28/6/09

W2509 : VOLTA GIRONA'77

En el cap de setmana en el que tothom competia per arreu, el boicot a la QH va manifestar-se en forma d'activitat purament AC77, i aquest cop l'Edu Ararà va ser la ment perversa que va executar un pla que ja feia temps li rondava pel cap: unir el seu estimat poble natal de mar, Sant Feliu de Guíxols, amb la seva altra part de cor, la muntanya. El recorregut, un trencaclosques que només algú que s'ha empapat d'aquells indrets seria capaç de mostrar-nos plenament. Dues etapes, 375km,primer arribant a Vallter-2000 i a l'endemà tornada al mar.
El primer protagonista de l'aventura va ser Murphy, i és que si una clau es pot quedar dins el cotxe, amb tothom a fora, al final s'hi acabarà quedant. 2 hores de retard.
Les primeres milles de dissabte, etapa de 225km amb final a Vallter2000, transcorren per la zona d'entrenaments de l'Edu, amb l'aigua ben aprop, i poc a poc ens anem endinsant per carreteres secundàries, les que ens agraden, cap a Figueres. Puja-baixa i vent estan allí sempre. Ja de camí cap a Cistella, i poc després Maçanet de Cabrenys, el sol comença a apretar, i la muntanya de debò s'ensuma. Estem a punt d'entrar a la gola del llop.
Els plats forts de la primera etapa es troben en la part final, enllaçant tres ports amb molts km acumulats: el llarg Costoja, el dur Ares, i el no-menys dur Valllter. Costoja, tot i llarg, és agraït. Amb una mica del molt seny que tenim, afrontem en ple migdia un port de més de 20km, només dur en la part final, però amb unes vistes magnífiques. Baixada per les terres dels fills de França, i just abans de començar la part dura d'Ares, pit-stop a Prats de Motlló, localitat entranyable i sorprenent, on omplim dispòsit amb la gasolina necessària. Reprenem marxa i Ares es manifesta amb 13km bastants durs, que personalment aconsegueixo pujar bé, i que em fan pensar que puc salvar l'etapa amb dignitat.
Baixem a Camprodon, on els locals celebren un curiós bicicrucis, fent una copa a cada bar, i utilitzant la bici per anar de parada en parada. Els agafem en una ronda ja avançada, i el pas per Camprodon es converteix en un mini-bany de multituds tajades i simpàtiques. Ens queda Vallter, però allà, per molt que hi hagi un bar, ells no hi aniran. La pujada final, a les 19h, amb 200km a les potes, es fa amb força dignitat, movent la cadena amb valentia i decisió. Estem acabant una etapa Tour, apurant la llum del dia. És sens dubte el colofó a una jornada brutal.
El sopar amb la tropa, l'Ariadna i la Natalia, sofertes supporters del dia, es fa molt agraït, encara que les persianes se'ns tanquen a alguns sense voler. Cal agafar una mica d'aire, que a l'endemà es torna a Sant Feliu, i no en avió!
Diumenge el dia aixeca amb sol, però la baixada a Camprodon és ben freda, encara. El trajecte és diferent, i més suau, però amb l'acumulat... Pugem Capsacosta a l'inrevés de Remences, anem a Olot, direcció Coll de Bas. El paisatge és a l'inrevés, es va suavitzant després d'un inici salvatge. Tot i això, en direcció Banyoles, farem alguna pujada que trenca ritme, com Encies, i després direcció l'aeroport de Girona, també pujarem Estanyol, territori de batalles, diuen els de la zona. Batalles ciclistes, s'entén.
Olorant l'aigua salada, arribem a Caldes, després Llagostera. Cal arribar a una hora digne per dinar, és el conveni amb les supporters. No allarguem gaire el tema, i anem tornant per un terreny de muntanya litoral que a mi se'm fa dur, per l'acumulat. Migdia a Sant Feliu, 150km al sac. Tothom content, dinar postre i passejada per la platja, per acabar amb una gran experiència.
Resumint, que ja toca, Edu Ariadna i Natalia mil gràcies per organitzar-suportar un somni d'aquesta envergadura. Ja sabem tots el que li suposa a cadascú fer-se càrrec de la seva part. Jo, des de Reus, us ho agraeixo, i tant de bo la 2º edició sigui tan sorprenent com aquesta primera.
I més enllà del dit, i pensant en veu alta sobre el que ha sigut aquesta experiència, deixeu-me dir que per mi i potser algú més, això pot ser el començament d'alguna cosa. No sé quina, però alguna...

21/6/09

W2409 : STAGE ALS ALPS

Amb l'excusa de la marxa Time Megeve, de la que ja us vaig parlar, el grup amb en Jose, els Xavis, l'Albert i en Lluis vam decidir estirar el cap de setmana, i preparar un menú alpí d'aquells que feia temps no probava. L'expedició partia divendres per trobar-se a Saint Gervais ja de nit.
Dissabte un sol radiant presidia els majestuosos alps nord, zona dominada, cicloturísticament parlant, per la dura Joux Plane, objectiu personal etern. El plat del dissabte era fàcil de digerir, però gustós, el Col de la Colombière, segurament un altre dels coneguts. Port assequible i guapo, amb una part final recta prou interessant. No vam allargar més, ja que diumenge tocava un plat contundent, la Time. Això sí, l'espectacle d'anar a Chamonix i observar el Montblanc, no ens el robarà mai més ningú.
Després d'una digestió complicada, dilluns la sortida a la carta presentava l'ascensió a la mítica Joux Plane. Per fi!!! No és gaire llarga, però els km's al 10% estan a bon preu. La baixada cap a Morzine, famosa pel perill de les seves pendents, em va posar els pels de punta. El segon plat era la pujada a l'estació de Morzine-Avoriaz, dura i seria, i per fi ben asfaltada. Uns 15km sòlids, i baixada per la Joux Verte direcció Morzine, de nou. La tornada pel collet de Getz se'm va fer força pal, ja que esperava un retorn a casa més suau.
Amb la satisfacció d'estar assaborint tot el que teníem previst, dimarts començàvem el dia amb l'ascensió al bonic i dur Col de la Ramaz, de 16km, amb una part central durota de veritat. De baixada, ens trobàvem amb l'assequible i agraït i solitari Col d'Encrenaz, i seguíem baixant cap a Montriond, poble amb un llac preciós. Per acabar el dia, vam decidir canviar el menú, i pujar la Joux Verte per on havíem baixat dilluns, ja que ens va semblar especial, i de bona fe que va valer la pena. Tornada a casa per l'avorrit Getz i 115km al sac.
Dimecres tocava tornar, però ens calia un bon postre. El coll escollit va ser la Pierre Carrée, desconegut però molt bonic. 21 km amb pendents al 6-7%, que vam pujar amb en Lluís i en Xavi a ritme suau. Les vistes a dalt sobre el poble de Flaine no tenen preu.
En resum, un viatge al que personalment tenia moltes ganes, de feia molts anys, i que no ens ha defraudat en absolut. Tant de bo aquest stage en alçada hematocritzi el meu cos per a les marxes finals de temporada.

18/6/09

W2409 : 10 ANYS VOLANT A COP DE PEDAL

Ja fa 9 anys, 10 temporades, que omplim les vacances d’ascensions. Qui ho diria, a Hautacam, quan en Javier Otxoa va guanyar aquella etapa, al Tour 2000? En Pepe en Ninu i jo, amb un anorak del Barça, mort de fred, una BTT amb slicks... Un viatge de dos dies que ens va canviar la vida. Hem passat moltes ascensions, i millors sensacions, amb companys i amics d’arreu. S’ha fet el top-10 que tot cicloturista ha de fer abans de morir. S’han fet la gran majoria d’ascensions mítiques, les que als més afins us sonen. També s’han fet molts racons freaks de món, pujades descomunals, vessants ocultes…tot per engrandir el ‘yoestuvealli’, tot per uns moments de felicitat que es queden gravats dins per sempre. Fa uns parell de dies, pujava la Pierre Carré, us sona? A ningú li sona aquest port, a mi tampoc, però aquella sensació un cop superats els primers km, de guanyar alçada, de començar el vol a cops de pedal, m’omple d’il.lusió, em segueix omplint, la 'locura de las cumbres' diuen alguns. Aixecar la vista, o baixar-la muntanya avall, són els ulls de mon avi, que semblen posar moviment a tantes i tantes revistes que l’embogien, tant de bo ho pogués disfrutar com jo.
Tornarem d’aquí poc, a aixecar el vol, amb el 39x ?, però hi tornarem segur.

17/6/09

W2409 : TIME-MEGEVE. SAISIES A L'AST

Doncs arribava diumenge una de les grans cites de l'any. Desplaçament als Alps francesos per la Time Megeve. Albert, Lluis, Xavis, Jose i jo, en una matinal calurosa que ja preveia el que depararia el dia. Aravis, Croix Fry, Aravis i 2 pujades a Saisies per 4000m de desnivell en 140km.
La sortida és agradable, sense estress, sense aglomeracions. Ja hi ha temps per posar cadascú al seu lloc. En 10km comença Aravis. Jo m'ho prenc amb calma. En Jose passa a bloc i ja no el veuré. Vaig passant basanta gent, però reservant. Aravis té 7km constants, però no gaire durs.
Un cop coronat, llarga i prudent baixada cap a Thones, on comença la 2º del dia, la Croix Fry. 12 km on apareixen, ara ja sí, els dos dígits en les pendents. Per cert, com baixen els franchutes, sembla que portin bicis de lloguer.
La Croix Fry l'afronto de manera semblant. Sense cap vergonya poso el 39x27 en la part dura. Vull seguir reservant. El sol comença a apretar.
(Quasi) Sempre hi haurà un moment per fer la foto a dalt del port. Per mi, l'ombra del yoestuvealli segueix ben viva!!! Tornem a baixar, poquet, 5km...i enllacem l'Aravis de nou, aquest cop a l'inrevés. 5km assequibles, 5-7%, on decideixo començar a apretar. Baixo pinyons, 25-23-21...i em veig molt bé, remuntant grups grans i passant-los ràpidament. Ara és el moment de no reservar i anar a totes.
Just a punt d'arribar a dalt, allà lluny, apareix el perfil del Mont-Blanc, sense dubte un marc incomparable, en el cor dels Alps, el pic més alt d'Europa, presidint la nostra marxa. No hi ha paraules.
Això ja sabeu què és. Ho havia de fer, encara que em costés ser avançat per part de la gent que havia superat. És igual, perquè estic disfrutant d'una marxa a l'alçada de la Maratona.
Baixada llarga de nou,, 15km. I comença la primera de les dues ascensions a Saisies per una de les seves vessants més dures, Crest Voland. Són 7 km al 8 i 8 més un pel més suaus. Ja des del principi, em marco un ritme Ullrich, amb el 25 sempre, movent amb duresa i constància. De nou, això dóna els seus fruits, ja que em trobo prou bé i segueixo avançant. A més, el bosc fa menys pesada la pujada. A Crest Voland, els arbres s'acaben, i comença el que serà la meva devallada. Arribo a dalt del port encara bé, però noto just al final que m'ha donat el sol una mica massa. Buido líquid, menjo i bec correctament, i em tiro avall per una vessant indigna de la marxa, molt perillosa.
Un cop baix, 2km d'enllaç i comença la darrera pujada a Saisies. 15km eterns però amb pendents que no arriben al 8%. Tot i costar-me, segueixo amb el 23, i després el 25. La carretera és ample, segueixo avançant però amb més dificultat. 34º en l'ambient se'm comencen a notar. A meitat de port, en una cruïlla, una rampa dura descriu el principi del meu final. Passo un pel endavant, i em fixo en la part final del recorregut, on aconsegueixo moure el plat prou bé. Ara torno on era. Pel que acabo de dir, crec que en aquest moment pateixo un cop de calor. El símptoma és de globo, pàjara, com es vulgui dir. No vaig a més de 7 kmh. Em moro de calor, no puc pedalar, no hi ha ombra enlloc ni aigua per beure. Em comença a passar tothom, tots aquells a qui havia avançat. No tinc reacció. A 3km de dalt, m'avança gent que ni havia vist. Perdo una eternitat i mitja en 7kms. Arribo dalt fet pols, no tinc ganes ni de parar a fer la foto de Saisies, la faig en marxa. Menjo i bec com un boig a dalt, i començo a baixar.
La baixada, tampoc gaire bona, acaba a 9km del final. Aconsegueixo moure el 52 amb certa gràcia, per això penso en un cop de calor i no en un globo, ja que em sento algo recuperat. Ara ja és igual. Acabo amb un pèssim crono de 6h54', a 1h d'en Jose, en el lloc 170 o algo així. Els Xavis poden completar el recorregut llarg. L'Albert i en Lluis es queden amb l'intermig, però tots hem disfrutat i patit de valent d'una jornada Tour, un dia amb un sol que no deixa respirar, una marxa ESPECTACULAR, molt millor organitzada que la Marmotte, i de les més boniques que he fet mai.

6/6/09

W2309 : BONAIGUA, L'ATAC PROMÈS

Avui ha estat un gran dia, un dia inoblidable. El temps final no diu això, però ha estat una marxa de la Bonaigua on s'han mesclat tants elements que difícilment el record marxarà.
Ja fa mooolt temps, m'havia promès que aquest any, a la marxa de la Bonaigua, que canviava el sentit per celebrar el desè aniversari, llençaria un atac absolutament suïcida des de la sortida. Que volia aprofitar que el canvi de recorregut portaria dubtes, i que ens deixarien marxar. Davant d'una proposta tant descabellada, vaig rebre de part d'alguns AC77's un, com no, suport incondicional. Per això estem al club on estem!
Dissabte, 8 del matí. Falta mitja hora i ens trobem la majoria de kamikazes a segona fila. 8.30 sortida, 200m carrer avall, esquerra per sortir del poble cap a Sort, veig que la primera fila s'obre. Portem 400m i ja no m'ho penso més. Arranco mig en broma, però bastant en serio. 15 segons després em giro, i veig 4 persones que em segueixen, tots 4 AC77. No acabem d'obrir forat, se'ns afegeixen 3 persones més. Seguim apretant, i al cap de 5' ja comencem a obrir una miqueta de distància.
XaviAmenos, XaviMolons, JordiRubioBonet, OscarSola, JoseLuisJuanes i jo, i en Pere Rovira i en Francesc Català. La kamikazada està feta. 6 AC77's, 1 Vilanova i 1 Granollers. Els protas de la bogeria. Al principi ha sigut emocionant. De fet, des de la modestia i la il.lusió, per nosaltres ha estat històric. Com diria la 'generación Alonso', con un par!
Relleus continuats, no a ritme èlit, perquè no ho som, però amb el que es pot, que tampoc és poc. 2', 4', 5'30, 6' ha sigut el màxim que hem obert, pel que ens han dit en començar la Bonaigua. Crec fins a Esterri anàvem quasi a 40. Però clar, els excessos es paguen...
La Bonaigua ens ha trencat, com havia de ser. A mi m'han caçat 3 Sedis, 1 Odena i en Jordi Ribo a 2 del cim...i en la baixada m'he afegit a un segon grup potent, que en aquell moment ens situava en 8º posició en començar el túnel de Vielha. No està gens malament!!! En JoseLuisJuanes avui s'ha portat com un champion, i ha aguantat la Bonaigua amb en Pere Rovira en cap de cursa, ha sigut l'AC77 estrella del dia. Sortint de Vielha, he sofert la primera punxada del dia. He perdut el gran grup on era, i el següent. Coronant el túnel amb en XaviMolons, hem esperat que ens agafessin per anar fent. Han arribat en Gubi, en Juncosa, en Tardiu i en Rafa. 6 roses en 4º grup, d'entre els 40 primers.
Començo Perves, les cames no em deixaran seguir aquest grup, però encara funcionen. Torno a punxar i aquí si decideixo canviar amb calma, pixar menjar i el que faci falta. Avui ja està tot fet. Corono amb calma, baixo amb calma, i arribo amb 6h19', però tant me fot, perquè entre l'escapada, punxades, fred, pluja i sol, avui hem tingut de tot i m'ho he passat molt i molt bé. L'atac promès s'ha fet, aquí queda.
I finalment, remarcar un fet de gran importància. AC77 ha sigut per 2º setmana consecutiva, el club amb més participants en una marxa, després de la d'Andorra. I amb el BTT de Riudecols d'abril, ja van 3 reconeixements d'aquests. Serà que alguna cosa...estem fent bé! I això ens fa encara més il.lusió que qualsevol friki-escapada com la d'avui!

1/6/09

W2209 : REUS-NAKAR-ANDORRA

Després d’una setmana de descans quasi total, a excepció de la friki-master d’spinning a Cambrils divendres, arribava la marxa a la que molts de nosaltres tenim un apreci especial des de ja fa un bon grapat d’anys, la marxa als ports d’Andorra. Així que dissabte, al més pur estil AC77, ens anem trobant directament al país dels Pirineus, i ens ajuntem JR1-2, Oscar, Juanky, Xavis i Lluis per fer un abundant-excessiu sopar a l’indret més medieval i salvatge, al ja mític Nakar, un lloc on l’agonia troba el seu límit.Ja diumenge, la marxa comença amb molts pro’s, molts pitufos…i un heroi valent. Aquest cop, l’AC77 suïcida va ser en Ninu, a qui evidentment us remeto per una crònica més apassionada. Escapada involuntaria(?) de sortida, km0, metre 0. I moltíssims minuts d’avantatge, per acabar capturat en el tram final. Bravo! Per darrera, la meva marxa la faig en el pilot, tranquil, fins a meitat de Castellbo, on l’excés de carn del sopar al Nakar sembla que vulgui sortir per dalt. He d’afluixar i pregar per a que la digestió que encara estic fent no sigui traumàtica. De baixada, reagrupo i m’escapo a La Seu amb en Gubi, i a la frontera el David Fernandez em pilla i passa com una Ducati. La fuga em permet pujar el primer km de La Rabassa amb tranquilitat, del contrari, segur que el sopar em tornava a rebotar.
La Rabassa sempre se m’atravessa, i al 2009 l’exepció no arriba. Vaig perdent grups sense poder agafar ningú. A dalt em pillen en Tardiu i en Joel, i en la baixada aconseguim agafar 4 o 5 corredors més. Ja a La Comella, entro en crisi, i corono com puc. Engolasters ho pujo a un ritme penós, final amb 4h58’ (quina merda temps!), però ara ja és igual. Gaudim de l’arribada amb els companys agermanats d’Andorra, mentre la pedra amenaça en caure del cel. La nota més agradable de la jornada, la copa a l’equip més nombrós, però per damunt de les xifres, em quedo amb el reconeixement que ens fan al podi, i és que sempre portarem aquesta marxa al cor, enacara que any rera any, l’arribada sigui un trauma. I ja de tornada, una visita de ‘domingo tarde’ amb en Juanky al CafeOle, ara ja CafeMatinée, a la (sala?) Row de Viladecans. Quantes ganes tenia de fer uns putrums a l’aire lliure. Esperem no siguin ni de bon tros els darrers, ara que el mite de l’estiu està a punt d’obrir.
I acabo entonant un mea culpa, he entrenat poca muntanya dura, i he fet algun doblet aquests darrers caps de setmana, i tot això m’està passant una factura caríssima. El meu pic ja ha passat, ha sigut un pic meravellós i m’ha encantat, però ara em toca assumir una davallada que no esperava a aquestes alçades. Intentaré ser bon nen entre setmana, i esperar una ressurrecció de cara a final de mes. Tant de bo sigui així!