La il.lusió de pujar, de pedalar cap amunt, de conquerir cims famosos, durs, desconeguts, alts, llargs, durs, ens ha portat (i que duri) a molts i molts indrets. La nostra estada a Andalusia, tenia bastants ingredients, però a nivell ciclista, un nom creixia sobre la resta, Pico Veleta, i un número també, 3398m d'alçada. I en bici!!!
La sortida des de Granada, a les 9 del matí, ja era força calurosa. Tot i això, la temperatura aquesta vegada no passaria factura prevista (...de pujada). L'aproximació a Sierra Nevada començava des de Monachil, on pujaríem un port dels recentment famosos, conegut a la zona com el Purche. Van resultar els més durs del dia. Sorprenents 13km amb desnivells irregulars, on freqüents eren els trams que arribaven al 13%, sobretot al principi, on falta l'aire. A més, la darrera rampa, era realment criminal, un 17% que et deixava buit.
Poc després un mínim descens per agafar aire i començar la llarga, ample i avorrida carretera que ens portaria a Pradollano. Uns eterns 11km, gens durs però lletjos. Ens vam passar per alt la cruïlla del Collado de las Sabinas, que hagués resultat més entretingut, però ara tant se val.
Al peu de Pradollano, girem esquerra per evitar el poble, i guanyem alçada mentre va apareixent l'element clau del dia, el vent. Just passat el darrer accés a Pradollano, per l'espectacular CARD i l'alberg, decidim fer una parada tècnica vital. Són les 11 i mitja, més de 2h i pico de pujada, estem a 2600m, el pic a vista. És l'hora d'un refresc i algo dolç que aporti vida ràpida.
La carretera ben aviat es descarna, res d'arbres, quasi res de vida, molta paella, asfalt molt maltractat però circulable. Corba-contracorba, i el vent o t'empenta o et llença. Més que una qüestió de falta d'oxigen, és qüestió d'equilibri. Per moments, l'asfalt amenaça en desapareixer, però sense saber com, continua.
Al pas pels 3000m, en màniga curta, el paisatge es torna molt i molt escarpat, molt pedregós, tenim l'imponent aleta de tauró just damunt nostre, sembla que li estem fent pessigolles al gran pic, que afortunadament segueix sense sorpendre'ns amb cap rampa dura, sempre 6-7%. Quan falta poc més d'1km, a 3290m (ho haveu vist!), el ferm es torna camí, però bastant ciclable. Adrenalina a 200% i cap amunt! Res ens impedirà aconseguir el cim, aprofitant una pausa en el vent. La darrera paella, al 15% en camí, ens obre definitivament la visió dels qui estan al cim, que al.lucinen en veure 3 bojos en bici de carretera. La vista des del cim, ja quedarà per sempre gravada dins nostre, amb el Mulhacén a tocar, tota l'Alpujarra als nostres peus, Granada al fons...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada