Dimarts de viatge dolo-mític, i la pluja de nou amenaçant. La previsió era la del dia anterior. O sigui, pillar tard o aviat. Així que calia aprofitar les finestres de temps per conquerir els objectius principals.
La Marmolada o Passo Fedaia, pel Serrai di Sottoguda era l’objectiu il.lusionant. Així que veient el cel vam decidir canviar l’ordre d’etapa, i aprofitar la no-pluja per disfrutar del Serrai. Al final, érem 3 que ja l'havíem pujat al 2006, sols que aquesta vegada en Jose no va pillar globo.
No afegirem més literatura a un port de sobres conegut per tots, Serrai apart…però mai deixarem de visitar-lo quan estem allí. L’eterna recta passat Malga Ciapela és tota una experiència.
Tot i que la intenció era arribar a Agordo per girar esquerra cap al Passo Duran i Forcella Staulanza, una grisor profunda en aquella zona ens va fer aturar a Cencenighe, i anar a l’altre costat de vall, on el Passo San Pellegrino també resultava un port atractiu…i encara sec.
Una pujada desigual, amb un llarg túnel al principi, i on la primera meitat de port transcorre per la vall, sense massa desnivell. Al pas per Falcade, tot canviava: la pendent, el clima, la companyia…
Les primeres gotes que venien del Passo Duran, ja ens arribaven, l’Oscar decidia en un savi exercici, baixar cap al cotxe, cosa que resultaria clau per poder escriure això, i la pendent, just al pas de la cruïlla pel Passo Valles, creixia de manera exagerada.
L’aqua di San Pellegrino ja queia, però no d’algun riuet, sinó del cel, mentre les paelles al 12-15% eren consecutives. De sobte, un rètol indicant pendent forta, en ple aiguat, anunciava un 18%. Mare meva, quins 4km més durs, es pujava tota la muntanya de cop! Just al pas per un refugi, a 2km, la pendent es normalitzava al 7-8%, però el bosc desapareixia, l’aiguat es convertia en diluvi, i cap arbre ens protegia. L’arribada a dalt va ser un pel agònica, però pitjor hagués sigut baixar, sort de San Oscar il.luminat, que va venir al rescat en furgo. Del contrari, hagués tocat baixar amb la roba empapada, a 5-6º, sense frens…
I finalment, de tornada, vam passar, en furgo ja, per la vessant del Valparola que no es fa a la Maratona llarga. Bones vistes dolomítiques, amb els núvols ara ja ben lluny, per completar una bonica jornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada