11/4/10

CAPITOLS APART VII : ARENBERG

Després de 3 Tours de Flandes, amb trams d’adoquí mítics, com el Muur o el Koppenberg, però també durs i més desconeguts, els plans, com Lede o el Mariaborresraat, em quedava el dubte de saber què era Arenberg, cèlebre pel seu mal estat. Després de jugar a l’escondite, vam trobar el bosc. Aproximar-se pel poble d’Arenberg, i veure al fons el pont del principi, i una recta mig amorfa que es perd enmig dels arbres, ho recordaré tota la vida, se’m va posar la pell de gallina. Anàvem de carrer, només vam desmuntar una bici. La que fos. Necessitava anar fins al final, travessar el bosc, estudiar-lo. Recordaré per sempre el silenci amb el que vam començar a passejar pel bosc. Érem 4 i no es sentia res. Respecte, història, mite. Estàvem amb la boca oberta. A cada pas, o bé et relliscava el peu, o bé se’t movia el turmell. Vam intentar entrar i fer uns metres a pedal. Fa molt mal. Però molt. Circular a 20 per hora és segur, però inviable. S’ha d’anar a més velocitat, però és dolorós. Vaig adonar-me que cap adoquí que he fet en la meva vida, cap, s’assembla a això. L’infern del nord, la darrera bogeria del ciclisme. La llei de l’adoquí no es va escriure a Flandes, és va escriure aquí, a Arenberg.
Sé que hi tornaré, sé que hi tornaré.

7/4/10

CAPITOLS APART VI : KAPELMUUR

Diuen els entesos que a Bèlgica només hi ha dos murs, el d’Huy i el de Geraardsbergen. Realment n’hi ha més, i potser més durs…però aquests dos són els que decideixen dues curses, la Fletxa Valona i el Tour de Flandes. El Kapelmuur és aquell lloc on tota, tota la nostra vida, hem vist que les motos s’aparten. La covertura televisiva és amb càmeres fixes. No és ni mig kilòmetre, però és dur, al final, és decisiu. Aquest 2010 ho ha tornat a ser. Passar per allí després de tot el dia en bici, és emocionant. Passar per allí, que tota, tota la teva vida ho has vist per la tele, fa que circulis amb la pell de gallina. Resoldre allí la cursa al teu favor, ha de ser una sensació indescriptible, guanyant-se el respecte d’aquell poble a cada pedalada.

5/4/10

W1013 : RONDE VAN VLAANDEREN v3.0

És difícil creure que una cursa ciclista faci que un país es quedi a casa un diumenge a veure la tele. Això qui no pot anar-hi in situ. És difícil pensar en un país on el ciclisme ompli les 5 primeres pàgines dels diaris esportius. Però alguna cosa té la Ronde que la fa especial. És Flandes, és la història del nostre esport favorit. El clima, el fred, l’aigua, el vent, el fang, el peu a terra…les coses que no havia viscut en les Rondes anteriors, i que per fi he viscut. Tot i que ha sigut el meu tercer Tour de Flandes, ara sí m’he guanyat el carnet de flandrien autèntic. Tal com mitja Catalunya i Espanya, sortíem dijous per arribar a Bruges, enquadrats en un grup de combat molt curtit, amb en Jose, en Robert, en Xavi i en Gubi. Visitar divendres Gant, recollir dorsals i una darrera passejada per la Venècia del Nord. Es respira la història, però també el respecte pel ciclista. Aquí, les coses són diferents, i pitjors. En el dia de la marxa s’acompleixen totes les previsions negatives. La pluja, tot i no constant, ens va deleitant de tant en tant. El vent hi és sempre, i el fred. Les estem passant putes, però ja ho sabíem. Comencen els primers murs, i just abans del Paterberg, mentre sembla que el temps ens respecta, punxo. Just a 70m de començar el 2º mur més dur, i mentre reparo, comença a ploure. Això ens fot el dia, ja que deixa tots els murs adoquinats mullats, enfangats, impracticables.Koppenberg em torna a guanyar, estic frustrat, però Steenbekdries i Taaienberg els passo en bici i m’animo. Anant a buscar el Molenberg, cap al 200, comencen els trams plans, llargs, adoquinats. Fan mal les mans, tot és moll, però si el de devant va recte i no cau, jo tampoc. Així la sang em circula ja en positiu, i disfruto del fang i la incertesa de ballar sobre els adoquins. Disfruto com un marrà. Les cames fucionen, estem als peus del Muur. Són les 18h i la gent ens anima. No hay dolor. Tot fins al final se’ns farà favorable. L’experiència diumenge, bé, ja l’he viscuda altres cops. Tothom qui hi va de nou queda impressionat. Perquè no hi vas l’any vinent? Sabeu, el centenari està a prop. Segurament sigui una edición molt especial. Tots els flandriens hi serem.