Després de l’etapa murciana on vam poder conquerir el Collado Bermejo-Morrón de Espuña, ens disposàvem a afrontar el que personalment considerava l’etapa reina de l’stage andalús, en la que sortint de Velefique afrontaríem el Puerto de Velefique, seguiríem per Calar Alto, i tornaríem a la sortida per una carretera que desconeixia si estaria asfaltada. 
Els temors eren evidents: el calor, ja que l’etapa creuaria les hores de migdia, la possible falta d’aigua, i les més que probables ‘emboscades’ amb les que ningú compta quan planifica una etapa enmig del desert. Tot es va complir. 
Aquesta etapa reprodueix bastant fidelment el que serà l’etapa de la Vuelta, que sortirà d’Almeria, arribarà en 40km a Velefique, calcarà el nostre recorregut, i pujarà de nou el Puerto de Velefique. Una etapa que recomeno, probablement l'etapa més dura en una volta per etapes aquest 2009. 
Així doncs començàvem la ruta ja de ple al Puerto de Velefique, a 31º. Un port de 14km que començava constant al 10% i que cap a la meitat aniria progressivament afluixant, a mida que les paelles consecutives ens descobrien el desert de Tabernas, on els spaghetti western van donar a coneixer la zona. Ja al cim, ens donaríem el curiós plaer de conquerir la Tetica de Bacares, 3km extres que ens portaven a unes antenes que presidien la nostra aventura. La ruta seguiria, ja de camí cap a l’una del migdia, cap al poble de Bacares, on agafaríem forces. 
Els temors eren evidents: el calor, ja que l’etapa creuaria les hores de migdia, la possible falta d’aigua, i les més que probables ‘emboscades’ amb les que ningú compta quan planifica una etapa enmig del desert. Tot es va complir. Aquesta etapa reprodueix bastant fidelment el que serà l’etapa de la Vuelta, que sortirà d’Almeria, arribarà en 40km a Velefique, calcarà el nostre recorregut, i pujarà de nou el Puerto de Velefique. Una etapa que recomeno, probablement l'etapa més dura en una volta per etapes aquest 2009. Així doncs començàvem la ruta ja de ple al Puerto de Velefique, a 31º. Un port de 14km que començava constant al 10% i que cap a la meitat aniria progressivament afluixant, a mida que les paelles consecutives ens descobrien el desert de Tabernas, on els spaghetti western van donar a coneixer la zona. Ja al cim, ens donaríem el curiós plaer de conquerir la Tetica de Bacares, 3km extres que ens portaven a unes antenes que presidien la nostra aventura. La ruta seguiria, ja de camí cap a l’una del migdia, cap al poble de Bacares, on agafaríem forces. 
L'ascensió a Calar Alto començava de manera duríssima, 5km a 10-11%, mentre el termometre no parava de pujar. Arribant a uns asfixiants 39º , la pujada continuava per una nova carretera, aquest cop molt més suau i avorrida, fins al Collado Venta Luisa, on ens falatrien 3km per trobar el famós observatori. La baixada direcció Gérgal, dura duríssima, i quasi baix, sense arribar al poble, la temuda 'emboscada', una carretera que s'estava asfaltant en motiu de la Vuelta, direcció Olula de Castro-Castro de Filabres.
Ja eren les 15-16 de la tarda, i començava un nou port no gaire dur, amb el que no comptàvem, d'uns 14km irregulars, molt i molt durs mentalment. Un tram on les circumstàncies demostren que el ciclisme és perseverància, és esforç i patiment, i tot i això seguir endavant. Un tram sense arbres, sense ombres, amb un aire que crema, on cap referència és vàlida, un tram que desmunta allò de que el ciclisme es cimenta exclusivament en el dopatge, un tram que defineix el mèrit del nostre esport, un tram que resultarà inexplicable per als qui, en un 3º o 4º grup, afrontin l'etapa de la Vuelta sense gaires aspiracions. Sigui com sigui, un tram que superaran, com tot ciclista.
Va resultar curiós circular-hi, mentre el tram s'acabava d'acondicionar. Faltaven tanques protectores, però allí estavem, possiblement els primers ciclistes en passar-hi. Es creien que érem de la Vuelta, entrenant per allí en aquelles hores. Ja de tornada al cotxe, un cop feta la baixada, vaig tenir temps de pillar globo en 5km plans que quedaven. Als corrredors, encara els faltarà un nou Velefique... 
Aquí teniu alguns números de la sortida
110km, quasi 8 hores comptant paradetes ( de 10 a 18 ), no més de 20 cotxes ens van creuar en tot el dia, 4 pobles en tota la ruta, 18km/h de mitja, 31º de mínima i 39º de màxima. Us imagineu això a ritme de pro, amb 40km extres al principi i un nou port al final? Això és ciclisme.
Ja començant el camí de tornada, ens aturaríem a Trento, per fer escala, amb dos bons motius. Pujar el mític Monte Bondone i visitar una interessant ciutat, aprofitant que ens venia de pas fer nit en una de relativament gran. 
A mig matí agafem les bicis i encarem un pla que ens porta a Aldeno, punt de partida del Bondone ocult. La vessant famosa la farem de baixada, però cal reconeixer que és igualment força atractiva. De fet, aquesta vessant oculta comença bastant sosa, però contundent. 3km al 10% que no semblen acabar fins ben passat un petit túnel. Després, aquesta primera meitat de port suavitza fins a Garniga, a mig port, fins on no sembla justificat haver escollit aquesta cara de pujada. 
Poc després, la carretera s’estreny, s’endinsa en un profund bosc, i es posa exigent. Recorda al Turo de l’Home, quasi dalt, o a la primera meitat del Finestre. Ara ja comença a valer la pena haver vingut. És un bloc de pujada que ens deix a uns 5km de Vason, punt final de l'ascensió. La carretera es tornarà a obrir, fins dalt, sempre amb les antenes presidint el nostre esforç.
La tarda a Trento, ciutat amb bastanta vida al carrer, al Duomo, pels carrers amb les façanes pintades de dalt a baix, amb gelatos i compres per tothom, i amb el sempre interessant concurs de Miss Trentino, just al peu de la catedral, remataran aquest stage dolomític, just abans de la tornada a Andorra per contemplar el Tour.
De fet, es tracta de només 2’5km, que et deixen poc més endavant, a Malga Ciapela, just on la Marmolada agafa la seva real dimensió. Però són 2’5km inoblidables, en època d’esquí ruta nocturna per fer amb raquetes de neu. Un congost màgic, on pedales amb el cap aixecat mentre et cau la baba. Una pista asfaltada que podria no existir, però que algú ha inventat i queda com a patrimoni etern. 
De sobte, mires la carretera, i veus alguna rampa superior al 10%, però just allí, no fa mal, no es nota, ja hi haurà temps per patir. Recorda-ho si hi vas. Just a Sottoguda, segueix recte i entra al poble, no segueixis la carretera a l’esquerra.
