W5209 : DIARI DE NADAL (DAY7+8)

Sí senyors, quasi no en falta cap!!! Abans d'estirar el coll i mirar el 2010 allà, al davant del pilot, girem el cap enrera, mirant la dècada que s'acaba, i allí està l'etern Deutsche Telekom, o T-Mobile, l'equip més mític d'aquests 10 anys, almenys per mi. Un desastre tàctic però amb els corredors més talentosos i que més passió m'han despertat, els únics que han intentat discutir l'hegemonia de l'odiós correu postal americà amb el robot yankee al capdavant.

Sempre hi haurà corredors espectaculars, potents, valents o resultadistes. Tots tindran els seus admiradors. Podran acabar com a llegendes,o ídols caiguts. A mi m'és igual, Pantani-Chava-Indurain-Delgado sempre els recordaré i apoiaré, però el meu ídol és i serà per sempre en JAN ULLRICH!!!

Heu vist quin grup d'entrenaments més potent? Déu meu, quasi no en falta cap (Ullrich, Kloden, Sevilla, Kessler, Mazzoleni) jijij, com han acabat!!! Però sempre en el record. Hi ajuntem en Vino, Aldag, Guerini i Klier i tenim una esquadra absolutament mítica.

I en un altre ordre de coses, més properes, hem acabat aquests dos darrers dies de l'any amb un parell de Teixetes, Paco-Roger ahir i amb l'Oscar avui a gas. 120km més en 2 dies per quasi finalitzar aquest continue-on, i deixar per segon any seguit el llistó de km acumulats molt alt (per mi), en més de 16200km.

Bon any nou a tothom, masaaiot et seguim tenint al pilot!!!

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY6)

El continue-on segueix, encara no se com, però en 6 dies només m'he mullat dos moments. Avui volíem provar algo de pujada, hem optat per una mítica volta, Teixeta-Colldejou, amb l'Oscar. Aquesta volta és una referència ciclista, molt transitada en caps de setmana...i a l'estiu ja no et dic... La de guiris que es desestrssen per aquest racó...i la gent d'aquella del 'ningú entrena' que passa per aquí tard o aviat.

Des de Reus han sortit 80km, per fi amb una temperatura agradable, allargant per la costa. Però les cames comencen a fer figa, i s'intueix que necessiten algun dia de descans que no els penso donar. Bon ritme però poca fava. Ja assimilarem la setmana vinent.

Per cert, ja he passat dels 16000km, record personal!!! I això que no porto comptakm, imagina't com els compto ¿?¿?¿? Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY5)

Mmmm...les festes Matinée, sempre entranyables! Sens dubte un magnífic lloc per escoltar música. Sí sí, millor la música. El dia 5 de Nadal començava a Barna, i portant els 135km del matí, ens podíem permetre no matinar i fer una sortida de recuperació.

Molt i molt suau fins a Montroig, Miami i cap a Cambrils, on l'espai-temps s'atura per culpa d'algun cafe-ole. Rodada tranquileta i amb bona companyia amb l'Oscar en Josep Enric i cap al final amb el David. 55km que segueixen sumant en l'operació que espero em porti a acabar alguna social en un lloc més o menys digne. I si no pot ser, sempre quedarà el bon puntet de forma...

Ja de tarda, i després d'un bon cop de cap al sofa, gym amb 1500m de piscina, per deixar l'esquena a lloc i un spinning d'alumne que m'ha buidat. Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY4)

Primer pic dins del bloc de Nadal. Avui, ja alliberats dels dinars familiars 'obligatoris', i amb un dia per fi de sol, de vent però de sol, que ja és algo, era l'escenari ideal per una sortida llarga.

Amb l'Enrique, que aquest any a les socials ja veurem, en Valerio, Tardiu, Oscar, Iñaki, i el retorn sorprenent i positiu d'en Javi de Tarragona, hem fet el gruix de la sortida. 135km amb algo de muntanya, algo de pla, una miqueta de relleus en tornar, i un bon globo general a l'arribada.

Cansats de la ruta de sempre, hem optat per anar cap a Santes Creus, l'Alt de la Torreta i tornada pel Pla de Manlleu, reproduint en part l'entranyable marxa de Vilafranca, que no està tant lluny...

I aquesta és la meitat de l'etapa reina. Ara cap a Barna a desfugar-nos una mica. I demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY3)

In the rain, in the dark...Mal dissabte, la puta pluja de nou. Una altra trucada de bon matí per rajar-nos de sortir. L'esperança és que el clima dissimuli lo bojos que estem. O sigui, que faci sol. Perquè si plou, llavors haurem de recórrer a la nostra part més freak i sortir tard o aviat en mullat.

Aprofitant la treva post-dinar, post-canelons, i amb moltíssima peresa, agafo la Wilier i a fer milles suaus per compensar l'esforç un pel passat de rosca d'ahir.

Cap als Pallaresos amb terra moll, amb la ràbia que fa això, i després tombant cap a l'altra ciutat important de la província que té un equip de futbol a 2º divisió, innombrable, tomb a Cambrils i cap amunt. Quan ja amenaçava el vespre em trobo un equip entrenant. Al coulotte hi posava Riga. Al Parc Sama ells tomben avall, jo aixeco el cap, i veig que són les 17.11, s'acaba la llum i tinc 15km fins a casa. Buff, quines presses, però un dia més.

Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY2)

Ja que aquest any les socials sembla estaran d'oferta, cal no deixar escapar l'oportunitat de foguejar-se, de que els makinots t'exprimeixin al màxim. I amb aquesta premisa hem aprofitat amb en Lluis per anar a Sabadell a la Cursa del Gall d'Indi. I és que...no és aquesta una original manera de passar el dia de Nadal?

En un circuit d'anada i tornada d'uns 2km, amb lleugera pujada en un sentit i un ventet que emprenyava força, s'ha donat la sortida a les 11. I Déu n'hi do amb la participació, com diria aquell 'pocs i mal avinguts', 1hora a fondo per davant.

Sortida a full i a intentar trobar la teva posició, el més endavant possible. Als 10' tot era ja decidit. Uns 20 corredors full-equip al davant, primer separats però fusionats al final, i un grupet de 4, amb en Parraga i jo inclosos, intentant una connexió que era impossible sí o sí. En Gubi i en Lluís just al grup darrera nostre. I així ha estat fins al final.

Cursa guanyada per en Jordi Sole. Jo he acabat el 22e a 1'30" approx del guanyador...i n'estic força content. I ràpid cap a Reus que calia endrapar pel dinar de Nadal. I molt d'agrair també la Mariona, i és que sense ella aquests blogs no passarien de ser 'cuentos chinos', merci per les fotos!!! Demà, evidentment, més i millor.

W5209 : DIARI DE NADAL (DAY1)

Tot i que nostre senyor Meteo no ha parat d'enviat senyals, al final s'ha hagut de fotre i he sortit un rato amb la BTT. El Continue-On, mètode altament efectiu d'entrenament nadalenc creat per l'amic Lluís, ha viscut avui el seu primer dia.

A pesar de ploure de bon matí, i llavors intentar anar a nedar, i trobar-me el gym tancat, el cel ha donat treva passat dinar, i amb tot fet un patatal he agafat la bici de camí, que per això està, i he fet el Coll de Sant Joan, la primera pujada que un servidor va fer en la seva ja llarga història biciclista, i després una mica de gas per la Riera de Maspujols. La diferència aquest cop ha sigut que el xivato digital, el flamant Garmin Edge500 ha registrat aquesta mítica pujada.

El resum del dia és que la pluja no ha impedit una distreta sortida de 35km de BTT, i això ja està al sac. Demà, evidentment, més i millor.

W5109 : GARMIN EDGE500,EL MEU ALTRE JO

I va resultar que va fer falta demanar al Ciclismo a Fondo el Polar CS100, cap cosa de l'altre món, per adonar-me del que realment volia. Mentre n'esperava l'arribada, remenant per la xarxa, vaig veure el Garmin Edge 500, un GPS que semblava un comptakm i no pas un telèfon mòbil, i que registrava per web totes les dades de les sortides.

Tot i estar a la venda a principis de 2010, per aquelles coses de la vida, ja l'he aconseguit, i la primera prova, avui, no m'ha decepcionat. Em treu totes les coses que vull, quina canya. A més, amb el mesurador de cadència i pulsòmetre, puc fer coses més pro's i no tant freaks. De moment, però, el pulsòmetre no l'he provat. Serà que la cabra tira al monte...

I finalment, poder treballar amb el Garmin Connect, una gegantina base de dades plena de recorreguts per tot el món. Ara ja puc planificar les excursions i viatges a partir de les dades que altres han deixat. Definitivament, l'aparell que anava buscant...

W5009 : THE RETURN - KLETTERER IS BACK?

En una època de l'any on no passa res especial, sols que quasi tothom va fent, mig d'amagat, mig com pot...trobar sortides que tinguin quelcom d'especial, de diferent, costa força. La gent acumula milles sense pausa, i qui digui que no, menteix. La resposta és a les socials de gener i febrer, on tornarà a quedar en entredit allò de...'ningú entrena'.

Aprofitant la darrera setmana de bon temps, molt proablement, l'altre dia em va trucar el Carles, per nosaltres en Paco...i per molts altres Der Kletterer. I és que després d'anys i anys de desafiar els límits verticals, sembla que vol tornar a donar-li a la bici. En Paco sempre s'ha entregat a tot allò que li ha despertat curiositat. Va ser en la bici, va ser en la escalada...i a veure si torna a ser en la bici.

Així doncs, la sortida a la carta tenia un objectiu, desconegut per ell a cops de pedal, però segona residència en les seves escalades. Siurana.

Poble singular molt recomanable, i paradís mundial pels escaladors, en Paco s'hi va deixar l'ànima, i evidentment va fer cim. La il.lusió de conquerir el seu temple era patent, i justifica de sobres la sortida, perquè d'il.lusions i reptes vivim tots.

W4709: A 4 MESOS DE FLANDES

Només 4 mesos ens separen d'un viatge il.lusionant, del Tour de Flandes 2010. Serà en Setmana Santa, serà el meu 3º Flandes. Alguna sèrie en adoquins ja entra dins les meves rutines més habituals. Segurament un esdeveniment únic i genuí com pocs en el món cicloturista, i també en l'àmbit més pro. No diguem Volta a Flandes, no sona bé, és De Ronde van Vlaanderen, és De Ronde.

De Ronde és adoquí, és fang, és pols, és pluja, potser sol, potser... De Ronde és fred, és una cosa del s.XIX en ple s.XXI. De Ronde és la història pura i dura del ciclisme, de l'esforç contra els elements, de la superació. De Ronde és passió, és el dia en què un país surt al carrer a fer esport, a animar, a cridar, a vibrar. De Ronde fa que un país respiri bicicletes.

La sortida és a Bruges, al Grote Markt, davant la Catedral, el millor escenari, el més majestuós. I llavors tot és pla, i ple de gegants que pedalen i fan una palanca que pocs llatins podem assolir. Km's i km's rodant a grans velocitats, fins que arriben els primers trams adoquinats, com Lede.

Les primeres sensacions en adoquí són horroroses, tothom et passa mig posseït. Lede o Mariaborrestraat són indrets que queden en memòria...i poc després arriben els murs. L'entrada al Molenberg és antològica, i en un no res et trobes avituallant a Oudenaarde. Portes 160km i et queda tot per fer.

Alguns dels murs més mítics arriben ara. L'Oude Kwaremont, per mi el més bonic de tots, i després el Koppenberg i el Paterberg, rampes-trampes adoquinades monstruoses, superant el 20%, el cor es dispara, però es tracta dels moments més il.lusionants. Les imatges dels millors a peu formen part de la memòria històrica d'aquest esport.

Llavors entrem en una fase de desgast, alternant molts murs enllaçats i trams estrets. Steenbeekdries-Taaienberg-Leberg-Berendries...estem rondant els 220km i això no té treva. És la part que més crema i on més cap cal tenir, ja que del contrari la part final pot ser una agonia.

I els darrers 30km es caracteritzen pels murs més separats, amb trams més llargs d'enllaç, amb molts km's a les cames, amb molta fatiga, amb molt ciclisme. Tenbosse-Eikenmolen...i arribem a Geraardsbergen.

Sens dubte el moment del dia, el moment pel que estem aquí. És escriure aquestes línees, i la pell se'm posa de gallina. Arribar a la plaça central, plena de gent, tots disposats a superar el mur més famós, el de la capella, el de la càmera fixa, aquell on les motos no passen. Grammont, Kapelmuur, és tot el mateix, i estem allí. És la història i la mística en la que tant es suporta aquest esport. És pedalar amb la pell de gallina.

I superat el millor moment del dia, queda el postre final, el Bosberg, on si queda alguna cosa per decidir, possiblement es decideixi. Des d'allí, tot és favorable, les persecucions i atacs són constants amb les poques forces que queden. I l'arribada a Ninove, on l'homenatge del públic és sincer i per tothom, perquè herois són tots, tots aquells qui aconsegueixen acabar aquesta aventura.

Serà d'aquí 4 mesos, però serà.

W4109: AUTOEVALUACIO I RESTART

Doncs ara sí que la temporada està més que finalitzada, però com diu un company meu, això és un continue on...i el 2010 ja ha començat.

2009 el tanco amb un balanç prudentment positiu. Tenint en compte que un dels objectius principals és apuntar-se a un bombardeig, si cal, llavors és lògic imaginar que tard o aviat, l'estat de forma començarà una lenta però imparable davallada.

Aquest any he aconseguit un moment òptim, com només 1 o 2 cops en ma vida, però també l'he cremat molt aviat i la temporada se m'ha fet molt més llarga del que m'esperava. Puc dir que des de principis de juny, el volum intersetmanal l'he voluntàriament baixat perquè ja estava petat.

El meu molt bon punt de forma en acabar abril (doblette rosa que el seu mèrit té inclòs), degut a una sobredosis de km d'hivern, de vegades exigents(sobre tot pel clima), i a les socials, on he patit com poques vegades, van derivar en una lògica caiguda massa aviat, just després de Remences. Aquest any caldrà entrenar entre setmana un pel més suau.

A la vegada, m'he afincat massa a Valls, per comoditat, com a terreny d'entrenaments. M'ha enfortit en pla i pujades curtes...però he fet pocs ports llargs, i ho he pagat a les marxes dures (Andorra, Aigua, Cadí, Time, Maratona...), només a Bonaigua i Ariegeoise la gamba ha funcionat. Pel 2010, possiblement durant el maig faci un parèntesi en les marxes i faci algun mini-mini-stage en muntanya. Amb això espero arribar a la Marmotte amb dignitat. I tb baixar de pes, que aquest any no m'he estat de res, i a les pujades es nota.

I dit això disposat a acumular km, això sí aquest cop sense pujar gaire de pulsacions. Aquesta setmana ja he retornat als entrenaments d'hora i quart al migdia...i ben aviat alguna friki-etapa AC77, que és el que toca.

W3909 : REUS-ANDORRA

Reus-Andorra, un clàssic de tota la vida al que no havia pogut assistir mai, es va plantejar en versió ‘otoño-invierno’. Tot i ser una ruta més aviat sosa, això de pedalar en recte (estil ForrestGump), i no en cercle (estil animal de circ), doncs tenia el seu què. Així que dissabte sortíem de Reus cap a les 7, com mussols en la foscor. El dia es va anar aclarint, i les comarques passant, i poc a poc tot allò que durant anys i anys he fet en cotxe, ho veia passar a cops de pedal. La recta de Tàrrega, l’esmorzar de Ponts, el tobogán del radar camí d’Oliana, el karting arribant a La Seu, el pas per l’aduana. Eren estampes de motor i no pas de bici. La veritat és que la pujada es va fer força amena, bona companyia, bon ritme, bon temps…

Per cert, injust seria no fer el reconeixement al Xaxo, que amb 40 i dinou anyets es va portar com un champion. Gat vell aquest! Però si una cosa tenia ben jurada, és que l’arribada a Andorra no seria com ‘les de tota la vida’. Per això estem al club on estem, i les coses diferents són les que ens distingeixen. Així que en arribar a Sant Julià, quan tothom pensava en dinar (jo també sóc tothom), vaig decidir atacar la pujada a Fontadeda, la última que em quedava al país dels Pirineus. Una maasaiada en la que, per sort meva, ningú em va veure. Mare meva quin globo! Però fet, i content! I passats uns dies, mil anècdotes i bons records d’aquest cap de setmana que segurament repetirem

W3909 : MAASAIS, FAVES I TRINXADES

Segurament digui molt del seu carisma el que hagi pogut crear, en el aquest submón, certs mots, certes formes d'expressar-se.

Segurament digui encara més que, des de la xarxa, ens hagi esgarrapat a més d'un i de dos un bon grapat de somriures.

Segurament sigui fruit de la passió que posava en pujar a la burra.

En Xavi et deixava emprempta, sempre recordaré que va ser el primer blogger que vaig saludar en persona, i la il.lusió que em va fer. De ben segur, aquesta sigui l'emprempta que en Xavi deixava als companys de trinxades dia rera dia.

Dissabte els companys de Reus travessarem el seu país per arribar als Pirineus, a Andorra. Serà el nostre humil homenatge, una bona trinxada de patata, una d'aquelles travesses a les que segur no faltaria.

No és just això Xavi, merda no és just! Però agafarem el teu testimoni i seguirem fotent-li fava!