5/4/10

W1013 : RONDE VAN VLAANDEREN v3.0

És difícil creure que una cursa ciclista faci que un país es quedi a casa un diumenge a veure la tele. Això qui no pot anar-hi in situ. És difícil pensar en un país on el ciclisme ompli les 5 primeres pàgines dels diaris esportius. Però alguna cosa té la Ronde que la fa especial. És Flandes, és la història del nostre esport favorit. El clima, el fred, l’aigua, el vent, el fang, el peu a terra…les coses que no havia viscut en les Rondes anteriors, i que per fi he viscut. Tot i que ha sigut el meu tercer Tour de Flandes, ara sí m’he guanyat el carnet de flandrien autèntic. Tal com mitja Catalunya i Espanya, sortíem dijous per arribar a Bruges, enquadrats en un grup de combat molt curtit, amb en Jose, en Robert, en Xavi i en Gubi. Visitar divendres Gant, recollir dorsals i una darrera passejada per la Venècia del Nord. Es respira la història, però també el respecte pel ciclista. Aquí, les coses són diferents, i pitjors. En el dia de la marxa s’acompleixen totes les previsions negatives. La pluja, tot i no constant, ens va deleitant de tant en tant. El vent hi és sempre, i el fred. Les estem passant putes, però ja ho sabíem. Comencen els primers murs, i just abans del Paterberg, mentre sembla que el temps ens respecta, punxo. Just a 70m de començar el 2º mur més dur, i mentre reparo, comença a ploure. Això ens fot el dia, ja que deixa tots els murs adoquinats mullats, enfangats, impracticables.Koppenberg em torna a guanyar, estic frustrat, però Steenbekdries i Taaienberg els passo en bici i m’animo. Anant a buscar el Molenberg, cap al 200, comencen els trams plans, llargs, adoquinats. Fan mal les mans, tot és moll, però si el de devant va recte i no cau, jo tampoc. Així la sang em circula ja en positiu, i disfruto del fang i la incertesa de ballar sobre els adoquins. Disfruto com un marrà. Les cames fucionen, estem als peus del Muur. Són les 18h i la gent ens anima. No hay dolor. Tot fins al final se’ns farà favorable. L’experiència diumenge, bé, ja l’he viscuda altres cops. Tothom qui hi va de nou queda impressionat. Perquè no hi vas l’any vinent? Sabeu, el centenari està a prop. Segurament sigui una edición molt especial. Tots els flandriens hi serem.

1 comentari:

Joan Mèlich Bonet ha dit...

S'em fiquen els pels de punta de veure la foto del mur adoquinat enfangat!

ja ho crec ja, que es pràcticament impossible pujar-ho això.Quina enveja sana!

Ens veiem i gas!