30/8/09

W3509 : YOESTUVEALLI/CAPdeLONG

Ni és la primera vegada, ni crec sigui la darrera, que m’agafa una venada, poso la bici al carro i me’n vaig amb la meva ombra a fer una excursió per conquerir algun cim pendent. Tampoc ho faig sovint, crec que només estic una mica com un llum, no molt. Crec. Aquesta vegada els escollits eren el Lac d’Aumar i el Lac de Cap de Long, molt aprop de la frontera i que ja tocava visitar-los. La vall de Saint Lary és propera, rica i temptadora, i els llacs estaven a la llista de pendents. Adormir-me una horeta i marxar a les 730 del matí, 10º a Fabian amb boira, i haver quedat a les 17 a Prades pel BTT de tarda d’espectador, no van ser impediment. Pujades comuns fins al Lac d’Oredon, des d’on quedaven 5km per cada llac. Aumar primer, més dur i més bonic, i Cap de Long un pel més turístic. Pujades dures però ni molt menys terribles. Bon asfalt i la sort de que s’obrís la boira en arribar al cim, bones notícies per acompanyar una excepcional excursió. I finalment remat a Prades, amb una entretinguda cursa i un millor sopar amb la patrulla bttera.

28/8/09

W3409 : TORNANT ALS INICIS

Diuen que els retorns als orígens de vegades van bé. La veritat és que l’origen biciclista de molts de nosaltres data del BTT, de quan de tant jovenets, a casa no ens deixaven tastar l’asfalt. Anys després de definir la meva relació amb les pedres i les trialeres com ‘impossible’ o ‘odiosa’, aquest maig vaig fer una incursió a la Marató dels Monegres. De BTT tenia poc, era una marxa cicloturista amb alguna pedreta. Fins i tot un ‘seto’ declarat com sóc jo, m’hi vaig apuntar. I divertir! De les millors experiències d’aquest 2009. Ja d’estiu, en motiu de l’eterna crono del món mundial a l’Ermita de Sant Pere de la Selva, muntada per l’incombustible i perenne Xavi Carnicer, vaig poder recuperar, gràcies al company Uri i la seva Corratec, sensacions de camí. M’ho he passat fantàstic rodant per Sant Joan, per Sant Pere…pels camins que ens van veure amb motxila, xandall i bambes. I en aquest ordre de coses, el gran clàssic tarragoní, la pujada al Mont Caro, que vam muntar aquest darrer finde amb un bon feix d’AC77’s amb l’excusa de trincar-nos una paella o fideuà després. Una altra gran jornada de records, quan les sortides eren excursions i no pas entrenaments, un retorn als inicis. No serà que, ni que sigui per 5 dies l’any, que ja són 5 més que darrerament, les rodes de tacs volen tornar a entrar a casa?

9/8/09

CAPITOLS APART V : VELETA

La il.lusió de pujar, de pedalar cap amunt, de conquerir cims famosos, durs, desconeguts, alts, llargs, durs, ens ha portat (i que duri) a molts i molts indrets. La nostra estada a Andalusia, tenia bastants ingredients, però a nivell ciclista, un nom creixia sobre la resta, Pico Veleta, i un número també, 3398m d'alçada. I en bici!!!
La sortida des de Granada, a les 9 del matí, ja era força calurosa. Tot i això, la temperatura aquesta vegada no passaria factura prevista (...de pujada). L'aproximació a Sierra Nevada començava des de Monachil, on pujaríem un port dels recentment famosos, conegut a la zona com el Purche. Van resultar els més durs del dia. Sorprenents 13km amb desnivells irregulars, on freqüents eren els trams que arribaven al 13%, sobretot al principi, on falta l'aire. A més, la darrera rampa, era realment criminal, un 17% que et deixava buit.
Poc després un mínim descens per agafar aire i començar la llarga, ample i avorrida carretera que ens portaria a Pradollano. Uns eterns 11km, gens durs però lletjos. Ens vam passar per alt la cruïlla del Collado de las Sabinas, que hagués resultat més entretingut, però ara tant se val.
Al peu de Pradollano, girem esquerra per evitar el poble, i guanyem alçada mentre va apareixent l'element clau del dia, el vent. Just passat el darrer accés a Pradollano, per l'espectacular CARD i l'alberg, decidim fer una parada tècnica vital. Són les 11 i mitja, més de 2h i pico de pujada, estem a 2600m, el pic a vista. És l'hora d'un refresc i algo dolç que aporti vida ràpida.
La carretera ben aviat es descarna, res d'arbres, quasi res de vida, molta paella, asfalt molt maltractat però circulable. Corba-contracorba, i el vent o t'empenta o et llença. Més que una qüestió de falta d'oxigen, és qüestió d'equilibri. Per moments, l'asfalt amenaça en desapareixer, però sense saber com, continua.
Al pas pels 3000m, en màniga curta, el paisatge es torna molt i molt escarpat, molt pedregós, tenim l'imponent aleta de tauró just damunt nostre, sembla que li estem fent pessigolles al gran pic, que afortunadament segueix sense sorpendre'ns amb cap rampa dura, sempre 6-7%. Quan falta poc més d'1km, a 3290m (ho haveu vist!), el ferm es torna camí, però bastant ciclable. Adrenalina a 200% i cap amunt! Res ens impedirà aconseguir el cim, aprofitant una pausa en el vent. La darrera paella, al 15% en camí, ens obre definitivament la visió dels qui estan al cim, que al.lucinen en veure 3 bojos en bici de carretera. La vista des del cim, ja quedarà per sempre gravada dins nostre, amb el Mulhacén a tocar, tota l'Alpujarra als nostres peus, Granada al fons...