21/3/10

W1011 : ¿MARXA? DE VILAFRANCA

Per fi han començat les ¿marxes?!!! De nou a Vilafranca. Per davant vagi el reconeixement a una marxa que ja s’ha consolidat al calendari. Ha costat, però ha crescut, i la criatura ja va sola. Això no treu un parell de consells: el primer una millor senyalització per arribar a la sortida, i el segon un crit per fer més selectiu el traçat (a Sant Jaume dels Domenys ens hem presentat ben bé 200 tios, amb enganxades, caigudes i moooolts nervis).
Acompanyats d’en Rafa, l’Olympia ha estat representat per en Jose Luis Juanes, Rosa Tena, Jordi Tardiu, Iñaki Martinez, Miquel Gubianas i jo mateix. He sortit molt i molt enrera, i poc a poc he pogut remuntar per pillar el grup principal a 2km del cim de Font-Rubí.
De camí als Domenys, el grup s’ha anat fent gran, amb moltíssims nervis. Començava la Talaia, on cada any he patit com un porc. Aquest cop, les cames han funcionat, i amb en Jose i uns 20 tios més he pogut coronar amb el primer grup. M’ha fet molta il.lusió, ja que sempre em quedava i em tocava remuntar. Aquest cop no, i les sensacions eren fins i tot bones. Des d’allí s’ha volat, sí sí, volat direcció Vilarodona i després cap a Santes Creus, amb atacs i ritme dur.
I ja érem al peu de la Torreta, port al que tradicionalment arribava de darrera però que m’acabava trencant. Comencem uns 30 makinots a un ritme coherent, i quan la cosa es tensa arribant a les Pobles, les cames em segueixen funcionant. En Jose es queda, però a mi em queda gasolina, o això sembla. Fins al km8 he aguantat. M’he arribat a creure que podia passar amb els de davant, però no he pogut. De totes maneres, estic molt content per haver aguantat més que mai. Quan he fet bluf no quedàvem més de 15 davant, quina passada!
El pet ha sigut potent, i les diferències per darrera eren grans. M’he quedat sol fins passada la Llacuna. Allí he perdut molt temps, fins que un grup amb en Pere Rovira i uns quants més m’han pillat al peu de Font-Rubí. Ritme alt, atacs i molta mala llet hi havia allí.
Ja a Guardiola, veient el percal, he decidit posar-me davant, per incitar als relleus i no als atacs. M’aparto esperant que algú passi, i em xupen roda. Em torno a apartar, i segueixen igual. M’ha agafat la primera rabieta. “Collons! Voleu parar de fer carreretes? Fem relleus i arribem tranquils que ja està tot fet! Si feu carreres, que sapigueu que heu perdut, els primers han passat fa 10 minuts!” Em miren estranyats, segurament per no parlar el mateix idioma. Me’n vaig darrera, despotricant. Al cap de 2 minuts, torno a davant esperant que algú hagi entrat en raó. Doncs no. Em passo del km6 a l’1 tirant jo solet. Sé el que passarà, però ho vull veure amb els meus ulls. Efectivament, al darrer km, es comencen a atacar, miserablement, inclús mirant-me a la cara, el dorsal 329, tot per ser els primers perdedors del dia, en la posició ¿11?. En Pere, de tots ells amb qui tinc una mica de relació, s’espera uns segons per veure si hi vaig. Potser per coneixe’m s’ha aguantat, igual que un company del Cariñena, l’únic que ha entrat amb mi. Impressionant veure els toros 5 metres enrera. A la darrera plaça, derrapades, frenades, apartant furgos i cotxes, i avançant a la italiana. Tan bon punt com surtin les classificacions, publicaré la llista dels corredors-corredors, dels qui no em toca dir res més que no sigui un ‘XAVALS, HEU PERDUT!!!’
Finalment, dir alguna cosa d’aquestes marxes. Cal mirar-se el melic, nosaltres sempre, sempre ens ho hem agafat en serio, això de les marxes. Les hem disputat a fons sempre. Per tant, criticar l’actitud de 300 ciclistes quan tu fa anys que fas algo semblant és perillós. Però una cosa és imprimir ritmes alts, exigents, seleccionar, atacar, i l’altre és traçar perillosament, tancar, i tenir comportaments de cursa. Avui en dia, en les baixades és molt possible que un tio et foti la roda per dins, i en obrir-te, en tinguis un en paral.lel per fora. 3 traçades en una corba, això és perillós. Nosaltres sempre hem tirat, i tirarem, però no ens la juguem. I el més greu, és que coses com la que he descrit a dalt, les he vist en gent que arribava en la posició 150-200. Preocupant.

1 comentari:

Miquel Gubianas ha dit...

com mola veure els perdedors com tiren com posseïts per empalmar amb el cap de cursa

com mola quedar-se a roda xupant com una sangonera perquè si passes a davant, acostumat com sempre estàs a ser generós, enlloc de trobar un ritme de grupeta que ens vagi bé a tots t'acaben fotent pals

como mola tenir-los a roda i de cop treure un peu del pedal, aixecar la cama i mirar-te'ls amb aire sorneguer

com mola que un sub23 et digui que l'han tirat i tu li contestis que no t'estranya, amb el plan que porta, i que si vol fer curses les faci amb motos a davant tancant carretera... i calli i et doni la raó

com mola dir-los als freaks que esprintaràn pel 25è lloc a la cursa dir-los que ni en 150km més et despenjaràn

com mola acabar la marxa sense haver posat la teva vida en perill, sabent que molts dels que t'envoltaven ho han fet de forma gratuïta i insensata