28/5/09

W2209 : COPA LLIGA CHAMPIONS!!!

Buff, pues gracias Juan Carlos, por visitar este modesto blog a las 1724, justo antes de partir hacia el Olímpico de Roma. Esa visita ese día en ese momento me llena de satisfacción. Y gracias por este inolvidable año, espero poder saludarte en alguna ciclo pronto!!!
I dit això, poca cosa més cal....











27/5/09

W2109 : PRIORAT + MONTSENY

La decadència física arriba, i el poc descans que m’imposo per voler fer moltes coses, l’accelera. Ja ho diuen més enllà de Fraga, el que mucho abarca poco aprieta. El Repte Català ha passat factura evident, i hauré de fer molt menys encara entre setmana per recuperar. Dissabte la Maribel i en Carles es curraven una preciosa i dura etapa AC77, la Priorat Trencacames. Un puja-baixa constant de 100km, on el sol no va apretar, menys mal. Sortint i arribant a Gratallops, els punts importants del dia eren Morera, Albarca, Crestes de la Llena i l’emboscada de la Figuera. El camí de tornada, un típic del Priorat, una comarca en la que a quasi tots els pobles s’arriba en pujada, unes carreteres on les rectes sempre piquen més del que sembla. Gran jornada i bon dinar per rematar. Diumenge teníem la Terres de l’Aigua, a Riells, marxa curta, però dura i maca com poques. Molts AC77 a la sortida!!! La fatiga era evident, tot i això, vaig intentar ser davant, fins que en una frenada d’aquelles de grup gran i apretadet, em va tocar anar a terra, i perdre tots els grups, ja que era abans de la pujada al Turó. L’excusa em va anar bé per fer més tranquil la marxa, però quan ens vam trobar amb l’Edu Ararà, el ritme va anar incrementant, fent Collsesplanes i tot el tram final a bon tempo. Al final, derrota amb 4h55’ i les cames fulminades. En general, molt de rosa, però bastant difuminat, no va ser una actuació memorable del club, però allí érem. Crec que sense l’avaria hagués estat en 4h40’, però ara això ja és un altre record d’aquest 2009 que encara ens ha de deparar moltes i boniques pàgines.

17/5/09

W2009 : EL REPTE...GLOBO SEGUR!

Són les 10 de la nit, i els dits possiblement siguin la única part del cos que funciona amb certa agilitat. Les cames, amb vida pròpia, han decidit abandonar-me, i estic fet un bluf... Encara així, el coco sembla que va. I és que unes 15 persones a Catalunya, aquest cop han fet, hem fet, algo especial.
Quedada rosa a la Seu d'Urgell divendres, on ens trobem els Xavis i en Tirapu, l'Edu Ararà i en Gubi. L'objectiu és clar: completar amb la màxima dignitat 2 marxes en un cap de setmana. Una d'elles, sens dubte, la més dura del Circuit (o Circuits).
La del Cadí-Moixeró no l'havia tastada mai. Espectacular, duríssima, perfecte organització, magnífic dia. En Molons executa el seu anunciat 'gloria o muerte', i s'escapa de pito. Quins pebrots! Va ser muerte, però allí queda. Aguanto als cracks 2 corbes de la Masella. O sigui, no aguanto. Decideixo posar l'automàtic, cadència, tensió, però que ningú em tregui les caselles. M'he informat de la marxa i sé que les pujades són eternes, cal no clavar-se, menjar més del compte i no enfonsar-se quan veus algo com 'Sommet 27km'. El tram de Josa a Tuixent no se m'oblidarà fàcil. I a en Jose la Creueta tampoc...Déu meu quina òstia! Per sort no va passar d'aquí! A l'arribada, els AC77 completem bastant cansats el recorregut més exigent de Catalunya. Ara cal recuperar, canvi de lloc no instantani, i a Banyoles per enfrontar les Goges-Rocacorba.
Diumenge, el dia comença genial per coneixer per fi l'Anna, la germana de l'Edu, i la Mariona (gràcies per les fotos!, en tinc més d'1 dia que d'1 any!). A la sortida, el maasai ens guardava posició. Què cony, el repte es mereix certs privilegis! Em col.loco davant, i intento la frikada d'accelerar a veure què tal. No aconsegueixo ni 1m d'avantatge, i en la primera rampa de 600m, em passen 60-70 tíos. Serà que estem cansats! I jo en aquell moment un pel acollonit, pel que queda. Amb en Gubi acabem en el grup que avui ens tocava. Ritme prudent, avituallant-nos quan toca, bebent quan toca. Una demostració d'experiència i seny, allò que a vegades diuen que no tenim. Anem passant els ports, les milles, amb el convenciment que les cames estan millor del que esperàvem. Arriba el monstre del dia, el final del Repte, Rocacorba. Després de 300km s'havia de pujar, tot estava pensat per arribar al cim 'con empaque y entereza'. Un port duríssim, gran final de marxa. 14-15-16%...brutal però aconseguit. I és que com era de preveure, al final te cagas! Els altres integrants del Repte hem anat arribant, amb la opinió generalitzada d'haver afrontat el dia amb molt de seny, i d'haver-lo superat una miqueta millor del previst.
Un cap de setmana especial, inoblidable, pioner a Catalunya. Una gran companyia de divendres a diumenge, gràcies a tots i ens veiem diumenge a Terres de l'Aigua. Som los putos cracks!

10/5/09

W1909 : REMENCES, TOO MANY JINETES

Doncs ja ha passat de llarg una nova Terra de Remences, la competició cicloturista (això és contradictori) més significativa a nivell català, i que m'ha permès valorar quin és el meu nivell real dins el cicloturisme de casa. L'expedició de la que formava part sortia de Reus ahir, amb Jordi Rubio 2 i en Joan Melich, ja per trobar-nos a Sant Esteve amb en Xavi Odena. El comfortable allotjament i una bona temperatura auguraven una marxa calurosa.
Ja de bon matí, tot i una petita pluja, feia caloreta, calor que a mi em marcaria en la part final... La sortida ha sigut...bé, una sortida Remences, penya per tot arreu i sálvese quien pueda. Instal.lat no en les primeres unitats però tampoc tan enrera, hem afrontat Capsacosta. L'he intentat fer amb cadència, i no m'ha anat malament, ja que tot i no coronar davant, ni molt menys, ha costat relativament poc arribar al grup capdavanter, en el que a Sant Joan de les Abadesses estvàvem en Gubi, Ninu, Jose, JordiTardiu i jo, aquests segur. Evidentment el grup ha crescut arribant a Ripoll.
De Canes, recordo estar instal.lat en un 3º grup, i tenir el cap a vista. I recordo també un Camp Clar, en el meu grup, fent un relleu en el tram pla a quasi 40 per hora. Aquest relleu ha servit per...mantenir les distàncies! O sigui, que com anaven davant! En la baixada, que és una canya, ja no he aconseguit enllaçar els primers...però estava en un grup bastant davanter, just abans de Bracons. Ja per allí, en Jose havai tingut una avaria, i en Ninu, una caiguda. Remences ha sigut avui un pel gafe per l'AC77.
Bracons era el moment clau, tenia clar que l'afrontaria amb agilitat, fins on arribés. Amb 39x25 sabia que tard o aviat em clavaria. Pèrò grata sorpresa la meva, en veure que fins poc abans del darrer km, he pogut anar bé, inclús remuntant algunes unitats de grups davanters. El final se m'ha atravessat un pel, però hem fet cim, avituallat una mica, i avall. Hem fet un grup amb els de Riudecols, el masaai i algunes unitats més, però ens hem partit en dos i arribant a Manlleu ens ha capturat un grup gran amb en Gubi i un Azysa, que no era en Zugasti.
Cantonigròs-Condreu era la darrera dificultat. Era optimista xq tot i la columpiada baixant, les sensacions amunt eren bones. Esperava que en reduir-se el grup, pogués estar allí. En Gubi s'ha tallat ràpid, i m'he quedat allí, passant molta calor, a roda bàsicament de l'Azysa, que tensava sense gaire esforç. De sobte, algú li ha dit algo a l'Azysa, 'muy bien Mauricio!'. Ostia, era en Muller!. El grup l'ha anat seleccionant a ritme, quin crack! I això que anava xiulant! Arribant a Cantonigròs, he passat 1km molt dolent, i he reduit pistonada per agafar una cola. Aquí he perdut el grup, d'uns 15. En l'enllaç cap a Condreu m'he juntat amb en David Pàrraga, que venia fos, i hem intentat accelerar amb les forces que no teníem, per reduir el desavantatge. Ho he tingut molt a prop, però quan estaven a 3", les cames han dit prou, i he fet la resta de camí amb la Teresa d'Olot, per arribar amb 5h16'58", en la posició 71. Aquí teniu els RESULTATS.
El temps que he fet era semblant al que m'havia imposat, 5h20' approx. El cansament ha estat, però, excessiu, i em preocupar de cara a la setmana vinent. La posició, si fa no fa la que m'esperava. Una darrera dada, amb aquest temps, qualsevol altre any hagués fet un top-40. Això demostra el nivell emergent d'aquest 'cicloturisme'. Potser un pel desencantat per veure que gent que fa un mes em treia 5', ara me'n treu 15, però puc viure perfectament amb aquesta càrrega.
En uns dies faré una reflexió molt meva d'aquestes marxes famoses. A mi no em convencen.

7/5/09

W1909 : INIESTA...o el gol de la meva vida

Mirant enrera, un recorda moments tifosi de la seva vida, els anti-Lance no compten. I recordo Wembley, i en Belleti a Paris, i recordo partits sense tanta importància, com un gol d’en Sergi Barjuan al camp del PSV per guanyar 2-3, recordo un derbi amb l’Espanyol que crec vam guanyar 2-1 fa uns 10-12 anys, l’any aquell que la gespa del Camp Nou era un camp de patates, i recordo un moment francament nacional, quan dic nacional vull dir Ñ, quan Alfonso, aquell home que té un camp al seu nom, va fer el 4-3 en el descompte a Iugoslàvia en una Eurocopa. Va ser un esclat de 'furia roja' com no havia tingut mai, però em va sortir de dins, i un de les coses que li surten de tan endins, no té perquè amagar-se. Però ahir, cap a les 2235, estàvem tots, més o menys resignats. Al meu costat, el meu amic Oscar esperava, tal com jo, que una de les seves màximes futbolístiques arribés. Com diu ell, l’equip que ha de remuntar, sempre, sempre, sempre, en té una al descompte. Només una. Si la fica, passa, i del contrari no. Així de fred, així de cru. El Pilée del company Esteve, pub quasi sempre, però penya no-oficial culé de Reus quan hi ha partit, era l’escenari. El Barça allí es respira, i tots, no pocs, aplegats esperàvem el miracle. Recordo al 30 de la primera dir-li a l’Oscar que ja firmava l’1-0 i que ens la juguéssim a la que tindríem al descompte. De la resta hi ha qui ho escriurà amb més o menys passió, però per mi, aquell minut 93, amb en gusiluz Iniesta pegant un pepino amb les forces que ja no tenia ni ell ni ningú d’aquell equip, ha sigut el gol que més he cridat, en plena bogeria col.lectiva. Ha estat el gol Barça que més he disfrutat de la meva vida.

5/5/09

W1809 : MONEGROS FESTIVAL

Setmana d'improvització. Setmana buida que he omplert com menys em pensava. Ni més ni menys que...BTT¡!¿?¿?¡! L'Oscar em suggeria fa uns dies la Marató dels Monegros, 115km de BTT. Jo no li prestava atenció, fins que em va dir que els guanyadors anaven a 30 de mitja. M'hi vaig tirar de cap. Amb aquestes xifres, havia de ser pla i llis.
Mil gràcies a l'Uri, que amablement em va deixar la seva BTT, un pepino dels que no he tingut mai, per anar entrenant. Un parell de sortides intersetmanals...i a la cancha!
Sariñena, Monegros, 2-05-09, 2pm. Sortida bastant a full, en les 'primeres' posicions. L'objectiu, córrer com a equip i intentar arribar els màxims AC77 junts. Gubi, Oscar, Juanky, Mario, JR1 i JR2 som els representants. S'aixeca pols als primers km, un camí en lleugera baixada, on no es veu res. Només saps que el de davant frena, o no frena. Als 10km arriba la primera rampeta de pujada, i tot s'espatarra.
Apareixen les pistes, amples, molt amples, es pot progressar i hi ha cames...però preferim fer pinya, i anem tirant l'Oscar en Juanky i jo. Aquest tram no passa del tot ràpid, però superada 1 de les 2 pujades consistents, al km25, comença un tram progressiu, en baixada, on es corre moltíssim. Sembla una social de febrer. No ens adonem, i ens plantem al km 60, meitat de cursa, en 1h55'. Ara toca girar i remuntar.
Aquí ve la part dura, són uns 15km que dissimuladament, i amb descansets, van picant, picant i repicant, i on es demostra qui s'ha passat de valent...durant les 2 primeres horetes favorables. Després tenim una baixada fàcil de nou, i una paradeta al 80 per agafar forces.
Aquí ve la part més curiosa, amb alguna rampeta curta i bastant dura, i un tram al costat del riu un pel sinuós, però res de res, si un seto com jo ho aconsegueix superar. Ens trobem ja als 25 darrers km, i apareixen falsos plans eterns. Llargues rectes, vent de costat, gir de 90º, i més recta. Sembla Roubaix, sembla el nord...però estem als Monegros. Són moments inoblidables, que vull tornar a repetir.
Els darrers 10km repeteixen a la inversa la sortida, així doncs arribem millor o pitjor, però feliços, amb 4h 20 i pico. A l'arribada, l'Arantxa ens espera, càmara en ma, i la fideuà també. Han sigut 115km d'entreno molt i molt bo per Remences, espero. Saludo també a en Gaizka, company vasc que vaig coneixer en un tren a Flandes, al 2007, de tornada de la Ronde, i amb qui coincidirem l'any vinent.
I qui també espera és el Barça, per regalar-nos un 2-6 que sentencia la Lliga, i sobretot, fa callar a una premsa que no ha parat de vendre fum des de fa mesos, i també deixa muts a uns aficionats blancs que s'havien cregut aquest absurd discurs, fent-lo seu en les converses de màquina de cafè, als esmorzars de mig país. Per tot ells, que n'aprenguin.