no-pluja per disfrutar del Serrai. Al final, érem 3 que ja l'havíem pujat al 2006, sols que aquesta vegada en Jose no va pillar globo.

No afegirem més literatura a un port de sobres conegut per tots, Serrai apart…però mai deixarem de visitar-lo quan estem allí. L’eterna recta passat Malga Ciapela és tota una experiència.

Tot i que la intenció era arribar a Agordo per girar esquerra cap al Passo Duran i Forcella Staulanza, una grisor profunda en aquella zona ens va fer aturar a Cencenighe, i anar a l’altre costat de vall, on el Passo San Pellegrino també resultava un port atractiu…i encara sec.

Una pujada desigual, amb un llarg túnel al principi, i on la primera meitat de port transcorre per la vall, sense massa desnivell. Al pas per Falcade, tot canviava: la pendent, el clima, la companyia…

Les primeres gotes que venien del Passo Duran, ja ens arribaven, l’Oscar decidia en un savi exercici, baixar cap al cotxe, cosa que resultaria clau per poder escriure això, i la pendent, just al pas de la cruïlla pel Passo Valles, creixia de manera exagerada.

L’aqua di San Pellegrino ja queia, però no d’algun riuet, sinó del cel, mentre les paelles al 12-15% eren consecutives. De sobte, un rètol indicant pendent forta, en ple aiguat, anunciava un 18%. Mare meva, quins 4km més durs, es pujava tota la muntanya de cop! Just al pas per un refugi, a 2km, la pendent es normalitzava al 7-8%, però el bosc desapareixia, l’aiguat es convertia en diluvi, i cap arbre ens protegia. L’arribada a dalt va ser un pel agònica, però pitjor hagués sigut baixar, sort de San Oscar il.luminat, que va venir al rescat en furgo. Del contrari, hagués tocat baixar amb la roba empapada, a 5-6º, sense frens…

I finalment, de tornada, vam passar, en furgo ja, per la vessant del Valparola que no es fa a la Maratona llarga. Bones vistes dolomítiques, amb els núvols ara ja ben lluny, per completar una bonica jornada.

CAPITOLS APART IV : SERRAI DI SOTTOGUDA

2009-07-17T11:10:00.005+02:00

Un d’aquells petits raconets de món, que si no et diuen, no descobreixes. El Serrai di Sottoguda s’agafa en arribar a aquest poble, de camí a la Marmolada, des de Caprile, deixant la carretera principal. Precisament, deixant de banda el que no deixaries mai, l’accés principal a un dels 2 ports més coneguts de la zona, i possiblement top-5 d'Italia. De fet, es tracta de només 2’5km, que et deixen poc més endavant, a Malga Ciapela, just on la Marmolada agafa la seva real dimensió. Però són 2’5km inoblidables, en època d’esquí ruta nocturna per fer amb raquetes de neu. Un congost màgic, on pedales amb el cap aixecat mentre et cau la baba. Una pista asfaltada que podria no existir, però que algú ha inventat i queda com a patrimoni etern. De sobte, mires la carretera, i veus alguna rampa superior al 10%, però just allí, no fa mal, no es nota, ja hi haurà temps per patir. Recorda-ho si hi vas. Just a Sottoguda, segueix recte i entra al poble, no segueixis la carretera a l’esquerra.

W2809 : EL DIA DEL KRONPLATZ

2009-07-15T10:16:00.005+02:00

Per molt que senyali amunt, la veritat és que el rampone em va guanyar. Déu meu, quin impacte aquest Plan di Corones. Molta literatura i poques fotos, després de temps investigant. Tot i sortir amb pluja, un clàssic al 2009, el dia va valer la pena i molt.

Plan di Corones és va fer famosa al 2006, quan el Giro la va incloure com a final d'etapa. Els 5km finals de camí, amb la rampa al 24%, van convertir-se en tabú, per culpa d'una pluja que no feia possible el pas de la corsa rosa. Al 2008, una cronoescalada el conqueria definitivament, davant el cabreig d'en Karpets, que deia que allò era un circ (...i ells devien ser els pallassos). S'han de tenir un bon parell de pebrots per fer una crono de pito i arribar a dalt. Si el chip el posséssin a les amígdales, segurament els cronos serien millors, perquè se't surten de dins.

Un port trampa, xq ve precedit del Passo Furcia, amb 6km finals francament duríssims, amb trams sòlids al 12-15%. Quasi al cim, cruïlla i comença l'sterrato.

Comença dur, però amb un ferm digne, que al cap d'1'5km, amb les primeres paelles, es torna en una pista de BTT pura i dura. Tot és dur, però suportable, fins al km final, després d'un lleuger descans. El km més contundent que he fet, i menys mal que tornava a estar més o menys asfaltat. Quasi impossible, però possible. Però assolit. Jo vaig perdre a la rampa, però vaig guanyar el port. Aquest és dels que s'enmarquen.

Finalment, amb el repte assolit, en Jose i jo vam rematar el dia amb la pujada al Passo Erbe, d'uns 15km, amb una part mitja bellíssima al pas per Antermoia, i unes vistes al cim excepcionals. He d'admetre un potent globo meu a partir del km4, però ja se sap que allò del yoestuvealli em tira, així que direm allò de que el globo va valer la pena.

W2809 : VIATGE DOLO-MITIC 01

2009-07-13T21:16:00.009+02:00

Arribat divendres, últim dia de treball, s'olorava ja la Maratona, els Dolomites, el Bondone i el Tour, els reptes a conquerir durant el viatge, que per pena no faria amb l'Aston Martin de prototip que teníem al curro. De fet, no hi caben bicis!

Moltes milles divendres tarda-nit-matinada, de camí a San Stefano al Mare, bonic poble de costa on faríem casualment escala amb en Jose, l'Oscar i en Rafa.

Casualment, San Stefano estava al costat de SanRemo, així que, ni que fos en cotxe, la visita al Poggio era obligada. Sincerament, és un bluf, però té història, important en això del ciclisme. Qui no reconegui la corba a esquerra on comença el descens, es pot declarar un principiant en això.

Un cop feta la baixada, de camí a l'autostrada per una nova patejada que, hores més tard, ens duria al Passo Gardena, possiblement el millor paratge que els Dolomites ens poden oferir mentre viatgem en cotxe.

Recollida de dorsals, i cap a San Cassiano a dormir. Diumenge esperava la Maratona dels Dolomites, amb 145km i 7 ports, quasi tots per damunt de 2000m.

W2509 : VOLTA GIRONA'77

2009-06-28T22:38:00.010+02:00

En el cap de setmana en el que tothom competia per arreu, el boicot a la QH va manifestar-se en forma d'activitat purament AC77, i aquest cop l'Edu Ararà va ser la ment perversa que va executar un pla que ja feia temps li rondava pel cap: unir el seu estimat poble natal de mar, Sant Feliu de Guíxols, amb la seva altra part de cor, la muntanya. El recorregut, un trencaclosques que només algú que s'ha empapat d'aquells indrets seria capaç de mostrar-nos plenament. Dues etapes, 375km,primer arribant a Vallter-2000 i a l'endemà tornada al mar.

El primer protagonista de l'aventura va ser Murphy, i és que si una clau es pot quedar dins el cotxe, amb tothom a fora, al final s'hi acabarà quedant. 2 hores de retard.

Les primeres milles de dissabte, etapa de 225km amb final a Vallter2000, transcorren per la zona d'entrenaments de l'Edu, amb l'aigua ben aprop, i poc a poc ens anem endinsant per carreteres secundàries, les que ens agraden, cap a Figueres. Puja-baixa i vent estan allí sempre. Ja de camí cap a Cistella, i poc després Maçanet de Cabrenys, el sol comença a apretar, i la muntanya de debò s'ensuma. Estem a punt d'entrar a la gola del llop.

Els plats forts de la primera etapa es troben en la part final, enllaçant tres ports amb molts km acumulats: el llarg Costoja, el dur Ares, i el no-menys dur Valllter. Costoja, tot i llarg, és agraït. Amb una mica del molt seny que tenim, afrontem en ple migdia un port de més de 20km, només dur en la part final, però amb unes vistes magnífiques. Baixada per les terres dels fills de França, i just abans de començar la part dura d'Ares, pit-stop a Prats de Motlló, localitat entranyable i sorprenent, on omplim dispòsit amb la gasolina necessària. Reprenem marxa i Ares es manifesta amb 13km bastants durs, que personalment aconsegueixo pujar bé, i que em fan pensar que puc salvar l'etapa amb dignitat.

Baixem a Camprodon, on els locals celebren un curiós bicicrucis, fent una copa a cada bar, i utilitzant la bici per anar de parada en parada. Els agafem en una ronda ja avançada, i el pas per Camprodon es converteix en un mini-bany de multituds tajades i simpàtiques. Ens queda Vallter, però allà, per molt que hi hagi un bar, ells no hi aniran. La pujada final, a les 19h, amb 200km a les potes, es fa amb força dignitat, movent la cadena amb valentia i decisió. Estem acabant una etapa Tour, apurant la llum del dia. És sens dubte el colofó a una jornada brutal.

El sopar amb la tropa, l'Ariadna i la Natalia, sofertes supporters del dia, es fa molt agraït, encara que les persianes se'ns tanquen a alguns sense voler. Cal agafar una mica d'aire, que a l'endemà es torna a Sant Feliu, i no en avió!

Diumenge el dia aixeca amb sol, però la baixada a Camprodon és ben freda, encara. El trajecte és diferent, i més suau, però amb l'acumulat... Pugem Capsacosta a l'inrevés de Remences, anem a Olot, direcció Coll de Bas. El paisatge és a l'inrevés, es va suavitzant després d'un inici salvatge. Tot i això, en direcció Banyoles, farem alguna pujada que trenca ritme, com Encies, i després direcció l'aeroport de Girona, també pujarem Estanyol, territori de batalles, diuen els de la zona. Batalles ciclistes, s'entén.

Olorant l'aigua salada, arribem a Caldes, després Llagostera. Cal arribar a una hora digne per dinar, és el conveni amb les supporters. No allarguem gaire el tema, i anem tornant per un terreny de muntanya litoral que a mi se'm fa dur, per l'acumulat. Migdia a Sant Feliu, 150km al sac. Tothom content, dinar postre i passejada per la platja, per acabar amb una gran experiència.

Resumint, que ja toca, Edu Ariadna i Natalia mil gràcies per organitzar-suportar un somni d'aquesta envergadura. Ja sabem tots el que li suposa a cadascú fer-se càrrec de la seva part. Jo, des de Reus, us ho agraeixo, i tant de bo la 2º edició sigui tan sorprenent com aquesta primera.

I més enllà del dit, i pensant en veu alta sobre el que ha sigut aquesta experiència, deixeu-me dir que per mi i potser algú més, això pot ser el començament d'alguna cosa. No sé quina, però alguna...

W2409 : STAGE ALS ALPS

2009-06-21T22:37:00.008+02:00

Amb l'excusa de la marxa Time Megeve, de la que ja us vaig parlar, el grup amb en Jose, els Xavis, l'Albert i en Lluis vam decidir estirar el cap de setmana, i preparar un menú alpí d'aquells que feia temps no probava. L'expedició partia divendres per trobar-se a Saint Gervais ja de nit.

Dissabte un sol radiant presidia els majestuosos alps nord, zona dominada, cicloturísticament parlant, per la dura Joux Plane, objectiu personal etern. El plat del dissabte era fàcil de digerir, però gustós, el Col de la Colombière, segurament un altre dels coneguts. Port assequible i guapo, amb una part final recta prou interessant. No vam allargar més, ja que diumenge tocava un plat contundent, la Time. Això sí, l'espectacle d'anar a Chamonix i observar el Montblanc, no ens el robarà mai més ningú.

Després d'una digestió complicada, dilluns la sortida a la carta presentava l'ascensió a la mítica Joux Plane. Per fi!!! No és gaire llarga, però els km's al 10% estan a bon preu. La baixada cap a Morzine, famosa pel perill de les seves pendents, em va posar els pels de punta. El segon plat era la pujada a l'estació de Morzine-Avoriaz, dura i seria, i per fi ben asfaltada. Uns 15km sòlids, i baixada per la Joux Verte direcció Morzine, de nou. La tornada pel collet de Getz se'm va fer força pal, ja que esperava un retorn a casa més suau.

Amb la satisfacció d'estar assaborint tot el que teníem previst, dimarts començàvem el dia amb l'ascensió al bonic i dur Col de la Ramaz, de 16km, amb una part central durota de veritat. De baixada, ens trobàvem amb l'assequible i agraït i solitari Col d'Encrenaz, i seguíem baixant cap a Montriond, poble amb un llac preciós. Per acabar el dia, vam decidir canviar el menú, i pujar la Joux Verte per on havíem baixat dilluns, ja que ens va semblar especial, i de bona fe que va valer la pena. Tornada a casa per l'avorrit Getz i 115km al sac.

Dimecres tocava tornar, però ens calia un bon postre. El coll escollit va ser la Pierre Carrée, desconegut però molt bonic. 21 km amb pendents al 6-7%, que vam pujar amb en Lluís i en Xavi a ritme suau. Les vistes a dalt sobre el poble de Flaine no tenen preu.

En resum, un viatge al que personalment tenia moltes ganes, de feia molts anys, i que no ens ha defraudat en absolut. Tant de bo aquest stage en alçada hematocritzi el meu cos per a les marxes finals de temporada.

W2409 : 10 ANYS VOLANT A COP DE PEDAL

2009-06-18T23:52:00.004+02:00

Ja fa 9 anys, 10 temporades, que omplim les vacances d’ascensions. Qui ho diria, a Hautacam, quan en Javier Otxoa va guanyar aquella etapa, al Tour 2000? En Pepe en Ninu i jo, amb un anorak del Barça, mort de fred, una BTT amb slicks... Un viatge de dos dies que ens va canviar la vida. Hem passat moltes ascensions, i millors sensacions, amb companys i amics d’arreu. S’ha fet el top-10 que tot cicloturista ha de fer abans de morir. S’han fet la gran majoria d’ascensions mítiques, les que als més afins us sonen. També s’han fet molts racons freaks de món, pujades descomunals, vessants ocultes…tot per engrandir el ‘yoestuvealli’, tot per uns moments de felicitat que es queden gravats dins per sempre. Fa uns parell de dies, pujava la Pierre Carré, us sona? A ningú li sona aquest port, a mi tampoc, però aquella sensació un cop superats els primers km, de guanyar alçada, de començar el vol a cops de pedal, m’omple d’il.lusió, em segueix omplint, la 'locura de las cumbres' diuen alguns. Aixecar la vista, o baixar-la muntanya avall, són els ulls de mon avi, que semblen posar moviment a tantes i tantes revistes que l’embogien, tant de bo ho pogués disfrutar com jo.
Tornarem d’aquí poc, a aixecar el vol, amb el 39x ?, però hi tornarem segur.

W2409 : TIME-MEGEVE. SAISIES A L'AST

2009-06-17T23:18:00.005+02:00

Doncs arribava diumenge una de les grans cites de l'any. Desplaçament als Alps francesos per la Time Megeve. Albert, Lluis, Xavis, Jose i jo, en una matinal calurosa que ja preveia el que depararia el dia. Aravis, Croix Fry, Aravis i 2 pujades a Saisies per 4000m de desnivell en 140km.

La sortida és agradable, sense estress, sense aglomeracions. Ja hi ha temps per posar cadascú al seu lloc. En 10km comença Aravis. Jo m'ho prenc amb calma. En Jose passa a bloc i ja no el veuré. Vaig passant basanta gent, però reservant. Aravis té 7km constants, però no gaire durs.

Un cop coronat, llarga i prudent baixada cap a Thones, on comença la 2º del dia, la Croix Fry. 12 km on apareixen, ara ja sí, els dos dígits en les pendents. Per cert, com baixen els franchutes, sembla que portin bicis de lloguer.

La Croix Fry l'afronto de manera semblant. Sense cap vergonya poso el 39x27 en la part dura. Vull seguir reservant. El sol comença a apretar.

(Quasi) Sempre hi haurà un moment per fer la foto a dalt del port. Per mi, l'ombra del yoestuvealli segueix ben viva!!! Tornem a baixar, poquet, 5km...i enllacem l'Aravis de nou, aquest cop a l'inrevés. 5km assequibles, 5-7%, on decideixo començar a apretar. Baixo pinyons, 25-23-21...i em veig molt bé, remuntant grups grans i passant-los ràpidament. Ara és el moment de no reservar i anar a totes.

Just a punt d'arribar a dalt, allà lluny, apareix el perfil del Mont-Blanc, sense dubte un marc incomparable, en el cor dels Alps, el pic més alt d'Europa, presidint la nostra marxa. No hi ha paraules.

Això ja sabeu què és. Ho havia de fer, encara que em costés ser avançat per part de la gent que havia superat. És igual, perquè estic disfrutant d'una marxa a l'alçada de la Maratona.

Baixada llarga de nou,, 15km. I comença la primera de les dues ascensions a Saisies per una de les seves vessants més dures, Crest Voland. Són 7 km al 8 i 8 més un pel més suaus. Ja des del principi, em marco un ritme Ullrich, amb el 25 sempre, movent amb duresa i constància. De nou, això dóna els seus fruits, ja que em trobo prou bé i segueixo avançant. A més, el bosc fa menys pesada la pujada. A Crest Voland, els arbres s'acaben, i comença el que serà la meva devallada. Arribo a dalt del port encara bé, però noto just al final que m'ha donat el sol una mica massa. Buido líquid, menjo i bec correctament, i em tiro avall per una vessant indigna de la marxa, molt perillosa.

Un cop baix, 2km d'enllaç i comença la darrera pujada a Saisies. 15km eterns però amb pendents que no arriben al 8%. Tot i costar-me, segueixo amb el 23, i després el 25. La carretera és ample, segueixo avançant però amb més dificultat. 34º en l'ambient se'm comencen a notar. A meitat de port, en una cruïlla, una rampa dura descriu el principi del meu final. Passo un pel endavant, i em fixo en la part final del recorregut, on aconsegueixo moure el plat prou bé. Ara torno on era. Pel que acabo de dir, crec que en aquest moment pateixo un cop de calor. El símptoma és de globo, pàjara, com es vulgui dir. No vaig a més de 7 kmh. Em moro de calor, no puc pedalar, no hi ha ombra enlloc ni aigua per beure. Em comença a passar tothom, tots aquells a qui havia avançat. No tinc reacció. A 3km de dalt, m'avança gent que ni havia vist. Perdo una eternitat i mitja en 7kms. Arribo dalt fet pols, no tinc ganes ni de parar a fer la foto de Saisies, la faig en marxa. Menjo i bec com un boig a dalt, i començo a baixar.

La baixada, tampoc gaire bona, acaba a 9km del final. Aconsegueixo moure el 52 amb certa gràcia, per això penso en un cop de calor i no en un globo, ja que em sento algo recuperat. Ara ja és igual. Acabo amb un pèssim crono de 6h54', a 1h d'en Jose, en el lloc 170 o algo així. Els Xavis poden completar el recorregut llarg. L'Albert i en Lluis es queden amb l'intermig, però tots hem disfrutat i patit de valent d'una jornada Tour, un dia amb un sol que no deixa respirar, una marxa ESPECTACULAR, molt millor organitzada que la Marmotte, i de les més boniques que he fet mai.

W2309 : BONAIGUA, L'ATAC PROMÈS

2009-06-06T23:59:00.005+02:00

Avui ha estat un gran dia, un dia inoblidable. El temps final no diu això, però ha estat una marxa de la Bonaigua on s'han mesclat tants elements que difícilment el record marxarà.

Ja fa mooolt temps, m'havia promès que aquest any, a la marxa de la Bonaigua, que canviava el sentit per celebrar el desè aniversari, llençaria un atac absolutament suïcida des de la sortida. Que volia aprofitar que el canvi de recorregut portaria dubtes, i que ens deixarien marxar. Davant d'una proposta tant descabellada, vaig rebre de part d'alguns AC77's un, com no, suport incondicional. Per això estem al club on estem!

Dissabte, 8 del matí. Falta mitja hora i ens trobem la majoria de kamikazes a segona fila. 8.30 sortida, 200m carrer avall, esquerra per sortir del poble cap a Sort, veig que la primera fila s'obre. Portem 400m i ja no m'ho penso més. Arranco mig en broma, però bastant en serio. 15 segons després em giro, i veig 4 persones que em segueixen, tots 4 AC77. No acabem d'obrir forat, se'ns afegeixen 3 persones més. Seguim apretant, i al cap de 5' ja comencem a obrir una miqueta de distància.

XaviAmenos, XaviMolons, JordiRubioBonet, OscarSola, JoseLuisJuanes i jo, i en Pere Rovira i en Francesc Català. La kamikazada està feta. 6 AC77's, 1 Vilanova i 1 Granollers. Els protas de la bogeria. Al principi ha sigut emocionant. De fet, des de la modestia i la il.lusió, per nosaltres ha estat històric. Com diria la 'generación Alonso', con un par!

Relleus continuats, no a ritme èlit, perquè no ho som, però amb el que es pot, que tampoc és poc. 2', 4', 5'30, 6' ha sigut el màxim que hem obert, pel que ens han dit en començar la Bonaigua. Crec fins a Esterri anàvem quasi a 40. Però clar, els excessos es paguen...

La Bonaigua ens ha trencat, com havia de ser. A mi m'han caçat 3 Sedis, 1 Odena i en Jordi Ribo a 2 del cim...i en la baixada m'he afegit a un segon grup potent, que en aquell moment ens situava en 8º posició en començar el túnel de Vielha. No està gens malament!!! En JoseLuisJuanes avui s'ha portat com un champion, i ha aguantat la Bonaigua amb en Pere Rovira en cap de cursa, ha sigut l'AC77 estrella del dia. Sortint de Vielha, he sofert la primera punxada del dia. He perdut el gran grup on era, i el següent. Coronant el túnel amb en XaviMolons, hem esperat que ens agafessin per anar fent. Han arribat en Gubi, en Juncosa, en Tardiu i en Rafa. 6 roses en 4º grup, d'entre els 40 primers.

Començo Perves, les cames no em deixaran seguir aquest grup, però encara funcionen. Torno a punxar i aquí si decideixo canviar amb calma, pixar menjar i el que faci falta. Avui ja està tot fet. Corono amb calma, baixo amb calma, i arribo amb 6h19', però tant me fot, perquè entre l'escapada, punxades, fred, pluja i sol, avui hem tingut de tot i m'ho he passat molt i molt bé. L'atac promès s'ha fet, aquí queda.

I finalment, remarcar un fet de gran importància. AC77 ha sigut per 2º setmana consecutiva, el club amb més participants en una marxa, després de la d'Andorra. I amb el BTT de Riudecols d'abril, ja van 3 reconeixements d'aquests. Serà que alguna cosa...estem fent bé! I això ens fa encara més il.lusió que qualsevol friki-escapada com la d'avui!

W2209 : REUS-NAKAR-ANDORRA

2009-06-01T11:06:00.006+02:00

Després d’una setmana de descans quasi total, a excepció de la friki-master d’spinning a Cambrils divendres, arribava la marxa a la que molts de nosaltres tenim un apreci especial des de ja fa un bon grapat d’anys, la marxa als ports d’Andorra. Així que dissabte, al més pur estil AC77, ens anem trobant directament al país dels Pirineus, i ens ajuntem JR1-2, Oscar, Juanky, Xavis i Lluis per fer un abundant-excessiu sopar a l’indret més medieval i salvatge, al ja mític Nakar, un lloc on l’agonia troba el seu límit.Ja diumenge, la marxa comença amb molts pro’s, molts pitufos…i un heroi valent. Aquest cop, l’AC77 suïcida va ser en Ninu, a qui evidentment us remeto per una crònica més apassionada. Escapada involuntaria(?) de sortida, km0, metre 0. I moltíssims minuts d’avantatge, per acabar capturat en el tram final. Bravo! Per darrera, la meva marxa la faig en el pilot, tranquil, fins a meitat de Castellbo, on l’excés de carn del sopar al Nakar sembla que vulgui sortir per dalt. He d’afluixar i pregar per a que la digestió que encara estic fent no sigui traumàtica. De baixada, reagrupo i m’escapo a La Seu amb en Gubi, i a la frontera el David Fernandez em pilla i passa com una Ducati. La fuga em permet pujar el primer km de La Rabassa amb tranquilitat, del contrari, segur que el sopar em tornava a rebotar.
La Rabassa sempre se m’atravessa, i al 2009 l’exepció no arriba. Vaig perdent grups sense poder agafar ningú. A dalt em pillen en Tardiu i en Joel, i en la baixada aconseguim agafar 4 o 5 corredors més. Ja a La Comella, entro en crisi, i corono com puc. Engolasters ho pujo a un ritme penós, final amb 4h58’ (quina merda temps!), però ara ja és igual. Gaudim de l’arribada amb els companys agermanats d’Andorra, mentre la pedra amenaça en caure del cel. La nota més agradable de la jornada, la copa a l’equip més nombrós, però per damunt de les xifres, em quedo amb el reconeixement que ens fan al podi, i és que sempre portarem aquesta marxa al cor, enacara que any rera any, l’arribada sigui un trauma. I ja de tornada, una visita de ‘domingo tarde’ amb en Juanky al CafeOle, ara ja CafeMatinée, a la (sala?) Row de Viladecans. Quantes ganes tenia de fer uns putrums a l’aire lliure. Esperem no siguin ni de bon tros els darrers, ara que el mite de l’estiu està a punt d’obrir.
I acabo entonant un mea culpa, he entrenat poca muntanya dura, i he fet algun doblet aquests darrers caps de setmana, i tot això m’està passant una factura caríssima. El meu pic ja ha passat, ha sigut un pic meravellós i m’ha encantat, però ara em toca assumir una davallada que no esperava a aquestes alçades. Intentaré ser bon nen entre setmana, i esperar una ressurrecció de cara a final de mes. Tant de bo sigui així!

W2209 : COPA LLIGA CHAMPIONS!!!

2009-05-28T10:45:00.007+02:00

Buff, pues gracias Juan Carlos, por visitar este modesto blog a las 1724, justo antes de partir hacia el Olímpico de Roma. Esa visita ese día en ese momento me llena de satisfacción. Y gracias por este inolvidable año, espero poder saludarte en alguna ciclo pronto!!!

I dit això, poca cosa més cal....

W2109 : PRIORAT + MONTSENY

2009-05-27T08:29:00.007+02:00

La decadència física arriba, i el poc descans que m’imposo per voler fer moltes coses, l’accelera. Ja ho diuen més enllà de Fraga, el que mucho abarca poco aprieta. El Repte Català ha passat factura evident, i hauré de fer molt menys encara entre setmana per recuperar. Dissabte la Maribel i en Carles es curraven una preciosa i dura etapa AC77, la Priorat Trencacames. Un puja-baixa constant de 100km, on el sol no va apretar, menys mal. Sortint i arribant a Gratallops, els punts importants del dia eren Morera, Albarca, Crestes de la Llena i l’emboscada de la Figuera. El camí de tornada, un típic del Priorat, una comarca en la que a quasi tots els pobles s’arriba en pujada, unes carreteres on les rectes sempre piquen més del que sembla. Gran jornada i bon dinar per rematar. Diumenge teníem la Terres de l’Aigua, a Riells, marxa curta, però dura i maca com poques. Molts AC77 a la sortida!!! La fatiga era evident, tot i això, vaig intentar ser davant, fins que en una frenada d’aquelles de grup gran i apretadet, em va tocar anar a terra, i perdre tots els grups, ja que era abans de la pujada al Turó. L’excusa em va anar bé per fer més tranquil la marxa, però quan ens vam trobar amb l’Edu Ararà, el ritme va anar incrementant, fent Collsesplanes i tot el tram final a bon tempo. Al final, derrota amb 4h55’ i les cames fulminades. En general, molt de rosa, però bastant difuminat, no va ser una actuació memorable del club, però allí érem. Crec que sense l’avaria hagués estat en 4h40’, però ara això ja és un altre record d’aquest 2009 que encara ens ha de deparar moltes i boniques pàgines.

W2009 : EL REPTE...GLOBO SEGUR!

2009-05-17T21:51:00.012+02:00

Són les 10 de la nit, i els dits possiblement siguin la única part del cos que funciona amb certa agilitat. Les cames, amb vida pròpia, han decidit abandonar-me, i estic fet un bluf... Encara així, el coco sembla que va. I és que unes 15 persones a Catalunya, aquest cop han fet, hem fet, algo especial.

Quedada rosa a la Seu d'Urgell divendres, on ens trobem els Xavis i en Tirapu, l'Edu Ararà i en Gubi. L'objectiu és clar: completar amb la màxima dignitat 2 marxes en un cap de setmana. Una d'elles, sens dubte, la més dura del Circuit (o Circuits).

La del Cadí-Moixeró no l'havia tastada mai. Espectacular, duríssima, perfecte organització, magnífic dia. En Molons executa el seu anunciat 'gloria o muerte', i s'escapa de pito. Quins pebrots! Va ser muerte, però allí queda. Aguanto als cracks 2 corbes de la Masella. O sigui, no aguanto. Decideixo posar l'automàtic, cadència, tensió, però que ningú em tregui les caselles. M'he informat de la marxa i sé que les pujades són eternes, cal no clavar-se, menjar més del compte i no enfonsar-se quan veus algo com 'Sommet 27km'. El tram de Josa a Tuixent no se m'oblidarà fàcil. I a en Jose la Creueta tampoc...Déu meu quina òstia! Per sort no va passar d'aquí! A l'arribada, els AC77 completem bastant cansats el recorregut més exigent de Catalunya. Ara cal recuperar, canvi de lloc no instantani, i a Banyoles per enfrontar les Goges-Rocacorba.

Diumenge, el dia comença genial per coneixer per fi l'Anna, la germana de l'Edu, i la Mariona (gràcies per les fotos!, en tinc més d'1 dia que d'1 any!). A la sortida, el maasai ens guardava posició. Què cony, el repte es mereix certs privilegis! Em col.loco davant, i intento la frikada d'accelerar a veure què tal. No aconsegueixo ni 1m d'avantatge, i en la primera rampa de 600m, em passen 60-70 tíos. Serà que estem cansats! I jo en aquell moment un pel acollonit, pel que queda. Amb en Gubi acabem en el grup que avui ens tocava. Ritme prudent, avituallant-nos quan toca, bebent quan toca. Una demostració d'experiència i seny, allò que a vegades diuen que no tenim. Anem passant els ports, les milles, amb el convenciment que les cames estan millor del que esperàvem. Arriba el monstre del dia, el final del Repte, Rocacorba. Després de 300km s'havia de pujar, tot estava pensat per arribar al cim 'con empaque y entereza'. Un port duríssim, gran final de marxa. 14-15-16%...brutal però aconseguit. I és que com era de preveure, al final te cagas! Els altres integrants del Repte hem anat arribant, amb la opinió generalitzada d'haver afrontat el dia amb molt de seny, i d'haver-lo superat una miqueta millor del previst.

Un cap de setmana especial, inoblidable, pioner a Catalunya. Una gran companyia de divendres a diumenge, gràcies a tots i ens veiem diumenge a Terres de l'Aigua. Som los putos cracks!

W1909 : REMENCES, TOO MANY JINETES

2009-05-10T22:23:00.009+02:00

Doncs ja ha passat de llarg una nova Terra de Remences, la competició cicloturista (això és contradictori) més significativa a nivell català, i que m'ha permès valorar quin és el meu nivell real dins el cicloturisme de casa. L'expedició de la que formava part sortia de Reus ahir, amb Jordi Rubio 2 i en Joan Melich, ja per trobar-nos a Sant Esteve amb en Xavi Odena. El comfortable allotjament i una bona temperatura auguraven una marxa calurosa.

Ja de bon matí, tot i una petita pluja, feia caloreta, calor que a mi em marcaria en la part final... La sortida ha sigut...bé, una sortida Remences, penya per tot arreu i sálvese quien pueda. Instal.lat no en les primeres unitats però tampoc tan enrera, hem afrontat Capsacosta. L'he intentat fer amb cadència, i no m'ha anat malament, ja que tot i no coronar davant, ni molt menys, ha costat relativament poc arribar al grup capdavanter, en el que a Sant Joan de les Abadesses estvàvem en Gubi, Ninu, Jose, JordiTardiu i jo, aquests segur. Evidentment el grup ha crescut arribant a Ripoll.

De Canes, recordo estar instal.lat en un 3º grup, i tenir el cap a vista. I recordo també un Camp Clar, en el meu grup, fent un relleu en el tram pla a quasi 40 per hora. Aquest relleu ha servit per...mantenir les distàncies! O sigui, que com anaven davant! En la baixada, que és una canya, ja no he aconseguit enllaçar els primers...però estava en un grup bastant davanter, just abans de Bracons. Ja per allí, en Jose havai tingut una avaria, i en Ninu, una caiguda. Remences ha sigut avui un pel gafe per l'AC77.

Bracons era el moment clau, tenia clar que l'afrontaria amb agilitat, fins on arribés. Amb 39x25 sabia que tard o aviat em clavaria. Pèrò grata sorpresa la meva, en veure que fins poc abans del darrer km, he pogut anar bé, inclús remuntant algunes unitats de grups davanters. El final se m'ha atravessat un pel, però hem fet cim, avituallat una mica, i avall. Hem fet un grup amb els de Riudecols, el masaai i algunes unitats més, però ens hem partit en dos i arribant a Manlleu ens ha capturat un grup gran amb en Gubi i un Azysa, que no era en Zugasti.

Cantonigròs-Condreu era la darrera dificultat. Era optimista xq tot i la columpiada baixant, les sensacions amunt eren bones. Esperava que en reduir-se el grup, pogués estar allí. En Gubi s'ha tallat ràpid, i m'he quedat allí, passant molta calor, a roda bàsicament de l'Azysa, que tensava sense gaire esforç. De sobte, algú li ha dit algo a l'Azysa, 'muy bien Mauricio!'. Ostia, era en Muller!. El grup l'ha anat seleccionant a ritme, quin crack! I això que anava xiulant! Arribant a Cantonigròs, he passat 1km molt dolent, i he reduit pistonada per agafar una cola. Aquí he perdut el grup, d'uns 15. En l'enllaç cap a Condreu m'he juntat amb en David Pàrraga, que venia fos, i hem intentat accelerar amb les forces que no teníem, per reduir el desavantatge. Ho he tingut molt a prop, però quan estaven a 3", les cames han dit prou, i he fet la resta de camí amb la Teresa d'Olot, per arribar amb 5h16'58", en la posició 71. Aquí teniu els RESULTATS.

El temps que he fet era semblant al que m'havia imposat, 5h20' approx. El cansament ha estat, però, excessiu, i em preocupar de cara a la setmana vinent. La posició, si fa no fa la que m'esperava. Una darrera dada, amb aquest temps, qualsevol altre any hagués fet un top-40. Això demostra el nivell emergent d'aquest 'cicloturisme'. Potser un pel desencantat per veure que gent que fa un mes em treia 5', ara me'n treu 15, però puc viure perfectament amb aquesta càrrega.

En uns dies faré una reflexió molt meva d'aquestes marxes famoses. A mi no em convencen.

W1909 : INIESTA...o el gol de la meva vida

2009-05-07T10:08:00.003+02:00

Mirant enrera, un recorda moments tifosi de la seva vida, els anti-Lance no compten. I recordo Wembley, i en Belleti a Paris, i recordo partits sense tanta importància, com un gol d’en Sergi Barjuan al camp del PSV per guanyar 2-3, recordo un derbi amb l’Espanyol que crec vam guanyar 2-1 fa uns 10-12 anys, l’any aquell que la gespa del Camp Nou era un camp de patates, i recordo un moment francament nacional, quan dic nacional vull dir Ñ, quan Alfonso, aquell home que té un camp al seu nom, va fer el 4-3 en el descompte a Iugoslàvia en una Eurocopa. Va ser un esclat de 'furia roja' com no havia tingut mai, però em va sortir de dins, i un de les coses que li surten de tan endins, no té perquè amagar-se. Però ahir, cap a les 2235, estàvem tots, més o menys resignats. Al meu costat, el meu amic Oscar esperava, tal com jo, que una de les seves màximes futbolístiques arribés. Com diu ell, l’equip que ha de remuntar, sempre, sempre, sempre, en té una al descompte. Només una. Si la fica, passa, i del contrari no. Així de fred, així de cru. El Pilée del company Esteve, pub quasi sempre, però penya no-oficial culé de Reus quan hi ha partit, era l’escenari. El Barça allí es respira, i tots, no pocs, aplegats esperàvem el miracle. Recordo al 30 de la primera dir-li a l’Oscar que ja firmava l’1-0 i que ens la juguéssim a la que tindríem al descompte. De la resta hi ha qui ho escriurà amb més o menys passió, però per mi, aquell minut 93, amb en gusiluz Iniesta pegant un pepino amb les forces que ja no tenia ni ell ni ningú d’aquell equip, ha sigut el gol que més he cridat, en plena bogeria col.lectiva. Ha estat el gol Barça que més he disfrutat de la meva vida.

W1809 : MONEGROS FESTIVAL

2009-05-05T00:19:00.006+02:00

Setmana d'improvització. Setmana buida que he omplert com menys em pensava. Ni més ni menys que...BTT¡!¿?¿?¡! L'Oscar em suggeria fa uns dies la Marató dels Monegros, 115km de BTT. Jo no li prestava atenció, fins que em va dir que els guanyadors anaven a 30 de mitja. M'hi vaig tirar de cap. Amb aquestes xifres, havia de ser pla i llis.

Mil gràcies a l'Uri, que amablement em va deixar la seva BTT, un pepino dels que no he tingut mai, per anar entrenant. Un parell de sortides intersetmanals...i a la cancha!

Sariñena, Monegros, 2-05-09, 2pm. Sortida bastant a full, en les 'primeres' posicions. L'objectiu, córrer com a equip i intentar arribar els màxims AC77 junts. Gubi, Oscar, Juanky, Mario, JR1 i JR2 som els representants. S'aixeca pols als primers km, un camí en lleugera baixada, on no es veu res. Només saps que el de davant frena, o no frena. Als 10km arriba la primera rampeta de pujada, i tot s'espatarra.

Apareixen les pistes, amples, molt amples, es pot progressar i hi ha cames...però preferim fer pinya, i anem tirant l'Oscar en Juanky i jo. Aquest tram no passa del tot ràpid, però superada 1 de les 2 pujades consistents, al km25, comença un tram progressiu, en baixada, on es corre moltíssim. Sembla una social de febrer. No ens adonem, i ens plantem al km 60, meitat de cursa, en 1h55'. Ara toca girar i remuntar.

Aquí ve la part dura, són uns 15km que dissimuladament, i amb descansets, van picant, picant i repicant, i on es demostra qui s'ha passat de valent...durant les 2 primeres horetes favorables. Després tenim una baixada fàcil de nou, i una paradeta al 80 per agafar forces.

Aquí ve la part més curiosa, amb alguna rampeta curta i bastant dura, i un tram al costat del riu un pel sinuós, però res de res, si un seto com jo ho aconsegueix superar. Ens trobem ja als 25 darrers km, i apareixen falsos plans eterns. Llargues rectes, vent de costat, gir de 90º, i més recta. Sembla Roubaix, sembla el nord...però estem als Monegros. Són moments inoblidables, que vull tornar a repetir.

Els darrers 10km repeteixen a la inversa la sortida, així doncs arribem millor o pitjor, però feliços, amb 4h 20 i pico. A l'arribada, l'Arantxa ens espera, càmara en ma, i la fideuà també. Han sigut 115km d'entreno molt i molt bo per Remences, espero. Saludo també a en Gaizka, company vasc que vaig coneixer en un tren a Flandes, al 2007, de tornada de la Ronde, i amb qui coincidirem l'any vinent.

I qui també espera és el Barça, per regalar-nos un 2-6 que sentencia la Lliga, i sobretot, fa callar a una premsa que no ha parat de vendre fum des de fa mesos, i també deixa muts a uns aficionats blancs que s'havien cregut aquest absurd discurs, fent-lo seu en les converses de màquina de cafè, als esmorzars de mig país. Per tot ells, que n'aprenguin.

W1709 : ROCAFORT. DOBLE77E ROSA

2009-04-26T22:06:00.011+02:00

Doncs avui arribava la marxa de casa, la Racons de la Conca. Més de 400 inscrits, una organització genial, que hi posa el 200%, un recorregut trencacames i amagat, tot a punt per una gran jornada cicloturista. La marea rosa tenia inscrits 18 participants...fins que ha arribat Monsieur Meteo per engegar-ho tot a pendre pel sac. Només avui, només al matí, pluja a fondo.

Doncs no 1, ni 2, ni 3, sinó algun centenar de persons han optat per la sensata decisió d'agafar el cotxe...però no he sigut jo un d'ells, ni en Gubi, ni en JR2, 3 AC77's entre els friki-valents-guanyadors d'aquesta marxa, no més de 30, on alguns hem demostrat com ens arribem a estimar aquest esport.

Tota la sortida, la pujada a Prades, la baixada...fins camí de Senan, la pluja ha estat intensa. He provat un primer pal camí de Prades, i el grup ha quedat en 8 unitats, que hem fet la marxa junts fins la part final. Menys mal que la temperatura no era baixa, sinó, amb boira i pluja, la baixada hagués sigut horrorosa (hi havia algo de neu¿?)

Tot el camí cap a Senan, Omells, Belltall...s'ha fet en grup, fins que a la pujada a Forés, he decidit provar, per veure com anava la gent, ja que amb en Gubi al grupet, els rosa érem majoria. Allí m'he quedat amb en Bernat de Tarragona, que ha punxat baixant, i he decidit retornar al grupet, ja que la distància era poca i el vent bufava incòmode.

De camí a l'emboscada de les Piles, en Gubi m'ha fet un treball descomunal, i m'ha guiat, ja que ha preparat el terreny posant una marxeta incòmode pels previ fals pla...i a la primera rampa, que era molt dura, ha fet una sèrie de ciclocross a full, que ha trencat a les 6 unitats que quedàvem. Per sort, he pogut donar una certa continuitat a l'atac, i en acabar la rampa i suavitzar, he pogut posar plat gran i no girar el cap fins al sortir de Conesa, on acabava la pujada. Amb tot el que podia moure, sempre movent pinyons i no clavant-me, he aconseguit uns 20" amb en Gubi, i en Cesar de Salou, no apareixia. Genial!!! Això estava fet!!!

A la baixada final, he esperat en Miquel, que avui m'ha ajudat una barbaritat (gràcies Culito!) i ens hem pogut donar un homenatge que qui sap si podrem mai més repetir, entrant a l'arribada tots junts. En Jordi Rubio2, ha aconseguit una molt molt molt meritòria 11º plaça. De fet, el meritori avui ha sigut tenir els nassos d'agafar la bici i sortir...així que aquesta entrada va per tots vosaltres, perquè avui heu guanyat tots!!!

Després, dutxa, picapica, massatges, dinar... GRÀCIES ROCAFORT ENS HEU TRACTAT COM UNS REIS, COM SEMPRE!!!

W1609 : AMSTEL GOLD RACE

2009-04-21T14:50:00.009+02:00

Doncs amb una grandíssima il.lusió afrontàvem en JoseLuisJuanes i jo aquest viatge, de marcat caràcter ciclo-turista. La Amstel Gold Race, i excursió prèvia per les Ardenes, per una banda, i la visita a Liege, Amsterdam i Anwerpen, per l'altra, han apretat l'agenda, però és el que toca i ens agrada.

La part ciclista, marcada pel mal temps i la pluja, es va poder superar gràcies a les ganes de rodar per aquests temples, una moral sense dubte forjada la setmana abans en terres castellanes enmig del fred i la neu.

Divendres despertava amb una pluja gens violenta, però constant. La visita ciclista tenia un nom, REDOUTE. La més famosa cota de la Lieja-Bastogne-Lieja, la més clàssica de totes. Després d'un començament caòtic per Lieja, assumim la pluja com part del paisatge i anem a trobar la Redoute a l'inrevés que els pros. A Remouchamps se'ns van posar els pels de punta. Una cota que començava sosa i acabava espectacular, com podreu veure aquest diumenge a la LBL pro. Un racó MÍTIC, un temple ciclista, conquerida també per la marea rosa. Aquàtica tornada a Lieja, amb uns 80km al sac, i a buscar els dorsals de la Amstel!!!

Dissabte, Amstel Gold Race. Evidentment, la de 250km. Comença el dia tapat i es va obrint. El recorregut als primers 150 és bastant trencacames, pujadetes suaus, frenades i arrencades pel mig dels camps. Cicloturisme total, on es mesclen Wiliers Cento1 amb mares que surten amb la bici de passeig, però tots amb ganes de divertir-se. Cap al 170, apareix de nou la pluja, quan comença la part dura. i ens destempla. Loorberg, Camerig, i Drielandenpunt, frontera belga, són racons espectaculars, cal menjar molt i pedalar amb convicció tot i el fred, anem amb un grup d'anglesos tan picons com nosaltres!!! La part final, enllaça el que es veu a la tele, i es molt dur. Kruisberg, Eyserbosqeg, Fromberg, Keutenberg i Cauberg, i algun altre, fan dels 50 darrers km una carniceria. Afortunadament, les reserves de menjar existeixen i treballen, i les cames ens funcionen bé tot i les 9h30' de marxa. Gran dia i experiència, nou triomf rosa, i la bici a la maleta que ara anem de visita.

Divendres mullat a Lieja, visitant a la part alta, un carrer adoquinat espectacular, i a baix, la plaça St.Lambert i la Catedral.

Diumenge, Amsterdam total. VanGogh, AnnaFrank, plaça Dam, barri vermell, coffee shops, la Amstel dels pros, i algun raconet més.

Dilluns, museu Rijks, pedalada per Amsterdam, la millor manera de viure la ciutat, i tornada per Ambers, Antwerpen, terra flamenca, debilitat personal. Brutal catedral i brutal GroteMarkt. Jo l'any que ve hi torno!!!

Grans caps de setmana, tots aquests..amb l'AC77 escampat per tot arreu. Amstel, BTT Flix, Marxa Cervera aqest cop, però al que ve Degollaos, i Racons...i vingaaaaa!!!

W1509 : COMANDO MORCILLA

2009-04-13T21:12:00.009+02:00

Ni les previsions més pessimistes ens podien fer pensar en una setmana blanca a l'abril...però tampoc ens aturarien en les nostres intencions de conquerir nous cims. Per fi ciclo-turisme del bo, per fi un viatget.

Dijous marxàvem de Reus amb en Jose i en JR2, per trobar-nos ja a Logronyo amb els Xavis i en Ruben, i també amb l'Albert i família. Després d'uns montaditos veient el Barça passar a la Final Four, arribava el divendres, amb previsions aquàtiques.

Després d'un començament trencacames, i d'una autèntica remullada que ens va deixar freds, decidíem atacar Moncalvillo, el port dur del dia...i quasi bé del viatge. Un port duríssim, molta pendent i molt constant. Els núvols donaven pas a l'aigua, l'aigua-neu, nevada suau, i finalment nevada radical. Empapats i gelats, decidíem retornar a Logronyo, amb menys km, i amb una baixada inoblidable i criminal, però amb els deures fets. A la tarda, cami a Santo Domingo de la Calzada, visita per un poble que respira de ple el camí de Santiago.

Dissabte les previsions no eren optimistes. La cota de neu baixava, però nostre Senyor ens regalava un gran dia, molt tapat però sense precipitar, de moment. Això ens va permetre disfrutar de ple la pujada a la Cruz de la Demanda, amb unes vistes que han sigut el millor del viatge. Indescriptible pujada totalment nevada des de baix. Només el darrer km va ser de trekking.

Per rematar el dia, un petit xàfec de camí a Valdezcaray, pujada bastant sosa i suau, però que també sumava en una jornada de 115km molt complets. Després tocava camí, i mai millor dit, cap a Quintanar de la Sierra, per atacar l'altre gran objectiu, las Lagunas de Neila.

Diumenge s'aixecava amb 'sol y sombra', però amb moltíssim fred. Decidíem retallar l'etapa i anar directes a Lagunas de Neila. Primer es coronava el Puerto del Collado, on s'agafava l'accés a las Lagunas. Dels 6km, només en vam poder fer un parell, ja que la neu, que ja ens acompanyava feia estona, anul.lava el camí. Dos pams de pols només ens van donar l'opció de caminar...i així v a ser Una pujada que considero pendent encara, un final realment duríssim i espectacular, que m'ha fet obrir els ulls d'una zona sense desperdici, i que penso conquerir algun dia a la marxa de Neila.

Per acabar el viatge, dinar de germanor amb tota la patrulla, amb la Paris-Roubaix de fons, i tornada a casa.

Genial cap de setmana, tot i el fred, que ens ha permès en molt bona companyia seguir disfrutant d'Espanya, un país que poc a poc anem descobrint després de tantes sortides a l'estranger.

CAPÍTOLS APART III : VALLMOLLBERG

2009-04-06T22:54:00.010+02:00

De molts és coneguda la meva passió pel món flamenc (no la part llatina, sinó per la de Flandes). Els murs, els trams adoquinats, les rampes descomunals mesclades amb plans infinits enimig de camp i més camp. Camins de cabres asfaltats d'aquella manera, per gaudir rodant. Ciutats històriques i caràcters molt diferents als nostres, però francament adictius.

Doncs tot aquell sabor transportat al Camp de Tarragona, just al costat del treball, és possible. El que ja he batejat com Vallmollberg, un tram de camí asfaltat mig fet pols, al que últimament estic traient molt suc. 2'5km de sabor flamenc per totes les bandes. Un tram que em recorda al vell Kwaremont, el meu favorit, ja que va de més a menys.

El meu tontòdrom particular, d'uns 11km sortint de Valls direcció Vallmoll, trenca a l'esquerra després d'un tram en lleugera baixada. Aquí comença un tram per mi, mític.

L'entrada al mur és un homenatge al Molenberg, abandonant la nacional de forma violenta per encarar un ciment irregular. Una a esquerra, una a dreta, i el mur de cop. Uns 400m que en certs moments superen el 15%. Passar-los a com un flandrien sense aixecar-se amb 39x23 no és fàcil.

Com tot bon mur, s'acaba amb una corba tancada, canvi d'asfalt, i fals pla on no es pot descansar. Com quan corones el Leberg, amb una paella a dreta...però encara segueix picant. No és fins superat 1km, que l'asfalt, irregular, planeja i es pot posar plat, encara que costa moure'l. Superada l'urbanització, una miqueta de bosc, on ja es roda millor, i sortida a la carretera de Nulles. 3km més tard, arribarem a la plaça on hem començat, i ja hi podem tornar.

Visca Flandes! Visca el Vallmollberg!

W1409 : BTT RIUDECOLS...+ FLANDES!!!

2009-04-05T18:13:00.008+02:00

Sense marxes aquesta setmana, però sense deixar-nos anar. Avui m'he decidit per un diumenge diferent. He anat a veure les 3h de BTT de Riudecols, en un circuit complet i molt guapo de 2'5km. He decidit agafar aire...la sortida ahir amb l'Iñaki cap a Prades no em va deixar molt fi, i he preferit fer d'espectador per conéixer una miqueta, a tota la patrulla rosa amiga de les pedres i el pols.

M'ha sorprès molt agradablement veure que l'AC77 ha sigut l'equip més nombrós. Fins a 8 equips tenien integrants del club. Més de 15 maillots roses competint, individualment o per equips. Així que el primer trofeu col.lectiu del club, important això de col.lectiu, ja ha caigut...i el pernil volarà un dia d'aquests!!! Felicitats a tots i gràcies. No us puc negar que personalment em fa molta il.lusió...i tb em fa pensar que això s'ha de potenciar.

La prova ha estat guanyada pels Biciaccion, amb els germans Martorell al capdavant, un equip (bé, equips, que n'hi havia un parell) absolutament superior a la resta.

I en acabar, ràpid cap a casa per contemplar el desenllaç de la millor prova d'un dia del món, el Tour de Flandes. Exhibició d'en Devolder per segon any consecutiu. Se m'han posat els pels de punta en veure com atacaven als murs de Taaienberg, al Tenbosse, al Muur de Grammont. Tant de bo la idea que tinc en ment fructifiqui i d'aquí un any es pugui muntar un escamot rosa per a anar a gaudir la cicloturista del dia abans i quedar-nos per la cursa. Ho tinc molt molt molt present per l'any vinent. De moment, 2 setmanes per anar a la Amstel...i el meu 'mur' de prova, el Vallmollberg, que treurà fum aquests dies.

W1309 : TORTOSA. ARRIVO IN SALITA

2009-03-29T17:07:00.007+02:00

Doncs no pintava gaire bé el dia per una de les marxes que més il.lusió em feia. Acabar una cicloturista en un port de veritat és un regal que cal disfrutar. Les previsions gens positives: fred, pluja i vent. A més, canvi d'hora i poc temps per dormir. Encara així, poc més d'un centenar de valents, amb 6 AC77's (Jordis Sala Tardiu Rubio2 i jo, en Gubi i en Xavi Odena), ens ajuntem per fer la marxa de 'Lo Port'. Amb tot aquest preàmbil dir que, i això ja ho vaig notar ahir, les cames em van soles.

De sortida, ja remuntant direcció Tivenys per començar el Coll de Som, m'he ansiat i poc després del pal d'en Gubi, he provat, però ha durat poc. Vent en contra i poc forat, així que he preferit encarar Som en les primeres unitats i aguantar davant. Així ha sigut. El ritme alt, però no com a la social de fa un mes. Just en baixar, en arribar a Benifallet, on en Jose es va escapar fa un mes, he tornat a provar.

Intentava aquest cop sí, formar un grup, però ningú ha continuat, així que he seguit jo sol, i m'han agafat a la general direcció Mora, prop de Ginestar. S'ha reagrupat tot força, i quasi tots els AC77 ens hem trobat en un grup d'unes 30 unitats. Una estona de tranquilitat, i en arribar a Miravet, la carretera es tornava a enfilar. L'Alex Marrase ha provat, i en Pau, un triatleta de Xerta i jo, hem donat continuitat a l'atac.

La veritat és que aquest cop hem fet camí, hem passat alguns pobles escapats, i jo esperava sortir a la nacional per anar a bloc cap al Caro. No coneixia el terreny i m'ha enganyat...ja que era bastant trencacames i el vent donava pel sac. Ens hem buidat un pèl...i arribant a la nacional ens han agafat. Aquest cop la fuga ha durat algunes milles més...però allí ens han comunicat que a Lo Port, a dalt, nevava, i que retallàvem la pujada fins la famosa cabra. El camí de tornada, ha estat tranquil, però JR2 també s'ha sumat a la festa i s'ha regalat una entrada a Roquetes en solitari com a cap de cursa. Lo Port estava al caure.

El fals pla del principi, un camí de cabres, ha enfilat el grup de 30. De sobte, després d'unes accelerades d'en Gubi i l'Alex, m'he dit a mi mateix que ja que havia cremat molt avui, i em faltaria dipòsit, perquè no dinamitar una miqueta al grup. No tenia ganes de que a la primera rampa em passés tothom, així que gloria o muerte fins a rebentar. He provat algun mini-mini-pal, amb el que quedava, i la veritat és que ha fructificat. He començat Lo Port amb 5" respecte... unes 7 unitats!!! Ostres, havia fet mal. De seguida, 6 ciclistes s'han escapat, no gaire, però sense poder atrapar-los. La resta de pujada, m'he dedicat a conservar l'avantatge, mantenir la cadència i apretar el cul quan el vent bufés de cara. Resultat, 7è, però 2 components del davant no portàven dorsal...així que 5è. Ha guanyat en Miquel Escolà seguit de l'Alex Marrasé.

Avui m'he passat de generós, potser si hagués guardat fins al final, els hagués pogut aguantar una mica, això mai se sap...però tant se val perquè donant aquesta guerra avui m'ho he passat genial!!!

W1209 : Vilafranca vs Alien Resurrection

2009-03-22T21:38:00.013+01:00

Doncs per fi ha començat la temporada de marxes, de 'pedalades populars', com m'ha dit un Mosso d'Esquadra quan m'he escapat al km5, i m'ha barrat el pas. Jo recomanaria que els Mossos que controlen les pedalades populars fossin també esportistes ocasionals, així sabrien on es posen. Certes conductes a l'inici de marxa-cursa o el que vulgueu, han sigut memorables. Però bé, avui, a Vilafranca, per fi els han sortit les coses, per tant és just felicitar-los. A més, el dia ha acompanyat força.

Tot i això, després de setmanes d'entrenament, ahir, just ahir, podria haver sigut un altre dia, tot semblava anar-se'n a norris quan va tornar un vell amic. Va ser una autèntica 'Alien Resurrection'.

El petit, el de dins, és un cabró, i fa mal. Hi ha qui ho porta en silenci, jo prefereixo portar-ho amb un somriure, una mica forçat, però somriure. Afortunadament, avui no s'ha acabat de despertar, així que durant uns dies, duc el dimoni dins.

Més d'una dotzena d'unitats roses ens hem trobat a la sortida. I això sol ja fa goig! De camí a Font-rubí, m'he escapat amb un company de Rubí, aprofitant una certa calma tensa. Ja en la pujada, l'incident amb el Mosso ha 'neutralitzat' la primera ascensió. Ens hem apilat moltíssima gent a Sant Jaume dels Domenys, i en començar l'ascensió a la Talaia, molts AC77's estàvem mal col.locats, no podíem progressar. Ha sigut una pujada sòlida, a ritme molt alt, sense parar de remuntar. En Jose s'ha pogut enganxar al grup del davant, en Gubi, jo, en Jordi Tardiu, l'Oscar, el Rafa i el David hem coronat no junts però tampoc gaire separats, i de camí a Santes Creus hi ha hagut un nou reagrupament.

La pujada a la Torreta ha tornat a decidir. Jo que creia que a La Seu d'Urgell no es podia pedalar a l'hivern...i com s'han posat a estirar!!! De nou, en Jose, avui inmens, s'ha enganxat al capdavant, unes 15 unitats. Darrera, a uns 40" en Gubi, jo, en Robert Ambatlle de l'ACA i un company del Munt Bikes hem fet camí, i pujant la Llacuna, amb el convenciment de no poder arribar davant, hem sigut capturats per un altre petit grupet. D'allí fins l'arribada rodant fort mantenint distàncies. El Gerard de La Seu ha guanyat amb 1' sobre un grupet d'uns 12 amb el Jose, uns 4 després a 5', i després uns 10 amb en Gubi i jo a 8'. En Jordi Tardiu ha entrat a menys d'1' en top-30 i el David Forn poc després també.

Dels RESULTATS en sabreu quan es publiquin, i fotos també espero!!!

Però per damunt d'Aliens i resultats, el bon sabor d'ajuntar, en tan poc temps, gent d'aquí i d'allà, de diferents edats i pretensions ciclo-turistes o ciclo-esportives, en un mateix club, per una banda, i de saludar a companys, per l'altra, companys de La Pobla, de Barna, del Maresme, o al company Juan Carlos Unzue, amb qui no coincidíem des de la Irati'08. En fi, de tornar a la normalitat!!!

W1109 : WEEKEND PRE-MARXES

2009-03-16T09:56:00.010+01:00

Especialment atractiu aquest darrer cap de setmana, de marcat caràcter cicloturista, per fi, després de tanta carrereta.

Dissabte entranyable especial amb els llebrers de Montjuic, amb sortida des de Reus, per visitar indrets propers per mi i llunyans per ells. Coll d'Alforja, la dura Morera de Montsant, i el duet Arbolí-Castillejos, per rematar la jornada.

Integrants, doncs el grup principal de Montjuic, amb els Xavis, algun Sant Andreu, l'Alex Maymó, i algun AC77 de Reus, com en David Forn, a qui per fi vaig coneixer... Devíem ser més de 15, i vam gaudir d'un gran matí de sol, amb 110km trencacames.

Aquí no s'acabava tot. Aquest dissabte va ser l'aniversari del company Hummer, o Pepe, o Jose Luis. La seva ja tradicional i sempre sorprenent etapa d'aniversari, que seria a l'endemà, va venir precedida d'un bon sopar al que ens va convidar a casa seva.

Diumenge, sortida oficial AC'77. La IronJuanes'09 es posava en marxa a Mora. Ni més ni menys que 15 unitats de la marea rosa apareixem a la capital de la Ribera d'Ebre. Agradable sorpresa va ser veure al company Josep Ferrer, il Capo, que feia molts mesos que no havia vist, i que aprofitava uns dies a Arnes per ajuntar-se amb nosaltres. I al comando Mario-Cinta, i al Valerio i Luisito, que per fi sortien de les clàssiques rutes de sempre.

De sortida, nacional fins a Ascó, i ja allí trencàvem cap a la dura i sòlida pujada a La Fatarella, uns 9km bastant constants i durs. Baixada cap a Gandesa i pla fins a Bot, on encaràvem l'espectacular carretera dels miralls, el Coll de la Solana, un d'aquests racons de món que val la pena visitar. Baixada a Prat del Compte, una mica de ciclocross, i amunt cap a la Fontcalda, plat fort del dia. Sembla impossible que per allí es pugui pujar!. Finalment, tornada a Mora per Miravet i bon final de dia amb 115km més força divertits.

Agrair a tots aquells amb qui he compartit una estona del cap de setmana. Per fi gent diferent i rutes noves. Aire fresc per una temporada que per fi comença, i amb ella totes les 'males' intencions que hem anat dibuixant durant l'hivern.

W909 : SOCIAL DE MONT-ROIG

2009-03-02T21:12:00.005+01:00

...o el dia en que el Tridente no va guanyar a l'AC77! La veritat és que passades 36h de la cursa, resulta patètic i lamentable que la Delegació de Tarragona sigui incapaç de publicar els RESULTATS a ciclisme.cat. La setmana passada, després de la cursa de Sant Joan les Fonts, a les 17h d'un diumenge festiu, les classificacions eren disponibles. A les 2130 de dilluns, han publicat els resultats del ciclocross d'Avilés..i d'aquí res. També resulta trist, que haguem de passar-nos les fotos entre col.legues, que tots tinguem les mateixes. O algun company ve a animar (gràcies Ninu-Mise), o apareix la Mariona, o aquí no s'entera ni Déu de l'espectacle.

Una gota d'esperança blogger, però, per al company Carles Lara, a qui no conec, i que ahir va quedar 3º. Podeu llegir la seva visió de cursa des d'una òptica guanyadora, i sobre tot, i d'això m'alegro, podeu llegir un text sense faltes!!!

Felicitats també al company Jordi Cervantes, AC76 de naixement, corredor de cap a peus i just guanyador de la cursa. I felicitats als CCCP del Lokomotiv, que no van col.locar a cap corredor al segon grup. Déu meu, tots eren davant!!!

Després del reconeixement del circuit el dissabte amb la mantequilla andorrana, i de certs problemes amb ambulàncies diumenge, la cursa començava per fi a les 12. Ni més nimenys que 8 AC77's a la sortida!!! I la veritat, el pitjor de tot, personalment, van ser els primers 5km. Em pensava que no arribaria a anar mai amb el grup. Fent la goma de mala manera per la ronda de Montroig, i dient-me a mi mateix 'tanca el ulls i apreta el cul fins que no parin davant'. Per sort, van afluixar, i abans de Montbrió, ja érem al grup. La primera volta va ser força nerviosa amb constants moviments al capdavant. Com era de preveure, les 3 rampes seguides de Riudecanyes van fer la selecció. Baixant cap a Montroig per acabar la 1º volta, vaig poder per fi aixecar el cap en veure'm en alguna cosa semblant a un grup perseguidor. Lluny veia ja, un primer grup, d'uns 25 corredors, que segurament ja no agafaríem...

En començar la segona volta, apareixia el vent, i ningú volia tirar. Els valents AC77's Xavi Molons i Miquel Gubianas posaven un bon ritme, però ni molt menys com per contactar. Els forts eren davant. En Jose Luis Juanes i jo ens vam posar amb ells a mantenir un ritme digne. Gran estampa AC77 portant el grup!!! Amb això, els Esteve es van acabar posant a tirar també. I a les rampes dures, doncs la veritat em trobava força bé. Així van passar la 2º i 3º volta, amb les diferències voltant el fora de control. Per davant, diuen, un grup de 6 s'anava a jugar la cursa en la darrera volta que, contràriament al que pensava, ens van deixar fer.

En la darrera volta, em veia bé, en el grup. Vaig decidir posar-me en les primeres posicions, i provar a les rampes dures, pensant que en un grup gran com érem, alguns intentarien tallar el pilot. A la rampa de la piscina, vaig agafar uns metres, i en coronar a dalt, devia ser el 6-7 del grup, que es va estirar força i es va fraccionar lleugerament. Bé, unes boniques sensacions de força de cara a les marxes que ja s'oloren!

W809 : SOCIAL DE ST.JOAN LES FONTS

2009-02-22T17:31:00.008+01:00

Doncs per fi ha arribat el dia en que part del comando Tarragona de l'AC77 provés en alguna de les famoses socials de Girona. En Jose i jo hem pujat a Sant Joan les Fonts, per completar un recorregut no molt llarg, però sí prou exigent, de 68km. Allí ens hem trobat amb l'incombustible Miquel Gubianas.

Tot i que el finde ha sigut, un cop més, bastant intens. Divendres quasi 3h de bici empalmant tot seguit amb 2h d'spinning, i dissabte una clàssica de Bonastre amb el Baix Camp, a ritme interessant, de 140km més. Les cames eren una incògnita, i la veritat, ha tocat patir de debò.

La cursa era semblant a la part final de la Terra de Remences de fa uns anys, quan des de Banyoles s'enllaçaven una sèrie de pujades curtes i exigents, acabant a Santa Pau. Aquest cop, el recorregut era a la inversa. Primer el trencacames i després la carretera ample de tornada. Diuen que de vegades es corre més, que no ens hem arribat a enfilar. Bé, aquí teniu els RESULTATS, vosaltres mateixos podeu observar la mitja.

Ja de bon principi hem vist que avui era aguantar i gràcies. A les pujades es patia molt, però en les baixades, el pilot no anava molt catòlic, i es feien talls, cosa que obligava als que anàvem darrera del grup, a sobreesforços constants, a fer la goma, però al final agrupant-nos. Quan hem arribat a Banyoles, on la cosa es 'calmava', hem pogut aixecar el cap i veure que la cursa estava ja feta. En Jaume Morales, que va a part, ja havia obert el seu foradet. A uns 40", un grupet d'uns 4-5, i a 1', el pilot principal, o el que en quedava, d'uns 35 components. Tot i anar molt ràpid, tot estava ja venut, i així hem arribat a meta. En Jose ha punxat a Castellfollit, a 1'5km de meta, però ha estat allí, i en Gubi ha entrat amb mi al darrera del grup.

Personalment estic molt content. A Girona es corre una mica més, els M-30 tenen un nivellàs. He pogut saludar al company David Pàrraga, i també comprovar que darrera el blog, existeixen persones... Ens hem trobat al Xavi Novell, de qui m'ha sorprè lo guerrero que és, i l'Amat Artigas, que ha fet mitja cursa sense sillín!!! Però estic molt content d'haver aguantat aquest grup i aquest ritme amb la guerra que ja portava aquest finde.

W709 : SOCIAL DE TORTOSA

2009-02-16T08:51:00.007+01:00

Doncs per fi una gran acumulació rosa en una cursa. Fins a 7 components AC77 ens vam donar cita ahir a Tortosa per aquesta social que no havia fet mai, i em va agradar força. En Jose Luis Juanes, gran prota del dia i al que us enllaço per una crònica més apassionada, l’Oscar Sola, en Xavi Molons i en Miquel Gubianas, en Joan Melich i en Jordi Tardiu. Un 10% dels participants érem AC77. No està gens malament. Aquí teniu els RESULTATS.La curta prova, 55km, va començar bastant ràpida, extrany no? Encara així, la primera escapada que va durar una mica, tenia l’Oscar com a integrant. En aquell moment, alguns AC77 ens vam posar a fer tap...però no es feia forat. Durant uns kms, vorejant el riu, el ritme era més suportable, amb alguns intents però poc eficients. Poc abans de tornar enrera, per l’altra banda del riu, i per una carretera més estreta i refugiada, en Jose va pegar un atac molt intel.ligent, emportant-se 4 o 5 unitats més, entre elles ‘Il Angelus’ Monclús. El pal va ser perfecte, perquè en entrar a la nova carretera, el gran pilot va frenar bastant, i per davant es va poder fer força forat.
Al cap d’unes milles, s’encarava una de les dificultats, el Coll de Som. Personalment el vaig començar mal situat, i em va passar factura, vaig poder remuntar posicions, però no vaig poder arribar al primer grup, que seguia sense agafar al company Juanes. Ja superada la baixada, direcció Tortosa, aconseguíem amb en Tardiu i algun altre, capturar el segon grup de cursa, amb en Molons, en Gubi i els pitufos andorrans. Anàvem en persecució del primer grup, remuntant-los a 45 per hora, a sac. Mentre tant, en Juanes havia seleccionat el seu grupet i només eren 2, i poc després se’ls unia un Sant Jordi. Entrant a Tortosa, capturàvem al primer grup, i en Jose mantenia uns segons d’avantatge.
Per Tortosa city vam circular 300m, perquè de sobte hi havia una rampa descomunal, a l’estil flamenc, més d’un 20% per fer l’entrada al Castell de Suda. Allí ja es va trencar tot. Els darrers 3km molt desiguals, amb fals pla + paelles al 15% + 500m finals que s’enganxaven moltíssim, sálvese quien pueda. En Jordi Cervantes va passar al Jose en el darrer km, i poc va poder fer, i a partir d’allí un rosari que calculo ens va reunir a tots al cim de l’Ermita de Mig Camí en uns 2’ de diferència...Quasi 38 de mitja i molt bones sensacions de la majoria de AC77's!

W609 : LUZ DE LUNA

2009-02-13T00:00:00.005+01:00

En aquesta tònica de destacar moments entranyables del dia a dia, què menys que quedar-me amb un dia en el que...NO HA FET VENT!!!

Això s'havia de celebrar. Així que m'he decidit a fer una escapadeta de migdia, d'aquelles d'1 hora i gràcies, el que bonament es pot, la tercera de la setmana, a consolidar el meu nou tontòdrom Valls-Picamoixons-LaMasó-Vallmollberg i tornada a Valls per la carretera de Nulles. M'he trobat als corredors dos cops, al Ricard de Miguel, al Manolo i força patrulla més. Feien el recorregut a la inversa. Bé, feien un recorregut una miqueta més llarg.

Ja de tarda, amb la felicitat d'haver aprofitat el dia, he recordat que en Rafa i en Jordi Tardiu solen fer poligonades els dijous, i com que avui era especial, perquè NO FEIA VENT, doncs m'he marcat una segona sessió, ja sota la llum de la lluna, amb en Tardiu i en Bixente, pel polígon de Constantí. Han sigut quasi 4 voltes al circuit oficiós que ells tenen 'marcat'. Inclús ens hem posat el 'xaleco fosforito', per a que se'ns veiés, sobretot en alguna 'dark zone', quan coincidien 10 llums apagades!!! 35+45km per completar amb il.lusió els primers 2000km de l'any! Aquest 2009...me gusta!

W509 : BARÇA DAY

2009-02-06T16:07:00.005+01:00

Ja feia molts i molts anys que amb l'amic Oscar, sobretot amb ell, comentàvem sovint que podríem anar a veure algun cop el Barça de bàsquet. Les jornades i les temporades senceres passaven, i nosaltres seguíem mirant el bàsquet amb en Canut, en Robirosa, en Lavagnini i en Solozabal. Aquest any, per fi, l'equip transmet solvència, seguretat i regularitat. Vés a saber com acabarem aquest any, però és el que a mi em transmet. Total, que vaig pillar un parell d'entrades i ens vam plantar al Palau per veure un duel apassionant del Top-16, un Barça-Maccabi.

Ens va agradar moltíssim. Tot és molt proper, l'afició apreta molt, i no raja tant com al futbol, l'equip va guanyar clarament i tots contents cap a casa. Esperem tornar-hi aviat, qui sap si per cantar allò de Madrid se quema... o p...la Penya i p...Badalona!

He dit cap a casa? Com que ens havíem perdut una part de partit buscant aparcament, ens va quedar aquell regust de poc Barça. I com que hi havia futbol just després, doncs ens vam marcar un homenatge, i per 4 duros vam anar a veure el Barça-Mallorca de Copa. No va ser el millor partit de la història, però feia molt que no anàvem al Camp Nou...i a més, vam veure en Messi, que això ja val la pena! Esperem tornar-hi aviat, qui sap si per cantar allò de Madrid se quema... o Yoooooo Odio Al Espanyol.... !

Arribats aquí, dir que no t'has equivocat de blog. Recorda, seguim entrenant!

W309 : PERELLO CITY + POT DE MEL

2009-01-19T20:11:00.011+01:00

Doncs amb l’excusa de la social del Perelló, diumenge 18, aquest darrer finde ha estat bastant contundent. Les dos classes spinning + swim de divendres, sense dinar per coses d’aquelles d’apretar agendes…i la clàssica sortida de Bonastre el dissabte, on vam coincidir amb el company Xavi Molons, i en la que van sortir 135km, no eren la manera més òptima de preparar el diumenge, però què més dóna!!!
Diumenge, 8.30 matí, Reus. Ja que segurament ens dividiran en grups (categories), i farem poques voltes de cursa, decidim amb en Tardiu i en Hummer, d’anar cap al Perelló en bici, 50km d’escalfament. Això vam pensar el dia abans. Ja arribats allà, no hi havia gaire gent, i vam començar a pensar que, pena nostra, no ens dividirien, faríem les 35 o 40 voltes, o sigui 55km de cursa. Ja llavors vam pensar que potser ens havíem passat d’escalfament Era igual, ja no hi havia volta enrera. I per acabar-ho d’adornar, no apareixeria cap cotxe, per retornar-nos a Reus. O sigui, en acabar la cursa, 50km més de tornada. I així va ser, amb un bon globo ja arribant a casa...i un total de 170km amb una cursa enmig!!! La cursa em va anar prou bé, la veritat. L’únic objectiu que em puc plantejar en aquestes curses és intentar arribar en el 1º grup ‘nombrós’ de cursa, i així va ser. El meu nivell és bo, però no tant com per aspirar a disputar res a aquests monstres. Vaig patir força a les 3 primeres voltes, fins a estabilitzar-me en el pilot, que va anar bastant controlat fins a meitat de cursa, quan els que havien de disputar van marxar per davant. Allí també vaig patir...però vaig aguantar. Les darreres voltes van ser un tràmit, i vaig acabar en un pilot d’uns 15, donant temps, crec, al 9º o 10º, a 1v de l’Eric de Miguel i a uns 30” del grup fort. En Hummer va tenir un problema mecànic en la primera pujada, i per poc no va poder enllaçar. En Jordi Sala es va atrevir a sortir, que no és poc, i en Jordi Tardiu va fer tota la cursa en el mateix grup que jo. El mític pot de mel com a regal de cloenda i cap a casa! No ens podem queixar!!!

Finalment, agrair al David de ciclismocatalan.com les fotos que ens ha prestat. La resta d'aquesta cursa i mil altres, a la web les podeu trobar.

W309 : BORRADOR 2009

2009-01-14T10:18:00.026+01:00

Doncs ara que ja s'ha publicat tot el calendari català, i afegint alguna mala idea d'aquí i d'allà, m'he muntat un primer borrador del que serà aquest any. Ja veieu que hi ha tela, i en principi marco a les que segur penso assistir, ja que a dia d'avui en alguns casos no sé encara cap on decantar-me...però ben cert és que de les que no estan marcades, en faré bastantes!!!

15 març: IX Marxa Vila de Parets (Parets del Vallès)
22 març: XVIII Marxa Terres de Vi i Cava (Vilafranca del Penedès)
29 març: Marxa Terres de l'Ebre 2009 (Tortosa)
18 abril: Amstel Gold Race (Valkenburg)
19 abril: V Marxa de La Segarra i El Solsonès (Cervera)
25 abril: XII Marcha Los Degollaos (Gargallo)
26 abril: XIII Marxa Racons de la Conca (Rocafort de Queralt)
3 maig: II Marxa La Riera de Gaià (La Riera de Gaià)
10 maig: XII Marxa Terra de Remences (St.Esteve d'en Bas)
16 maig: VI Marxa al Parc Natural Cadí-Moixeró (La Seu d'Urgell)
17 maig: III Marxa Banyoles-Rocacorba Les Goges (Banyoles)
24 maig: VI Marxa Terra de l'Aigua (Riells i Viabrea)
31 maig: XXXII Marxa Volta als Ports d'Andorra (Andorra la Vella)
6 juny: X Marxa La Bonaigua (La Pobla de Segur)
14 juny: XX Time-Megeve-MontBlanc (Megeve)
21 juny: XXX Marxa Ruta Pirinenca Tres Nacions (Puigcerdà)
27 juny: XV Cyclosportive Ariegeoise (Tarascon)
27 juny: XXIII Marxa Terres de l'Ebre-Cursa del Llop (Tortosa)
5 juliol: XII Maratona dles Dolomites (Corvara Alta Badia)
10 juliol: Tour de France. Barcelona-Andorra (Arcalis)
11 juliol: VII Marcha Aran-Cominges (Salardú)
19 juliol: XIII Marcha Lagunas de Neila (Quintanar)
2 agost: XXIV Marxa Cicloturista Josep Pesarrodona (Manresa)
3-9 agost: Stage a Andalusia (Granada-Almeria-Malaga)
30 agost: XXIX Marxa Ripoll-Terra de Comtes (Ripoll)
5 setembre: XVIII Marxa La Pallaresa (Tremp)
6 setembre: La Lapebie (Luchon)
20 setembre: XVIII Marxa Pineda de Mar (Pineda de Mar)
4 octubre: XXI Marxa Ciutat de Mollet (Mollet del Vallès)
18 octubre: Giro di Lombardia (Como)

Ahhh, i la Qebrantahuesos, no me l'he saltada, és que no hi penso anar! Que n'aprenguin!

W209 : EL MITE DE L'ESTIU

2009-01-06T19:50:00.010+01:00

Avui teníem dinar a Roda de Barà, a casa dels tiets. La veritat és que ja tenia al cap sortir a fer una volta per allà. Així que amb el cotxe he anat fins allà, i gasss. El cansanci d'aquests dies, que ja l'he notat ahir i avui, m'han fet desistir d'una ruta 'interior' i trencacames. He preferit fer la ruta 'beach-boy', sempre pel costat de la platja. L'objectiu, arribar a Atlantida, Sitges, al mite de l'estiu.

Ja fa molt de temps que tenia ganes de veure de dia com devia ser allò, una excusa com qualsevol altre per arribar a Sitges. He improvitzat tota la ruta, passant de la general i anant sempre per carrers deserts per on rodar suau. Un cop arribats a Sitges, tomb clàssic per la urbanització...i per fi arribo al mite de l'estiu. Solitari, silenciós, petit, en obres, qualsevol cosa totalment diferent a la imatge que un té al cap. Però al cap i a la fi, força curiós.

Tornada molt molt tranquila, per acabar al Roc de Sant Gaietà, amb 70km, just per dinar, que ja toca!!!

I així avui s'ha tancat el bloc nadalenc. Tot i el mal temps que ha anat fent, dels 19 dies des de que vaig plegar per vacances, el balanç ha estat 15-4. Això vol dir que tanco la paradeta amb uns 1300km en vacances. Hi ha hagut dies per tot: tirades llargues de 150 i 170, tirades en muntanya com la de Benidorm, l'entranyable 25-D, i també força dies de descans amb el petit.

SETMANA 53 / 2008 : ULTIMA ESCAPADA 2008

2008-12-31T23:02:00.004+01:00

Doncs el 2008 s'acabava amb mal temps, per variar en un Nadal per oblidar. Dilluns, en plena bogeria, em decidia a agafar la meva magnífica Wilier al migdia, just quan començava a ploure. Passat el trauma inicial, el km començaven a caure. Cap al Mila-Alcover, i tornant per la Selva-Batalla, acabant a Riudoms-Vinyols. Sempre al costat de casa, sempre mullat, però 70km al sac.

Seguint amb la doctrina del COTS, dimarts vam pensar amb en Hummer, just a l'últim moment, que podríem escapar-nos a terres valencianes, a fer una sortida final d'any il.lusionant, en busca del sol.

Dimarts, 6.30 del matí. Cotxe rumb a Benidorm. 11 del matí, Finestrat, esmorzats i canviats, començava la ruta direcció Tudons. La sortida va ser molt maca, un total de 110km, sense cap metre pla i 5 ports acumulats. Finestrat, Tudons, Confrides, Benifàllim i de nou Tudons, tot quasi sempre sota un sol envejable. Només ens va quedar per fer Aitana, que és militar i no es podia passar, i el Xorret de Catí. És l'excusa per tornar-hi...potser més aviat del que pensem...

Dimecres el COTS parava. El meu queixal del seny estava una mica rabiós i li convenia un descans. Així que amb això tanco aquest any 2008, amb approx.15450km!!!! Tot un rècord per mi, serà difícil superar aquesta marca. D'il.lusió, a dia d'avui, ens en sobra a l'AC77!!!

I finalment apuntar, que de cara al 2009 molt possiblement el blog sigui menys mecànic, que no desestructurat, i segurament no doni la mateixa importància a totes les coses que faci. Ja anirem veient...

SETMANA 52 / 2008 : C.O.T.S.

2008-12-29T17:52:00.007+01:00

El Nadal definitivament s'encabronava la darrera setmana de l'any, en la que tenia pensar seguir l'entrenament patentat per l'amic Hummer, el C.O.T.S. (ContinueOnTrainingSystem). O sigui, sortir dia si dia també, amb una mica de seny i una mica de no-seny.

Venint d'un cap de setmana sòlid, dilluns vaig decidir-me a fer una mono-sortida plana amb el petit, d'uns 95km, primer fins al Bonmont, i després allargant fins Tarragona-Constanti-Morell. Com que estava mig tarat per començar vacances, vaig seguir en sessió de tarda, amb 1'5km a la piscina i 1 spinning d'alumne a full.

Dimarts más de lo mismo, reduint els km, només 85, fins la Secuita, tornant per la costa a l'inrevés i acabant a Almoster on tenia una gran barbacoa amb la family.

Dimecres el dia s'aixecava tonto, i jo també, aixi que vaig esperar al migdia per fer una Teixeta bastant a bloc, i seguir finalment per la costa. Uns 75km més.

Dijous, dia de la 25-D, la caminada nocturna de l'AC77, vam fer un sector matinal amb Juanly Ninu Hummer i Carles Juncosa, i després es va apuntar el Rafa. D'anada pujada fins a Colldejou, baixada cap a Pratdip i costa per estirar. 80km més. De nit, la 25-D va ser llarga, molt llarga, massa llarga. Érem molts, rècord aquest 7è any. Em va molar que vingués gent nova i veure el company Ricardo, ex-Lear, que no ex-colega.

I aquí va arribar en Molina, amb la seva frescota, plujota, geladota, nevota i què cony sé jo més. El COTS se n'anava a pendre pel sac, dos dies parat i boig per casa sense saber com entrenar.

Sort que el diumenge, en un moment de no-pluja, tot i l'asfalt mullat l'Uri, un altre dels molts bojos que necessiten pedalar per viure, em va enredar per sortir 'sí o sí'. 45km per acabar la setmana i recuperar la línia del COTS que tant important és per començar bé l'any. Finalment, Juanky Hummer i jo vam rematar el 2008 amb un satànic CafeOle, on ja vull tornar!!!

No està malament la setmaneta, 400km i a punt d'acabar un any de rècord de km's. Ja son 15265, i falten 3 dies!!!