Avui ha estat un gran dia, un dia inoblidable. El temps final no diu això, però ha estat una marxa de la Bonaigua on s'han mesclat tants elements que difícilment el record marxarà.
Ja fa mooolt temps, m'havia promès que aquest any, a la marxa de la Bonaigua, que canviava el sentit per celebrar el desè aniversari, llençaria un atac absolutament suïcida des de la sortida. Que volia aprofitar que el canvi de recorregut portaria dubtes, i que ens deixarien marxar. Davant d'una proposta tant descabellada, vaig rebre de part d'alguns AC77's un, com no, suport incondicional. Per això estem al club on estem!
Dissabte, 8 del matí. Falta mitja hora i ens trobem la majoria de kamikazes a segona fila. 8.30 sortida, 200m carrer avall, esquerra per sortir del poble cap a Sort, veig que la primera fila s'obre. Portem 400m i ja no m'ho penso més. Arranco mig en broma, però bastant en serio. 15 segons després em giro, i veig 4 persones que em segueixen, tots 4 AC77. No acabem d'obrir forat, se'ns afegeixen 3 persones més. Seguim apretant, i al cap de 5' ja comencem a obrir una miqueta de distància.
XaviAmenos, XaviMolons, JordiRubioBonet, OscarSola, JoseLuisJuanes i jo, i en Pere Rovira i en Francesc Català. La kamikazada està feta. 6 AC77's, 1 Vilanova i 1 Granollers. Els protas de la bogeria. Al principi ha sigut emocionant. De fet, des de la modestia i la il.lusió, per nosaltres ha estat històric. Com diria la 'generación Alonso', con un par!
Relleus continuats, no a ritme èlit, perquè no ho som, però amb el que es pot, que tampoc és poc. 2', 4', 5'30, 6' ha sigut el màxim que hem obert, pel que ens han dit en començar la Bonaigua. Crec fins a Esterri anàvem quasi a 40. Però clar, els excessos es paguen...
La Bonaigua ens ha trencat, com havia de ser. A mi m'han caçat 3 Sedis, 1 Odena i en Jordi Ribo a 2 del cim...i en la baixada m'he afegit a un segon grup potent, que en aquell moment ens situava en 8º posició en començar el túnel de Vielha. No està gens malament!!! En JoseLuisJuanes avui s'ha portat com un champion, i ha aguantat la Bonaigua amb en Pere Rovira en cap de cursa, ha sigut l'AC77 estrella del dia. Sortint de Vielha, he sofert la primera punxada del dia. He perdut el gran grup on era, i el següent. Coronant el túnel amb en XaviMolons, hem esperat que ens agafessin per anar fent. Han arribat en Gubi, en Juncosa, en Tardiu i en Rafa. 6 roses en 4º grup, d'entre els 40 primers.
Començo Perves, les cames no em deixaran seguir aquest grup, però encara funcionen. Torno a punxar i aquí si decideixo canviar amb calma, pixar menjar i el que faci falta. Avui ja està tot fet. Corono amb calma, baixo amb calma, i arribo amb 6h19', però tant me fot, perquè entre l'escapada, punxades, fred, pluja i sol, avui hem tingut de tot i m'ho he passat molt i molt bé. L'atac promès s'ha fet, aquí queda.
I finalment, remarcar un fet de gran importància. AC77 ha sigut per 2º setmana consecutiva, el club amb més participants en una marxa, després de la d'Andorra. I amb el BTT de Riudecols d'abril, ja van 3 reconeixements d'aquests. Serà que alguna cosa...estem fent bé! I això ens fa encara més il.lusió que qualsevol friki-escapada com la d'avui!
Així que dissabte, al més pur estil AC77, ens anem trobant directament al país dels Pirineus, i ens ajuntem JR1-2, Oscar, Juanky, Xavis i Lluis per fer un abundant-excessiu sopar a l’indret més medieval i salvatge, al ja mític Nakar, un lloc on l’agonia troba el seu límit.
Ja diumenge, la marxa comença amb molts pro’s, molts pitufos…i un heroi valent. Aquest cop, l’AC77 suïcida va ser en 
Per darrera, la meva marxa la faig en el pilot, tranquil, fins a meitat de Castellbo, on l’excés de carn del sopar al Nakar sembla que vulgui sortir per dalt. He d’afluixar i pregar per a que la digestió que encara estic fent no sigui traumàtica. De baixada, reagrupo i m’escapo a La Seu amb en Gubi, i a la frontera el David Fernandez em pilla i passa com una Ducati. La fuga em permet pujar el primer km de La Rabassa amb tranquilitat, del contrari, segur que el sopar em tornava a rebotar.
La nota més agradable de la jornada, la copa a l’equip més nombrós, però per damunt de les xifres, em quedo amb el reconeixement que ens fan al podi, i és que sempre portarem aquesta marxa al cor, enacara que any rera any, l’arribada sigui un trauma. 
I ja de tornada, una visita de ‘domingo tarde’ amb en Juanky al CafeOle, ara ja CafeMatinée, a la (sala?) Row de Viladecans. Quantes ganes tenia de fer uns putrums a l’aire lliure. Esperem no siguin ni de bon tros els darrers, ara que el mite de l’estiu està a punt d’obrir.
Buff, pues gracias Juan Carlos, por visitar este modesto blog a las 1724, justo antes de partir hacia el Olímpico de Roma. Esa visita ese día en ese momento me llena de satisfacción. Y gracias por este inolvidable año, espero poder saludarte en alguna ciclo pronto!!!
Dissabte la Maribel i en Carles es curraven una preciosa i dura etapa AC77, la Priorat Trencacames. Un puja-baixa constant de 100km, on el sol no va apretar, menys mal. Sortint i arribant a Gratallops, els punts importants del dia eren Morera, Albarca, Crestes de la Llena i l’emboscada de la Figuera. El camí de tornada, un típic del Priorat, una comarca en la que a quasi tots els pobles s’arriba en pujada, unes carreteres on les rectes sempre piquen més del que sembla. Gran jornada i bon dinar per rematar. 
Diumenge teníem la Terres de l’Aigua, a Riells, marxa curta, però dura i maca com poques. Molts AC77 a la sortida!!! La fatiga era evident, tot i això, vaig intentar ser davant, fins que en una frenada d’aquelles de grup gran i apretadet, em va tocar anar a terra, i perdre tots els grups, ja que era abans de la pujada al Turó. L’excusa em va anar bé per fer més tranquil la marxa, però quan ens vam trobar amb l’Edu Ararà, el ritme va anar incrementant, fent Collsesplanes i tot el tram final a bon tempo. Al final, derrota amb 4h55’ i les cames fulminades. En general, molt de rosa, però bastant difuminat, no va ser una actuació memorable del club, però allí érem. Crec que sense l’avaria hagués estat en 4h40’, però ara això ja és un altre record d’aquest 2009 que encara ens ha de deparar moltes i boniques pàgines.
Però ahir, cap a les 2235, estàvem tots, més o menys resignats. Al meu costat, el meu amic Oscar esperava, tal com jo, que una de les seves màximes futbolístiques arribés. Com diu ell, l’equip que ha de remuntar, sempre, sempre, sempre, en té una al descompte. Només una. Si la fica, passa, i del contrari no. Així de fred, així de cru. 
El Pilée del company Esteve, pub quasi sempre, però penya no-oficial culé de Reus quan hi ha partit, era l’escenari. El Barça allí es respira, i tots, no pocs, aplegats esperàvem el miracle. Recordo al 30 de la primera dir-li a l’Oscar que ja firmava l’1-0 i que ens la juguéssim a la que tindríem al descompte. 
De la resta hi ha qui ho escriurà amb més o menys passió, però per mi, aquell minut 93, amb en gusiluz Iniesta pegant un pepino amb les forces que ja no tenia ni ell ni ningú d’aquell equip, ha sigut el gol que més he cridat, en plena bogeria col.lectiva. Ha estat el gol Barça que més he disfrutat de la meva vida.
I qui també espera és el Barça, per regalar-nos un 2-6 que sentencia la Lliga, i sobretot, fa callar a una premsa que no ha parat de vendre fum des de fa mesos, i també deixa muts a uns aficionats blancs que s'havien cregut aquest absurd discurs, fent-lo seu en les converses de màquina de cafè, als esmorzars de mig país. Per tot ells, que n'aprenguin.
