MISS TRENTINO ... & BONDONE!!!

Sens dubte un esdeveniment imprevist, diferent i de bon record, el dia que vam pujar el Bondone. L’elecció de Miss Trentino, a la Piazza del Duomo de Trento. Ja començant el camí de tornada, ens aturaríem a Trento, per fer escala, amb dos bons motius. Pujar el mític Monte Bondone i visitar una interessant ciutat, aprofitant que ens venia de pas fer nit en una de relativament gran. A mig matí agafem les bicis i encarem un pla que ens porta a Aldeno, punt de partida del Bondone ocult. La vessant famosa la farem de baixada, però cal reconeixer que és igualment força atractiva. De fet, aquesta vessant oculta comença bastant sosa, però contundent. 3km al 10% que no semblen acabar fins ben passat un petit túnel. Després, aquesta primera meitat de port suavitza fins a Garniga, a mig port, fins on no sembla justificat haver escollit aquesta cara de pujada. Poc després, la carretera s’estreny, s’endinsa en un profund bosc, i es posa exigent. Recorda al Turo de l’Home, quasi dalt, o a la primera meitat del Finestre. Ara ja comença a valer la pena haver vingut. És un bloc de pujada que ens deix a uns 5km de Vason, punt final de l'ascensió. La carretera es tornarà a obrir, fins dalt, sempre amb les antenes presidint el nostre esforç.La tarda a Trento, ciutat amb bastanta vida al carrer, al Duomo, pels carrers amb les façanes pintades de dalt a baix, amb gelatos i compres per tothom, i amb el sempre interessant concurs de Miss Trentino, just al peu de la catedral, remataran aquest stage dolomític, just abans de la tornada a Andorra per contemplar el Tour.

W2809 : ACQUA DI SAN PELLEGRINO

Dimarts de viatge dolo-mític, i la pluja de nou amenaçant. La previsió era la del dia anterior. O sigui, pillar tard o aviat. Així que calia aprofitar les finestres de temps per conquerir els objectius principals.

La Marmolada o Passo Fedaia, pel Serrai di Sottoguda era l’objectiu il.lusionant. Així que veient el cel vam decidir canviar l’ordre d’etapa, i aprofitar la no-pluja per disfrutar del Serrai. Al final, érem 3 que ja l'havíem pujat al 2006, sols que aquesta vegada en Jose no va pillar globo.

No afegirem més literatura a un port de sobres conegut per tots, Serrai apart…però mai deixarem de visitar-lo quan estem allí. L’eterna recta passat Malga Ciapela és tota una experiència.

Tot i que la intenció era arribar a Agordo per girar esquerra cap al Passo Duran i Forcella Staulanza, una grisor profunda en aquella zona ens va fer aturar a Cencenighe, i anar a l’altre costat de vall, on el Passo San Pellegrino també resultava un port atractiu…i encara sec.

Una pujada desigual, amb un llarg túnel al principi, i on la primera meitat de port transcorre per la vall, sense massa desnivell. Al pas per Falcade, tot canviava: la pendent, el clima, la companyia…

Les primeres gotes que venien del Passo Duran, ja ens arribaven, l’Oscar decidia en un savi exercici, baixar cap al cotxe, cosa que resultaria clau per poder escriure això, i la pendent, just al pas de la cruïlla pel Passo Valles, creixia de manera exagerada.

L’aqua di San Pellegrino ja queia, però no d’algun riuet, sinó del cel, mentre les paelles al 12-15% eren consecutives. De sobte, un rètol indicant pendent forta, en ple aiguat, anunciava un 18%. Mare meva, quins 4km més durs, es pujava tota la muntanya de cop! Just al pas per un refugi, a 2km, la pendent es normalitzava al 7-8%, però el bosc desapareixia, l’aiguat es convertia en diluvi, i cap arbre ens protegia. L’arribada a dalt va ser un pel agònica, però pitjor hagués sigut baixar, sort de San Oscar il.luminat, que va venir al rescat en furgo. Del contrari, hagués tocat baixar amb la roba empapada, a 5-6º, sense frens…

I finalment, de tornada, vam passar, en furgo ja, per la vessant del Valparola que no es fa a la Maratona llarga. Bones vistes dolomítiques, amb els núvols ara ja ben lluny, per completar una bonica jornada.

CAPITOLS APART IV : SERRAI DI SOTTOGUDA

Un d’aquells petits raconets de món, que si no et diuen, no descobreixes. El Serrai di Sottoguda s’agafa en arribar a aquest poble, de camí a la Marmolada, des de Caprile, deixant la carretera principal. Precisament, deixant de banda el que no deixaries mai, l’accés principal a un dels 2 ports més coneguts de la zona, i possiblement top-5 d'Italia. De fet, es tracta de només 2’5km, que et deixen poc més endavant, a Malga Ciapela, just on la Marmolada agafa la seva real dimensió. Però són 2’5km inoblidables, en època d’esquí ruta nocturna per fer amb raquetes de neu. Un congost màgic, on pedales amb el cap aixecat mentre et cau la baba. Una pista asfaltada que podria no existir, però que algú ha inventat i queda com a patrimoni etern. De sobte, mires la carretera, i veus alguna rampa superior al 10%, però just allí, no fa mal, no es nota, ja hi haurà temps per patir. Recorda-ho si hi vas. Just a Sottoguda, segueix recte i entra al poble, no segueixis la carretera a l’esquerra.

W2809 : EL DIA DEL KRONPLATZ

Per molt que senyali amunt, la veritat és que el rampone em va guanyar. Déu meu, quin impacte aquest Plan di Corones. Molta literatura i poques fotos, després de temps investigant. Tot i sortir amb pluja, un clàssic al 2009, el dia va valer la pena i molt.

Plan di Corones és va fer famosa al 2006, quan el Giro la va incloure com a final d'etapa. Els 5km finals de camí, amb la rampa al 24%, van convertir-se en tabú, per culpa d'una pluja que no feia possible el pas de la corsa rosa. Al 2008, una cronoescalada el conqueria definitivament, davant el cabreig d'en Karpets, que deia que allò era un circ (...i ells devien ser els pallassos). S'han de tenir un bon parell de pebrots per fer una crono de pito i arribar a dalt. Si el chip el posséssin a les amígdales, segurament els cronos serien millors, perquè se't surten de dins.

Un port trampa, xq ve precedit del Passo Furcia, amb 6km finals francament duríssims, amb trams sòlids al 12-15%. Quasi al cim, cruïlla i comença l'sterrato.

Comença dur, però amb un ferm digne, que al cap d'1'5km, amb les primeres paelles, es torna en una pista de BTT pura i dura. Tot és dur, però suportable, fins al km final, després d'un lleuger descans. El km més contundent que he fet, i menys mal que tornava a estar més o menys asfaltat. Quasi impossible, però possible. Però assolit. Jo vaig perdre a la rampa, però vaig guanyar el port. Aquest és dels que s'enmarquen.

Finalment, amb el repte assolit, en Jose i jo vam rematar el dia amb la pujada al Passo Erbe, d'uns 15km, amb una part mitja bellíssima al pas per Antermoia, i unes vistes al cim excepcionals. He d'admetre un potent globo meu a partir del km4, però ja se sap que allò del yoestuvealli em tira, així que direm allò de que el globo va valer la pena.

W2809 : VIATGE DOLO-MITIC 01

Arribat divendres, últim dia de treball, s'olorava ja la Maratona, els Dolomites, el Bondone i el Tour, els reptes a conquerir durant el viatge, que per pena no faria amb l'Aston Martin de prototip que teníem al curro. De fet, no hi caben bicis!

Moltes milles divendres tarda-nit-matinada, de camí a San Stefano al Mare, bonic poble de costa on faríem casualment escala amb en Jose, l'Oscar i en Rafa.

Casualment, San Stefano estava al costat de SanRemo, així que, ni que fos en cotxe, la visita al Poggio era obligada. Sincerament, és un bluf, però té història, important en això del ciclisme. Qui no reconegui la corba a esquerra on comença el descens, es pot declarar un principiant en això.

Un cop feta la baixada, de camí a l'autostrada per una nova patejada que, hores més tard, ens duria al Passo Gardena, possiblement el millor paratge que els Dolomites ens poden oferir mentre viatgem en cotxe.

Recollida de dorsals, i cap a San Cassiano a dormir. Diumenge esperava la Maratona dels Dolomites, amb 145km i 7 ports, quasi tots per damunt de 2000m.