W1012 : MARXA DE TORTOSA

De nou la motivant marxa de Tortosa, aquest cop amb final a l’Ermita de Mig Cami, on també acaba la social de febrer. Un final a la italiana igualment espectacular. 140km, sense ports durs però molt trencacames.
De sortida em poso davant i m’intento colar en algun intent de fuga, però hi ha ganes d'anar ràpid...així que cremant una mica més del que toca, em conformo en entrar a la primera pujada ben col.locat, direcció Prat del Compte-carretera dels miralls. Allí veig que no estem gaire bé, i em quedo-quedo. No sense esforç, aconsegueixo aguantar un segon grupet amb en Gubi i en Jose. I fins arribats a Villalba les cames no em comencen a funcionar. Ja llavors l’equip Tribus i els companys Marrasé-Vizcarro dominen el cotarro, i nosaltres a uns 2’. Baixant Fatarella comencem els relleus, i just entrant a Miravet aconseguim enllaçar. Hi ha fugats, però estem al primer grup. Se’m passa una mica la decepció. Aguantem direcció Pinell de Brai, però ja en plena pujada a Som, el ritme s’incrementa molt, intentant anar a pels escapats. Jo per moments crec poder aguantar, però a 1km de dalt foto un pet com un aglà. Tot el dia anant a la contra, m’ha acabat buidant completament. No sé què m’ha passat, potser la calçotada d’ahir (i és que també s’ha de viure una mica collons!), però al final no estàvem tant super com a Vilafranca.
Regust agre-dolç. No hem estat davant per falta de forces, però al final hi hem arribat per uns moments. Em quedo amb això, amb els paisatges de la Terra Alta, i amb la satisfacció d’haver donat tot el que tenia. I dissabte, amb elevat risc de pluges, cosa que fa molt i molt de pal, però que no em treurà la il.lusió de tornar-hi, RONDE VAN VLAANDEREN!!!

W1011 : ¿MARXA? DE VILAFRANCA

Per fi han començat les ¿marxes?!!! De nou a Vilafranca. Per davant vagi el reconeixement a una marxa que ja s’ha consolidat al calendari. Ha costat, però ha crescut, i la criatura ja va sola. Això no treu un parell de consells: el primer una millor senyalització per arribar a la sortida, i el segon un crit per fer més selectiu el traçat (a Sant Jaume dels Domenys ens hem presentat ben bé 200 tios, amb enganxades, caigudes i moooolts nervis).
Acompanyats d’en Rafa, l’Olympia ha estat representat per en Jose Luis Juanes, Rosa Tena, Jordi Tardiu, Iñaki Martinez, Miquel Gubianas i jo mateix. He sortit molt i molt enrera, i poc a poc he pogut remuntar per pillar el grup principal a 2km del cim de Font-Rubí.
De camí als Domenys, el grup s’ha anat fent gran, amb moltíssims nervis. Començava la Talaia, on cada any he patit com un porc. Aquest cop, les cames han funcionat, i amb en Jose i uns 20 tios més he pogut coronar amb el primer grup. M’ha fet molta il.lusió, ja que sempre em quedava i em tocava remuntar. Aquest cop no, i les sensacions eren fins i tot bones. Des d’allí s’ha volat, sí sí, volat direcció Vilarodona i després cap a Santes Creus, amb atacs i ritme dur.
I ja érem al peu de la Torreta, port al que tradicionalment arribava de darrera però que m’acabava trencant. Comencem uns 30 makinots a un ritme coherent, i quan la cosa es tensa arribant a les Pobles, les cames em segueixen funcionant. En Jose es queda, però a mi em queda gasolina, o això sembla. Fins al km8 he aguantat. M’he arribat a creure que podia passar amb els de davant, però no he pogut. De totes maneres, estic molt content per haver aguantat més que mai. Quan he fet bluf no quedàvem més de 15 davant, quina passada!
El pet ha sigut potent, i les diferències per darrera eren grans. M’he quedat sol fins passada la Llacuna. Allí he perdut molt temps, fins que un grup amb en Pere Rovira i uns quants més m’han pillat al peu de Font-Rubí. Ritme alt, atacs i molta mala llet hi havia allí.
Ja a Guardiola, veient el percal, he decidit posar-me davant, per incitar als relleus i no als atacs. M’aparto esperant que algú passi, i em xupen roda. Em torno a apartar, i segueixen igual. M’ha agafat la primera rabieta. “Collons! Voleu parar de fer carreretes? Fem relleus i arribem tranquils que ja està tot fet! Si feu carreres, que sapigueu que heu perdut, els primers han passat fa 10 minuts!” Em miren estranyats, segurament per no parlar el mateix idioma. Me’n vaig darrera, despotricant. Al cap de 2 minuts, torno a davant esperant que algú hagi entrat en raó. Doncs no. Em passo del km6 a l’1 tirant jo solet. Sé el que passarà, però ho vull veure amb els meus ulls. Efectivament, al darrer km, es comencen a atacar, miserablement, inclús mirant-me a la cara, el dorsal 329, tot per ser els primers perdedors del dia, en la posició ¿11?. En Pere, de tots ells amb qui tinc una mica de relació, s’espera uns segons per veure si hi vaig. Potser per coneixe’m s’ha aguantat, igual que un company del Cariñena, l’únic que ha entrat amb mi. Impressionant veure els toros 5 metres enrera. A la darrera plaça, derrapades, frenades, apartant furgos i cotxes, i avançant a la italiana. Tan bon punt com surtin les classificacions, publicaré la llista dels corredors-corredors, dels qui no em toca dir res més que no sigui un ‘XAVALS, HEU PERDUT!!!’
Finalment, dir alguna cosa d’aquestes marxes. Cal mirar-se el melic, nosaltres sempre, sempre ens ho hem agafat en serio, això de les marxes. Les hem disputat a fons sempre. Per tant, criticar l’actitud de 300 ciclistes quan tu fa anys que fas algo semblant és perillós. Però una cosa és imprimir ritmes alts, exigents, seleccionar, atacar, i l’altre és traçar perillosament, tancar, i tenir comportaments de cursa. Avui en dia, en les baixades és molt possible que un tio et foti la roda per dins, i en obrir-te, en tinguis un en paral.lel per fora. 3 traçades en una corba, això és perillós. Nosaltres sempre hem tirat, i tirarem, però no ens la juguem. I el més greu, és que coses com la que he descrit a dalt, les he vist en gent que arribava en la posició 150-200. Preocupant.

W1010 : EL MEU PRIMER BREVET

Amb la primavera que ja s'acosta, tornen totes aquelles rutines que ens donen gasolina per tot l'any: dissabte sortida super suau a fer la Cocacola al sol de Cambrils, dinar potent en family, preparar la bossa amb roba de fred, de calor i de carrer, bici impecable, cotxe i milles cap al punt de sortida amb uns bons putrums, retrobada amb tota la pandilla de les marxes i mil batalletes. Cada any ho dic, però se'm fa llarga l'espera fins que no arriba aquesta època.

Aquest cop l'excusa per començar el gruix de la temporada era el Brevet de 200 de Manresa. Doble motivació: per ser el primer brevet que feia i per servir de preparació pel primer autoregal de la temporada, el viatge a Flandes.

Diumenge, matí preocupant a Manresa, -4º m'avisen. Les meves sofertes mans les passaran, per dir-ho bé, molt i molt putes. Només els guants d'esquí em poden salvar, però això és bici, pulutant tocarà no salvar-se. I per davant un brevet, 200km. Brevet pel que m'havia informat ara algo així com excursió, anar fent, si plou plou, si neva neva. Brevet era fer grup fins a les darreres conseqüències, era disfrutar l'entorn i no intentar fulminar al del costat. Si les marxes no són curses, les brevets no són ni marxes. A més, una avaria inicial ha facilitat esborrar qualsevol engruna competitiva: hem sortit els últims.

De literatures dels companys de ruta n'hi haurà moltes, de ben segur. Avui puc dir que ja he fet un brevet, que m'ho he passat molt bé. Que he patit molt de fred a les mans, m'he parat i tot, però fred de veritat. Que ens hem patejat la Catalunya central en una sortida de 200km mig nevats o nevats del tot. I que crec haver entès a la primera què és això dels brevets. Doncs amb un agraïment final als companys de ruta, Xavis, Lluis, Carles, Aleix, Ruben i Miquel (felicitats tio, tu sí que tens mèrit) aparcarem aquesta incursió positiva i freda a les brevets. Ara toquen les marxes.

W1009 : A 4 SETMANES DE FLANDES

Dissabte passat, mentre alguns ens pringàvem a la Teixeta, es donava el tret de sortida a la temporada de clàssiques belga amb la Omloop Het Volk, ara Omloop Het Nieuwsblad, segurament la més prestigiosa darrera la Ronde Van Vlaanderen. I aquest cop, per fi, l’etern especialista català Juan Antoni Flecha triomfava en el seu terreny. En un recorregut molt semblant al que partirà de Bruges dins d’un mes, en Flecha va aprofitar un dels darrers trams, el Lippenhovestraat, per deixar a en Gilbert i a la resta, i encaminar-se cap al triomf final. És especialment emocionant veure en Flecha triomfar...encara recordo quan a la sortida del Tour de Flandes al 2007, mentre un animador parlava amb els favorits de la cursa en plena plaça del Grote Markt de Bruges, en Flecha era cridat com a líder del Rabobank, el públic entès li donava un sonor aplaudiment, i en Juan Anton es deixava anar xerrant en flamenc, mostra de la seva implicació amb aquella terra. Diumenge es disputava la Kuurne-Brusel.les-Kuurne, una nova clàssica amb menys dificultat (la darrera, el Nokereberg a 50km de meta), i on sota un diluvi important, en Bobbie Traksel aprofitava una petita escapada i li donava al modest Vacansoleil una victòria de gran prestigi. Així doncs, queden 4 setmanes pel gran moment, pel Tour de Flandes, per disfrutar d’un viatge que ens portarà als adoquins de nou, a mi per tercer cop. Per disfrutar de la passió d’una prova única. Lede, Molenberg, Kwaremont, Koppenberg….ufff quantes ganes!!!