El Trophee de l’Oisans, un conjunt de 4 proves en 7 dies, rematat amb la Marmotte, objectiu principal de l’any, ja està aquí. Tota la preparació, i sobretot les pauses que m’he inventat per arribar fresc mentalment, espero hagin donat els seus fruits. De moment estic amb bastantes ganes, que altres anys en aquesta època, estava saturat de marxes.
Qui coneix la Marmotte, sap que el moment clau és el de la foto. El nom famós serà l’Alpe d’Huez, però superar el Galibier, amb els infernals darrers 8km a més de 2000m després de més de 25km pujant, és un repte. Ja veurem, esperem que la cosa surti bé. El paràmetre que m’està ajudant força i que el meu Garmin Edge500 em mostra en totes les pujades és la VAM, i m’està dient que si aixeco una mica el peu en la primera pujada, perdo grups, però guanyo en reserves per les pujades finals. La preparació des dels llunyans Monegros s’ha centrat en sortides en pujada, quasi sempre, alternant marxes i algun stage ‘amb desnivell’. Dos caps de setmana, per Ponts - Andorra, i pel BaixCamp - BaixEbre, van servir per començar a canviar el xip. Posteriorment, 3 marxes seguides: Graus, Bonaigua i la Pyreneenne. Aquesta setmana aniré a fer els Catalunya Championships de M-30, o sigui, a que em facin la pell en 10-15min al carrer…i cap als Alps! 
Les marxes han estat prou bé. Graus no l’havia feta. Molt i molt ben parida, ports no gaire complicats, dosificant a l’inici i amb molt bones cames al final. A la Bonaigua, per 2º any seguit, friki-escapada de pito, aquest cop amb en Jordi Riu i l’Eduard de Vic. Un gran globo al final, però gran. I finalment la Pyreneenne, test final. Una marxa amb Tourmalet-Aspin-Ancizan...doncs què us puc dir! Les cames funcionen si no em passo a l’inici. I amb això anirem cap allà. 
El Trophee de l’Oisans serà 1 setmana amb
- la Marxa Vaujany (4 ports incloent l’Alpe d’Huez per Villard-Reculas)
- Gran Prix des Rousses. Il.lusionant pique de 40km amb Alpe d’Huez-baixada-Vaujany
- Marmotte, no comments
- Grimpee de l’Alpe, traca final amb una cursa de 13km a les mítiques 21 corbes
Com faria el Joker, jajejijoju !
Després de jugar a l’escondite, vam trobar el bosc. Aproximar-se pel poble d’Arenberg, i veure al fons el pont del principi, i una recta mig amorfa que es perd enmig dels arbres, ho recordaré tota la vida, se’m va posar la pell de gallina. 
Anàvem de carrer, només vam desmuntar una bici. La que fos. Necessitava anar fins al final, travessar el bosc, estudiar-lo. Recordaré per sempre el silenci amb el que vam començar a passejar pel bosc. Érem 4 i no es sentia res. Respecte, història, mite. Estàvem amb la boca oberta. A cada pas, o bé et relliscava el peu, o bé se’t movia el turmell. 
Vam intentar entrar i fer uns metres a pedal. Fa molt mal. Però molt. Circular a 20 per hora és segur, però inviable. S’ha d’anar a més velocitat, però és dolorós. Vaig adonar-me que cap adoquí que he fet en la meva vida, cap, s’assembla a això. L’infern del nord, la darrera bogeria del ciclisme. La llei de l’adoquí no es va escriure a Flandes, és va escriure aquí, a Arenberg.
El Kapelmuur és aquell lloc on tota, tota la nostra vida, hem vist que les motos s’aparten. La covertura televisiva és amb càmeres fixes. No és ni mig kilòmetre, però és dur, al final, és decisiu. Aquest 2010 ho ha tornat a ser. 
Passar per allí després de tot el dia en bici, és emocionant. Passar per allí, que tota, tota la teva vida ho has vist per la tele, fa que circulis amb la pell de gallina. Resoldre allí la cursa al teu favor, ha de ser una sensació indescriptible, guanyant-se el respecte d’aquell poble a cada pedalada.
