W1040 : MIRADA DE MELIC 2010

De nou per aquí, aprofitant uns dies de relax, o de baixada severa i voluntària de volum, per escriure la mirada oficial de melic d’aquest 2010. I és que en les meves intencions fa uns mesos, hi figurava estar per aquestes dates preparant un objectiu complicat com el que més, els Campionats d’Europa de Master-30 a Mallorca. La realitat, però, ha sigut una desastrosa participació a la Volta a Tarragona, fet pel qual he decidit tancar el 2010.

Un any de molts canvis biciclistes, potser masses, però ferms. Començant pel club, aquest cop en un rol bastant més secundari i transitori. Continuant pels esdeveniments en els que he près part, moltes més carreres i menys marxes. Qui ho hagués dit de mi! Seguint amb un allargament de la temporada, fet pel qual he hagut d’introduir períodes de menys intensitat. I acabant amb la creació d’un nou club, el Club Ciclista Camp, parit amb molta de la gent de sempre, amb la il.lusió de sempre, i amb tota la prudència que les nostres experiències ens poden aportar.

Organitzacions apart, hem continuat lluitant i descobrint món aquí i allà. Des de gener, amb les ja clàssiques socials de Tarragona, i alguna incursió gironina. Per fi em vaig veure aguantant amb dignitat en alguna cursa. Recordo però, especialment, la 3º Canonja, enmig d’un diluvi universal, que va acabar en punxada al peu de la Teixeta i DNQ final. Tot allò em va emprenyar, però també motivar. Per fi vaig veure que patint molt i molt, podia aguantar algun dia…i la veritat és que el campionat de master-30 apareixia ja com algo a seguir.

Planificava una sèrie de marxes que finalitzarien amb la Marató dels Monegros, i allí canviaríem xip. Durant les marxes em vaig ratllar una mica. Molta, bé massa gent, moltes caigudes, molta agonia…i a les curses 70 gats, i quins gats! Vam anar a Flandes, amb en Jose, en Robert, Xavi i Miquel, i va estar genial. Flandes sempre és genial. Tot i la pluja, tot i el fred i el vent. I van arribar els Monegros, on puc dir que em vaig entregar, i on un merescut top-100 em garanteix un box pel 2011.

Entràvem al segon bloc de l’any, que desembocaria en la Marmotte. Una Marmotte a la que no em vaig poder apuntar com a esdeveniment únic…però sí encerclada dins el Trophée de l’Oisans, un seguit de 4 proves en 1 setmana. De casualitat vaig descobrir un esdeveniment motivador 100%. La setmana als Alps seria un dels plats forts del 2010. Ja amb intencions de fer coses al setembre, vaig decidir apartar-me de les marxes durant el maig, durant el qual els entrenaments en pujada van ser una constant, però sense participar enlloc. Passat maig, m’apuntaria a 3 marxes que em servirien de test pre-Marmotte: Puertos Ribagorza, Bonaigua i Pyreneenne. Les sensacions de força van ser existir, sobretot si sabia reservar una mica al principi. Recordo un bon Fadas-Espina, i també un bon Aspin-Ancizan… Sols em quedava participar en el Campionat de Catalunya de Master-30 a Cervera, la cursa de la que estic més content d’aquest any, finalment el 40 i pico, però aguantant fins al penúltim ‘repetxó’, molt més del que m’esperava. Ja teníem els Alps davant.

Amb en Jose, i la Natalia, amb en Robert, en Miquel, en JosepEnric i en Jordi Riu…va ser una setmana esplèndida, mescla de marxes, sortides cicloturistes i piques de 60-120 minuts a fondo. Després d’allò, l’estiu. Carreretes de master per aquí i allà. A dies bé i a dies malament. Poc entreno i més aviat curses curtes. El que demana el cos a l’estiu, una baixada de volum. Tot i així, a l’agost ens vam decidir a fer un viatge pendent a Suïssa. Després de molts anys descobriríem indrets meravellosos amb la colla de Barna. Els Xavis, en Lluis, l’Aleix i la famiglia Ferreti. Tot i que Neptú, Déu de l’aigua, va decidir compartir vacances, no ens va privar de conquerir els SanGottardo, AbulaPass, FurkaPass o molts d’altres.

I amb això ens presentàvem a setembre, amb el circuit B de la marxa de Larrau, que era el darrer test seriós abans de la Volta a Tarragona Master-30, on pendríem part amb els amics andorrans. La Volta va resultar decepcionant. Primera etapa de pardillo, com feia abans, tallant-me constantment fins rebentar. Segona etapa digne, però res més. Dins de control i gràcies…tot i pujar la Mussara en el meu rècord personal. I la tercera etapa, tallat en una baixada al principi i punxant després… Per oblidar, i també per deixar estar la idea d’anar a Mallorca.

Aquest ha sigut un any amb una mica de tot, com ha de ser. Ara baixarem el ritme unes setmanes, i anirem arrencant de nou a finals de mes. Temps per papeleos, pel nou club, per nous reptes, i segurament per encarar amb una mica més d’experiència un 2011 que crec seguirà sent més corredoret de master i de fer rutes diferents que no pas de pendre part en marxes. Però alguna ja hi ha en ment, això que no falti.