CAPITOLS APART VII : ARENBERG

Després de 3 Tours de Flandes, amb trams d’adoquí mítics, com el Muur o el Koppenberg, però també durs i més desconeguts, els plans, com Lede o el Mariaborresraat, em quedava el dubte de saber què era Arenberg, cèlebre pel seu mal estat. Després de jugar a l’escondite, vam trobar el bosc. Aproximar-se pel poble d’Arenberg, i veure al fons el pont del principi, i una recta mig amorfa que es perd enmig dels arbres, ho recordaré tota la vida, se’m va posar la pell de gallina. Anàvem de carrer, només vam desmuntar una bici. La que fos. Necessitava anar fins al final, travessar el bosc, estudiar-lo. Recordaré per sempre el silenci amb el que vam començar a passejar pel bosc. Érem 4 i no es sentia res. Respecte, història, mite. Estàvem amb la boca oberta. A cada pas, o bé et relliscava el peu, o bé se’t movia el turmell. Vam intentar entrar i fer uns metres a pedal. Fa molt mal. Però molt. Circular a 20 per hora és segur, però inviable. S’ha d’anar a més velocitat, però és dolorós. Vaig adonar-me que cap adoquí que he fet en la meva vida, cap, s’assembla a això. L’infern del nord, la darrera bogeria del ciclisme. La llei de l’adoquí no es va escriure a Flandes, és va escriure aquí, a Arenberg.
Sé que hi tornaré, sé que hi tornaré.