Que una pujada dura et caigui bé és normalment casualitat. Depèn més d’aspectes mentals que no pas físics. Depèn del moment, del temps, del nivell d’esforç, depèn de quasi tot menys del percentatge. Tothom té els seus monstres, els meus poden ser Larrau, Galibier, llocs on no saps perquè, però el globo cau. Errozate ho podria ser, perfectament. S’ho mereix i segur més d’un el renega. Potser jo el renegui algun altre cop. A mi em va captar. 
Des d’on començàvem nosaltres, baixant Azpegi, eren uns 10 km, al 9% de mitja però irregulars en la part final. Una carretera estreta, dolenta, de les que en dies de sol es deu desfer. Bosc molt al principi però quasi sempre destapada, ideal per menjar vent. Ideal per la boira. Ideal per patir.
Errozate saluda al 12, a l’11, al 10 i pico, i fins al km5 mai baixes del 10%. Cap a la meitat la pendent ja no és tant constant, alterna trams de descans, trams durets i trams duríssims. Algun 18, algun 16, i sobretot una rampa coronant Artaburu, un pic intermig a 4km de dalt, que et deix super-clavat. Sensacional.
Continues amb un descans, inclús baixa, però poc, ja hi torna, ja estem a més del 10% de nou. Els últims metres són com picades d’algun bitxo. Un arreón, i agafes aire, i un altre, i un altre...els km finals surten a mitges raonables, però són mitges i no reflexen la duresa puntual. 
En arribar no hi ha rètol. No hi ha res. Li falta. O no? Potser ho fa encantador. Diuen que n’hi ha més com aquest. Doncs som-hi!!!
Des d’on començàvem nosaltres, baixant Azpegi, eren uns 10 km, al 9% de mitja però irregulars en la part final. Una carretera estreta, dolenta, de les que en dies de sol es deu desfer. Bosc molt al principi però quasi sempre destapada, ideal per menjar vent. Ideal per la boira. Ideal per patir.Errozate saluda al 12, a l’11, al 10 i pico, i fins al km5 mai baixes del 10%. Cap a la meitat la pendent ja no és tant constant, alterna trams de descans, trams durets i trams duríssims. Algun 18, algun 16, i sobretot una rampa coronant Artaburu, un pic intermig a 4km de dalt, que et deix super-clavat. Sensacional.
Continues amb un descans, inclús baixa, però poc, ja hi torna, ja estem a més del 10% de nou. Els últims metres són com picades d’algun bitxo. Un arreón, i agafes aire, i un altre, i un altre...els km finals surten a mitges raonables, però són mitges i no reflexen la duresa puntual. En arribar no hi ha rètol. No hi ha res. Li falta. O no? Potser ho fa encantador. Diuen que n’hi ha més com aquest. Doncs som-hi!!!
2 comentaris:
Quin bonic cami de cabres..............per perdres!!!!!!
Ei Jordi, a veure si em portes algun cop a pujar aquests ports tan mitics que et curres !!! Estas fet un Contador. KAITO ;) JAJAJAJA
Publica un comentari a l'entrada