W2209 : REUS-NAKAR-ANDORRA

Després d’una setmana de descans quasi total, a excepció de la friki-master d’spinning a Cambrils divendres, arribava la marxa a la que molts de nosaltres tenim un apreci especial des de ja fa un bon grapat d’anys, la marxa als ports d’Andorra. Així que dissabte, al més pur estil AC77, ens anem trobant directament al país dels Pirineus, i ens ajuntem JR1-2, Oscar, Juanky, Xavis i Lluis per fer un abundant-excessiu sopar a l’indret més medieval i salvatge, al ja mític Nakar, un lloc on l’agonia troba el seu límit.Ja diumenge, la marxa comença amb molts pro’s, molts pitufos…i un heroi valent. Aquest cop, l’AC77 suïcida va ser en Ninu, a qui evidentment us remeto per una crònica més apassionada. Escapada involuntaria(?) de sortida, km0, metre 0. I moltíssims minuts d’avantatge, per acabar capturat en el tram final. Bravo! Per darrera, la meva marxa la faig en el pilot, tranquil, fins a meitat de Castellbo, on l’excés de carn del sopar al Nakar sembla que vulgui sortir per dalt. He d’afluixar i pregar per a que la digestió que encara estic fent no sigui traumàtica. De baixada, reagrupo i m’escapo a La Seu amb en Gubi, i a la frontera el David Fernandez em pilla i passa com una Ducati. La fuga em permet pujar el primer km de La Rabassa amb tranquilitat, del contrari, segur que el sopar em tornava a rebotar.
La Rabassa sempre se m’atravessa, i al 2009 l’exepció no arriba. Vaig perdent grups sense poder agafar ningú. A dalt em pillen en Tardiu i en Joel, i en la baixada aconseguim agafar 4 o 5 corredors més. Ja a La Comella, entro en crisi, i corono com puc. Engolasters ho pujo a un ritme penós, final amb 4h58’ (quina merda temps!), però ara ja és igual. Gaudim de l’arribada amb els companys agermanats d’Andorra, mentre la pedra amenaça en caure del cel. La nota més agradable de la jornada, la copa a l’equip més nombrós, però per damunt de les xifres, em quedo amb el reconeixement que ens fan al podi, i és que sempre portarem aquesta marxa al cor, enacara que any rera any, l’arribada sigui un trauma. I ja de tornada, una visita de ‘domingo tarde’ amb en Juanky al CafeOle, ara ja CafeMatinée, a la (sala?) Row de Viladecans. Quantes ganes tenia de fer uns putrums a l’aire lliure. Esperem no siguin ni de bon tros els darrers, ara que el mite de l’estiu està a punt d’obrir.
I acabo entonant un mea culpa, he entrenat poca muntanya dura, i he fet algun doblet aquests darrers caps de setmana, i tot això m’està passant una factura caríssima. El meu pic ja ha passat, ha sigut un pic meravellós i m’ha encantat, però ara em toca assumir una davallada que no esperava a aquestes alçades. Intentaré ser bon nen entre setmana, i esperar una ressurrecció de cara a final de mes. Tant de bo sigui així!