W1047 : STAGE DENIA

Ja feia temps que em voltava pel cap un stage on l'excusa no fos un port, una marxa, una zona. Un stage on l'excusa fos el sol i el bon temps. Bon temps fora de dates estivals, bon temps quan el que toca és fred i misèria. Això volia dir anar cap al sud. Per exemple, anar cap a la zona d'Alacant, per exemple anar a Dènia.

Denia es troba a La Marina, en una zona privilegiada pel ciclisme fora de temporada. Molts equips realitzen concentracions per la zona, i més d'un pro dels que ve del fred, hi té residència. És una zona típicament mediterrània, amb cotes que van entre els 500 i els 1000m, i amb un interior molt poc turístic i bastant interessant per entrenar. L'excusa per anar-hi, tot i tenir un perfil similar al nostre, doncs una mica més de calor...i poder fugir sense miraments d'horaris convencionals, per aprofitar la part central del dia, quan el matí ja queda enrera i el sol llueix.

Així doncs, 3 etapes durant la setmana de Tots Sants, els darrers dies de festa de l'any. Fugim amb l'Oscar cap avall el dimarts. Apartament amb gimnàs i zona de piscina, complement perfecte per relaxar la jornada ciclista. Tot impecable. Bones previsions de temps.

Etapa 1. La més potent amb 125km circulant per l'Alt d'Ebo, cap a la vall d'Alcalà de Jovada, amb algunes emboscades valencianes, com Tollos (bufff), tornant per Castell de Castells i remuntant el Rates per darrera.

Etapa 2. Anem a buscar el Coll de Rates tradicional, i mitja volta cap a Calp, d'on remuntarem per la costa cap a Moraira-Jávea i entrant a Denia per l'Alt de les Planes. Màniga curta a 5 de novembre.

Etapa 3. Sector més curt des de Pego, cap a la Vall de la Gallinera, i remuntant cap a Alcalà i la Vall d'Ebo, a l'invers del primer dia.

L'informe del viatge és prou bo, amb un clima lleugerament millor al nostre (algo és algo), pujades agraïdes per la banda de costa i més espesses a l'interior. Hi tornarem per Nadal o setmana santa, de ben segur!

CAPITOLS APART VIII : PASSO SAN GOTTARDO

D’entre totes les etapes suïsses, aquest darrer agost, una brillava especialment. Era l’etapa que enllaçava alguns dels ports més famosos de la ronda helvètica. Nufenen-SanGottardo-Furka-Grimsel. Reunir en una jornada tot això era una delícia, i d’entre tots ells, el Passo San Gottardo lluïa de manera especial.Sense ser el més dur dels 4, ni molt menys, el San Gottardo té una característica especial: els diversos trams adoquinats al llarg dels 13km de pujada. Dit d’una altra manera, reunia els dos ingredients que fan que em mobilitzi: adoquí + port.Poc després de sortir d’Airolo, fregant la franja italiana de Suïssa, tenim els primers trams, d’uns 200-300m...per derivar llavors cap a la carretera turística., i deixar la nacional que ens evitar les llambordes.Trams suaus, que no superen el 8%. Estem en una zona del port no pas espectacular, ni dura...però sí diferent. El cel amenaça pluja, i els trams estil Flandes (un Flandes suau, no tenim un adoquí sever mai) es succeeixen...fins arribar al rètol de 6km al cim. En aquest moment, l’asfalt convencional s’acaba, i tot el que queda ja serà boti-boti. A més, el Déu Neptú, omnipresent durant el viatge, decideix aparèixer amb caràcter definitiu fins al final. Lleuger vent de cara. Què més podem demanar...si tenim adoquins, pluja i vent? Doncs una pujada sense descans fins dalt.San Gottardo és una obra d’enginyeria, quasi bé un monument nacional. És habitual veure treballs per reformar contínuament els adoquins malmesos. A falta d’uns 5km, la pujada deriva en un seguit de revoltes, agraïdes i espectaculars. L’absència de pendents cruels fan que l’esforç sigui agraït. Estem coronant el port suís que més il.lusió em causava.I arribem al darrer km. I és aquí on les corbes desapareixen, i queda davant nostre una recta triomfal per arribar al final del port, disfressant amb herències clarament germàniques. Diguéssim que el cim marca el final de l’àrea italiana...i també justifica en gran part el viatge al que em vaig apuntar mesos enrera

W1040 : MIRADA DE MELIC 2010

De nou per aquí, aprofitant uns dies de relax, o de baixada severa i voluntària de volum, per escriure la mirada oficial de melic d’aquest 2010. I és que en les meves intencions fa uns mesos, hi figurava estar per aquestes dates preparant un objectiu complicat com el que més, els Campionats d’Europa de Master-30 a Mallorca. La realitat, però, ha sigut una desastrosa participació a la Volta a Tarragona, fet pel qual he decidit tancar el 2010.

Un any de molts canvis biciclistes, potser masses, però ferms. Començant pel club, aquest cop en un rol bastant més secundari i transitori. Continuant pels esdeveniments en els que he près part, moltes més carreres i menys marxes. Qui ho hagués dit de mi! Seguint amb un allargament de la temporada, fet pel qual he hagut d’introduir períodes de menys intensitat. I acabant amb la creació d’un nou club, el Club Ciclista Camp, parit amb molta de la gent de sempre, amb la il.lusió de sempre, i amb tota la prudència que les nostres experiències ens poden aportar.

Organitzacions apart, hem continuat lluitant i descobrint món aquí i allà. Des de gener, amb les ja clàssiques socials de Tarragona, i alguna incursió gironina. Per fi em vaig veure aguantant amb dignitat en alguna cursa. Recordo però, especialment, la 3º Canonja, enmig d’un diluvi universal, que va acabar en punxada al peu de la Teixeta i DNQ final. Tot allò em va emprenyar, però també motivar. Per fi vaig veure que patint molt i molt, podia aguantar algun dia…i la veritat és que el campionat de master-30 apareixia ja com algo a seguir.

Planificava una sèrie de marxes que finalitzarien amb la Marató dels Monegros, i allí canviaríem xip. Durant les marxes em vaig ratllar una mica. Molta, bé massa gent, moltes caigudes, molta agonia…i a les curses 70 gats, i quins gats! Vam anar a Flandes, amb en Jose, en Robert, Xavi i Miquel, i va estar genial. Flandes sempre és genial. Tot i la pluja, tot i el fred i el vent. I van arribar els Monegros, on puc dir que em vaig entregar, i on un merescut top-100 em garanteix un box pel 2011.

Entràvem al segon bloc de l’any, que desembocaria en la Marmotte. Una Marmotte a la que no em vaig poder apuntar com a esdeveniment únic…però sí encerclada dins el Trophée de l’Oisans, un seguit de 4 proves en 1 setmana. De casualitat vaig descobrir un esdeveniment motivador 100%. La setmana als Alps seria un dels plats forts del 2010. Ja amb intencions de fer coses al setembre, vaig decidir apartar-me de les marxes durant el maig, durant el qual els entrenaments en pujada van ser una constant, però sense participar enlloc. Passat maig, m’apuntaria a 3 marxes que em servirien de test pre-Marmotte: Puertos Ribagorza, Bonaigua i Pyreneenne. Les sensacions de força van ser existir, sobretot si sabia reservar una mica al principi. Recordo un bon Fadas-Espina, i també un bon Aspin-Ancizan… Sols em quedava participar en el Campionat de Catalunya de Master-30 a Cervera, la cursa de la que estic més content d’aquest any, finalment el 40 i pico, però aguantant fins al penúltim ‘repetxó’, molt més del que m’esperava. Ja teníem els Alps davant.

Amb en Jose, i la Natalia, amb en Robert, en Miquel, en JosepEnric i en Jordi Riu…va ser una setmana esplèndida, mescla de marxes, sortides cicloturistes i piques de 60-120 minuts a fondo. Després d’allò, l’estiu. Carreretes de master per aquí i allà. A dies bé i a dies malament. Poc entreno i més aviat curses curtes. El que demana el cos a l’estiu, una baixada de volum. Tot i així, a l’agost ens vam decidir a fer un viatge pendent a Suïssa. Després de molts anys descobriríem indrets meravellosos amb la colla de Barna. Els Xavis, en Lluis, l’Aleix i la famiglia Ferreti. Tot i que Neptú, Déu de l’aigua, va decidir compartir vacances, no ens va privar de conquerir els SanGottardo, AbulaPass, FurkaPass o molts d’altres.

I amb això ens presentàvem a setembre, amb el circuit B de la marxa de Larrau, que era el darrer test seriós abans de la Volta a Tarragona Master-30, on pendríem part amb els amics andorrans. La Volta va resultar decepcionant. Primera etapa de pardillo, com feia abans, tallant-me constantment fins rebentar. Segona etapa digne, però res més. Dins de control i gràcies…tot i pujar la Mussara en el meu rècord personal. I la tercera etapa, tallat en una baixada al principi i punxant després… Per oblidar, i també per deixar estar la idea d’anar a Mallorca.

Aquest ha sigut un any amb una mica de tot, com ha de ser. Ara baixarem el ritme unes setmanes, i anirem arrencant de nou a finals de mes. Temps per papeleos, pel nou club, per nous reptes, i segurament per encarar amb una mica més d’experiència un 2011 que crec seguirà sent més corredoret de master i de fer rutes diferents que no pas de pendre part en marxes. Però alguna ja hi ha en ment, això que no falti.

W1028 : VOLTA GIRONA + LE TOUR

La temporada ciclista dóna una treva. És hora de fer aquelles sortides diferents.I una d’elles consistia en reeditar d’alguna manera la genial Volta a Girona que tant ens va agradar l’any passat, amb l’Edu Ararà de mestre de ceremònies. Així que, en format d’1 dia aquest cop, anem amb en Lluis cap a Sant Feliu. I la volta aquesta vegada, amb un objectiu molt clar, l’Alt de Sant Grau que va quedar pendent l’any passat. Una sortida agradable, per Romanyà, Calonge-Bisbal i cap a Santa Pellaia, Caldes i Llagostera abans de Sant Grau. Tornada per ‘la carretera més bonica del món’, 110km a bon sac, bon dinar i sobretaula, aquesta vegada amb l’esperada presència de la més peque de totes, la Claudia, i a seguir la nostra particular Volta a Catalunya. A l’endemà el Tour arriba a Ax-3-Domaines, així que la pallissa de cotxe ja és per sí sola, com una etapa més. Sant Feliu-AxLesTherrmes, per Vic-Ripoll-Puigcerda-Puymorens. Seran les 11 de la nit quan arribem amb Lluis i Natalia a lloc, ple per cert. Acampada patillera a mig Port de Pailheres, mai hauria pogut triar un millor indret.

Diumenge despertem d’hora. Al Tour cal agafar lloc ben aviat. Ja que aquest cop vaig mig per lliure, decideixo anar a posar una creu a un port pendent, el Col de Chioula, i tornar cap a Ax pel Marmare. Començant el Plateau de Bonascre em trobo en Parrix, i més endavant en Lluis i Natalia. Coronem el curt i dur port, repostem i a agafar lloc per veure el Tour.

La resta, 4 riures, mitja ‘siesta’, sol a sac, pell cremada, friki-caravana, pas dels cracks i per fi el moment més esperat, acomiadar-me del ciclista que més odio del món i a qui espero no tornar a veure mai més. Darrera etapa tornada a Reus, amb un pit-stop a Sabadell per temes logístics, sopar amb Miquel-Teresa i gas cap a casa.

W1026 : TROPHEE DE L'OISANS

El gran objectiu de l’any cicloturista ja ha passat. Mil records i anècdotes i millor companyia encara. Amb en Gubi i en JE com a integrants principals del comando Oisans, i amb en Robert, en Jose i en Jordi alguns dies, el Trophee de l’Oisans ha estat una bonica experiència, alternant 4 dies de cicloturisme pur i dur, 2 marxes descomunals, i 2 dies més inclassificables (a mig camí entre cursa de masters i una crono individual).

El pais ‘bleu’ ens rep amb un bat de sol potent, i en la primera prova del Trophee, la marxa Vaujany, aquest sol i una alimentació insuficient deriven en un globus total. 175km i 4000m de desnivell, pujant primer amb calma l’Alpe du Grand Serre i el Col d’Ornon, seguint després un triple cim VillardReculas – AlpeHuez – ColSarenne, on un excés de prepotència en l’inici em porta a les primeres males sensacions en les darreres rampes. La dura pujada final de 5km a Vaujany es convertirà en duríssima…fins al punt de fer una cosa que només he fet a la Marmotte i a Larrau, posar peu per estar hiper-marejat. En fi, 7h39’ i ganes de venjar-me de Vaujany. Uns dies de cicloturisme per la zona són la continuació del viatge, amb l’emboscada del Col du Luitel de camí cap a Chamrousse, i dimarts amb la preciosa etapa des de Briançon, pujant el Col d’Izoard i el Col du Granon. Sens dubte un gran dia!

Dimecres i segona prova del Trophee. Una prova singular i espectacular. 40km a full, des de Bourg d’Oisans. El Prix des Grandes Rousses puja l’Alpe d’Huez, baixa de nou fins a Huez, baixa cap a Villard Reculas i Allemont i puja a Vaujany. A més, se surt d’un en un, i això converteix la jornada en una crono individual tant bon punt, en 1’5km, tothom està al seu lloc. 2h1’ i sensacions molt millorades. I el gran moment del dia, en acabar, quan tothom torna de baixada, en Gubi i jo tirem amunt, ja que encara teníem 8km al 9% per arribat al Col du Sabot, o du Pajot. La calma i solitud quan puges un port d’aquests a la teva bola és una sensació irrepetible.

Dijous cicloturista, explotant la vall de Bourg. Just davant de l’Alpe d’Huez, una enigmàtica carretera ens porta a Villard Notre Dame, i després en un tramet de camí ciclable, al Col du Solude, baixem per Villard Reymond i completem el primer sector. Túnels foscos i sensacionals vistes volades. De tarda, pugem l’Alpe fins la Garde i allí entrem a la dreta dirección Auris, un altre balcó. Bon doble sector.

Divendres fent entreno de pro, el dia abans del dia D, o dia M. 30km per la presa d’Allemont i preparats per la Marmotte!

Dissabte, Marmotte, 3º prova. La por pel clima s’esvaeix. Tindrem sol tot el dia. Sortida a mil i el Glandon que el pujo amb calma. Molta, o massa. Però tant és. Cal guardar com en cap altre marxa, perquè els excessos aquí són letals. Corono amb 1h57’. Arribem a Saint Michel, i passo la mítica senyal ‘Col du Galibier 34’. El Telegraphe ja em permet apretar una mica, encara prudent. 3h14’. Descens a Valloire, refuel i cap al Galibier. Aquest cop, per fi, Plan Lachat no serà la meva mort. Vaig a bon ritme, encara guardant algo, però PER FI PUC AMB EL GALIBIER!!! 5h52’. 5minutets de refuel i cap avall a mort. En 1h6’ estic a Bourg, amb molta calor. 7h3’. No m’ho penso i cap amunt! Aconsegueixo mantenir uns 10-11 km/h tota la pujada, cosa que fa evident que he menjat bé, begut bé i reservat prou. Final 8h18’. Content més o menys, xq volia baixar les 8h, però sobre tot no morir, i no he mort. Els companys es surten!!! Entre 7h20 i 7h40, i en JE que fot 9h i pico!!! Felicitats!!!

Diumenge, darrer pique del Trophee. La Grimpee de l’Alpe. Amb la Affligem del sopar encara treballant, i les poques forces que queden, aconsegueixo mantenir els 13-14km/h, i puc pujar l’Alpe en 59’15, només a 3’ i pico del dimecres passat, quan estava amb força. Puc estar prou content!

Total, he fet el Trophee de l’Oisans en 18h10’ approx. Quin gran viatge ! Merci companys ! Allez les bleus ! Viva la grgrrgjjoja !