Reus-Andorra, un clàssic de tota la vida al que no havia pogut assistir mai, es va plantejar en versió ‘otoño-invierno’. Tot i ser una ruta més aviat sosa, això de pedalar en recte (estil ForrestGump), i no en cercle (estil animal de circ), doncs tenia el seu què. 
Així que dissabte sortíem de Reus cap a les 7, com mussols en la foscor. El dia es va anar aclarint, i les comarques passant, i poc a poc tot allò que durant anys i anys he fet en cotxe, ho veia passar a cops de pedal. La recta de Tàrrega, l’esmorzar de Ponts, el tobogán del radar camí d’Oliana, el karting arribant a La Seu, el pas per l’aduana. Eren estampes de motor i no pas de bici. La veritat és que la pujada es va fer força amena, bona companyia, bon ritme, bon temps…
Així que dissabte sortíem de Reus cap a les 7, com mussols en la foscor. El dia es va anar aclarint, i les comarques passant, i poc a poc tot allò que durant anys i anys he fet en cotxe, ho veia passar a cops de pedal. La recta de Tàrrega, l’esmorzar de Ponts, el tobogán del radar camí d’Oliana, el karting arribant a La Seu, el pas per l’aduana. Eren estampes de motor i no pas de bici. La veritat és que la pujada es va fer força amena, bona companyia, bon ritme, bon temps…Per cert, injust seria no fer el reconeixement al Xaxo, que amb 40 i dinou anyets es va portar com un champion. Gat vell aquest! 
Però si una cosa tenia ben jurada, és que l’arribada a Andorra no seria com ‘les de tota la vida’. Per això estem al club on estem, i les coses diferents són les que ens distingeixen. Així que en arribar a Sant Julià, quan tothom pensava en dinar (jo també sóc tothom), vaig decidir atacar la pujada a Fontadeda, la última que em quedava al país dels Pirineus. Una maasaiada en la que, per sort meva, ningú em va veure. Mare meva quin globo! Però fet, i content! 
I passats uns dies, mil anècdotes i bons records d’aquest cap de setmana que segurament repetirem
Però si una cosa tenia ben jurada, és que l’arribada a Andorra no seria com ‘les de tota la vida’. Per això estem al club on estem, i les coses diferents són les que ens distingeixen. Així que en arribar a Sant Julià, quan tothom pensava en dinar (jo també sóc tothom), vaig decidir atacar la pujada a Fontadeda, la última que em quedava al país dels Pirineus. Una maasaiada en la que, per sort meva, ningú em va veure. Mare meva quin globo! Però fet, i content! I passats uns dies, mil anècdotes i bons records d’aquest cap de setmana que segurament repetirem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada